El metre, patró d’unitats de longitud del Sistema Internacional, ens enfronta a una relación inquebrantable entre temps i espai. El primer intent modern d’establir un sistema no vinculat al cos humà va tractar de tenir en compte aquesta relació a través del moviment d’un pèndul. No obstant això, el metre patró es va establir finalment com a “la deumilionnèssima part del quadrant terrestre entre el pol i l’equador”. Una frase que, al igual que les taules de multiplicar, s’aprenia a les escoles de memòria. En l’obra d’Antoni Abad, l’empremta d’aquest primer contacte amb les unitats de mesura de longitud es fa palès en una sèrie de peces realitzades als inicis de la seva trajectòria. El conjunt d’quest treball es pesenta per primer cop a la mostra titulada mesura X mesura, que pot veure’s aquests dies al Nivell Zero de la Fundació Suñol.

Tal com explica Abad, la primera cosa que va fer quan va viatjar per primer cop a Paris, l’any 1993, va ser visitar l’Oficina de Pesos i Mesures. En aquella època estava obssessionat amb les unitats del sistema mètric i el seu patró. No obstant això, quan va baixar als soterranis, on de manera molt controlada es guarda la famosa barra d’iridi i platí, ni la seva definició ni la seva funció eren ja els mateixos. Aquest objecte, creat en base als principis universalistes, feia temps que ja no representava la inmutabilitat de la naturalesa i la igualtat dels homes davant la llei. En poc més de dos segles, els interessos econòmics i comercials del sistema fabril l’havien pervertit. La definició del ptró de longituds canviava un i un altre cop. En aquell momnet, ja estave determinat a partir d’una unitat de temps, la fracció de segon que triga la llum en recórrer un metre.

Abad va utilitzar en aquelles primeres obres diversos instruments de mesura: metres plegables de fuster, mires extensibles d’arqueòleg i flexòmetres metàl·lics, que eren emprats tant pel seu caràcter funcional com material. Mitjançant la seva manipulació simbòlica i constructiva tractava de reflexionar sobre el món de l’art: el paper de l’artista, la pertinença de l’obra o la rellevància dels seus espais de creació, venda i exhibició. Va començar realitzant escultures a partir de la mesura del seu propi cos, derivant la funció de l’instrument des d’allò que és mètric cap a lestructural. Va continuar acotant els espais de l’art amb els seus flexòmetres i mires modificades, des del lloc on -segons les seves paraules- “es produïa allò que és sublim” (l’estudi) fins al lloc on l’obra espera a ser venuda (la galeria). Va realitzar també una intervenció a les sales de la Fundació Suñol -abans de la seva apertura al públic-, on va mesurar una escultura de la col·lecció: l’obra “Sofá” de Tàpies.  Finalment, va projectar una intervenció que va quedar inacabada, mitjanánt la qual, utilitzant un mètode similar a l’utilitzat en les propostes anteriors, va pretendre abastar amb cintes mètriques una de les principals sales del Museo del Prado.

A partir d’aquest moment i abans de dedicar-se completament a l’ús del video i d’Internet, Abad realitza dues obres més. La primera es titula  Sísif:  un treball de net art en el qual l’artista sembla reproduir de manera tecnològica aquella definició que havia aprés de memòria als maristes i que dotava de dimensió al metre, mitjançantl’arc meridià entre Dunquerque i Barcelona. Per això va situar dos gifs animats amb la figura de Sísif estirant d’una corda, un a un servidor de Barcelona i l’altre a Nova Zelanda. La darrera peça va ser Mesures menors:  una obra múltiple que surgeix de la constatació de les problemàtiques associades a la duplicitat dels sistemes de mesura. Està composada per tres elements: l’exercici de mesurar les seves accions quotidianes durant un dia, la traducció métrico-escultòrica d’aquéstes a peces d’alumini i una video-projecció en la qual pot verue’s una ma amb l’alçada exacta de l’artista, avançant per la paret de l’espai expositiu i mesurant-la a pams.

En aquesta exposició s’evidencia que medir no és altra cosa que comparar, tot establint una relació entre allò que volem conéixer i la unitat escollida com a patró. I que, encara que qualsevol cosa pot ser considerada com unitat, al llarg de la història s’han utilitzat principalment els membres del cos i les seves accions derivades -el pam, el colze, el pas…- i altres unitats determinades per consens, provenents de la naturalesa i els fenòmens que en ella succeeixen: el metre n’és una. A  mesura X mesura, Abad escenifica l’anhel humà de coneixement que, mitjançant l’acció de medir, dota de dimensió a la seva persona i a l’entorn que l’envolta.