Michel Serres va entendre els quasi-objectes com a entitats inestables que no són només coses ni només relacions, sinó elements que, en circular, reorganitzen els vincles i possibiliten la irrupció de coses noves. Aquestes coses noves no substitueixen un ordre per un altre, sinó que el fragilitzen i exposen el seu caràcter artificial. A l’exposició de Daniel Gasol Higiene Pública: La societat com a cos malalt, comissariada per Patricia Sorroche, els objectes funcionen així: no s’ofereixen com a proves ni il·lustracions històriques, sinó com a quasi objectes que circulen entre arxiu, cos i memòria i foraden l’Ordre simbòlic feixista i patriarcal articulat des de la dictadura i encara és eficaç avui dia. En reaparèixer desplaçats, aquests objectes no restitueixen, sinó que desestabilitzen el relat que pretenia fixar-se amb ells, exposant la fragilitat i la violència d’un ordre que va necessitar fer-se passar per natural per legitimar-se. Les coses noves emergeixen com una interrupció material del temps històric: una esquerda on el passat insisteix per pensar-se d’una altra manera.

Daniel Gasol. Galería de anomalías patológicas, 2024 – 2025. Prestatgeria amb bustos ceràmics 3D i llibres.
200 x 142 x 60 cm. Cortesia de l’artista i ADN Galeria Foto: Roberto Ruíz

Tot ordre és un miratge, una ficció necessària, un gest provisional de contenció davant la intempèrie de les coses reals ^[1]Des de Lacan, la realitat no és el que és real: la realitat és l’ordre codificat que fa que el món sigui governable; el que és real és allò que aquest ordre no aconsegueix absorbir. … Continue reading. El problema no resideix en la pulsió d’ordenar —ordenar és, en certa manera, una forma d’orientar-se— sinó en el fet que aquesta pulsió s’oblida de la seva pròpia contingència. Quan l’ordre es presenta com a natura i es fixa, esdevé ideologia: la tendència es torna destí, l’eina, llei i la possibilitat de vida, pulsió de mort. Llavors, l’ordre ja no organitza ni orienta, sinó que exclou i governa, exercint la seva violència en esborrar alternatives i fer passar el que és històric per necessari i el que es construeix per inevitable.

L’obra de Daniel Gasol, desplegada entre ADN Gallery i ADN Platform i visitable entre el 27 de novembre de 2025 i el 18 de març de 2026, ens obliga a enfrontar la manera en la qual la ideologia feixista, la moral cristiana i una raó científica heteronormativa van articular un mateix dispositiu de poder contra tota reforma de vida insubmisa. Un dispositiu que va emprar el text, l’arxiu i la burocràcia (a més de la persecució, la violència i l’execució) com màquines d’higiene social. La violència va deixar de ser excepció per esdevenir procediment, la persecució dels cossos dissidents va ser política pública i l’exclusió, forma legítima de l’ordre social: eliminar, corregir o neutralitzar totes les diferències, com a amenaça per a la salut i la normalitat.

D’aquesta manera, l’ordre es rebel·la com un estat d’excepció permanent. L’Estat desplega una biopolítica de control en la que l’existència només resulta legitima, si pot ser plenament llegible, administrable i governable. La higiene esdevé el principi organitzador de l’espai social, del llenguatge, dels cossos i de les imatges.

Daniel Gasol. Discursos correctivos, 2024 – 2025 3 imates en plaques quirúrgiques d’acer intervenides amb text i dymo. 100 x 70 x 2 cm cadascuna. Cortesia de l’artista i ADN Galeria Foto: Roberto Ruíz

En aquest context se situa el gest creatiu de Daniel Gasol. La seva pràctica no busca fugir de l’arxiu-norma, sinó tornar a ell i entrar en la seva densitat material i política per aliar-se amb allò que el mateix arxiu no aconsegueix tancar. L’arxiu deixa de ser la garantia estable d’un relat històric i es converteix en un camp de memòries en disputa, temporalitats superposades i conflictes no resolts. La mostra no es limita a denunciar el règim de la imatge dirigida, sinó que treballa des de dins de les seves restes, desplaçant la seva funció ^[2]Jussi Parikka reflexiona sobre la imatge dirigida com una tipologia d’imatge que no està feta per a ser vista, interpretada o contemplada, sinó per operar (classificar, mesurar, predir, … Continue reading

Les imatges dirigides són produïdes per sistemes tècnics, científics i administratius, registres policials, fotografies mèdiques, diagrames, estadístiques o arxius legals, amb l’objectiu d’actuar sobre la realitat: imatges fetes per a governar. L’arxiu que travessa l’obra de Gasol es compon d’aquests documents, concebuts per a exercir una violència normativa sobre els cossos i suspendre’s la seva operativitat. En desplaçar-los cap a l’espai artístic, se’ls priva de la seva funció de classificar, corregir i diagnosticar, exposant-los a una altra temporalitat i a una altra economia de l’atenció. Ja no serveixen al règim tècnic on la seva potència disciplinària es difumina sense desaparèixer. No es tracta d’oposar imatges “bones” i “dolentes”, sinó de treballar amb els residus de l’aparell visual per exposar de què està fet i com tota imatge dirigida conté, latent, la possibilitat de desviar-se.

Daniel Gasol. Expedientes por homosexualismo de Peligrosidad y Rehabilitación Social, 2024 – 2025. Impressió sobre paper. Diferents documents de mides variables. Cortesia de l’artista i ADN Galeria Foto: Roberto Ruíz

Aquí entra la imaginació com a contra-arxiu. Davant a la imatge dirigida, els objectes artístics obren una imaginació no evasiva, sinó capaç de recomposició: no inventa imatges noves, sinó que reorganitza i desacobla les existents de la seva funció original. D’aquesta manera, l’arxiu deixa de ser un sistema tancat de control visual i es converteix en un camp de tensions entre imatge i imaginació. No es tracta d’un cant en favor d’“alliberar” aquestes imatges, sinó d’una operació creativa que les fa fallar i, amb això, els retorna opacitat, lentitud, ambigüitat.

La pràctica artística es converteix en un exercici de resistència davant la lògica de l’Un, davant a un ordre que cerca reduir el que és múltiple a una forma reconeixible, llegible i legislable. Aliar-se amb l’arxiu significa travessar-lo i forçar-lo a dir més del que pretenia establir. L’art funciona així com una pràctica de pensament material capaç d’obrir esquerdes en el règim de visibilitat dominant i de sostenir la diferència com a condició mateixa de la vida.

L’exposició Higiene pública: la societat com a cos malalt, es configura com un espai curat i cuidat de reflexió que obre preguntes urgents: De quina manera ens permet la pràctica artística pensar diferent? Com es fa pensable la diferència en un món que acumula reproduccions i reiteracions més que creacions? En quines condicions deixa una imatge de reforçar l’ordre visual que la genera i comença a desorganitzar-lo? Com ens aliem amb l’art per intervenir en les condicions materials de la comunicació social?

[Imatge destacada: Galería de anomalías patológicas, 2024 – 2025. (detall) Prestatgeria amb bustos ceràmics 3D i llibres. 200 x 142 x 60 cm. Cortesia de l’artista i ADN Galeria Foto: Roberto Ruíz].