Hi ha una cosa de ritual en el fet d’haver de treure’s les sabates per transitar per una galeria. A això ens obliga l’última exposició de Tere Recarens a París, Baharestan Carpet. El títol fa al·lusió a la catifa de Cosroes I, rei sassànida, que ornava l’iwan de Ctesifonte i que només es coneix a través de descripcions gairebé llegendàries. Feta de seda, or i pedres precioses, va ser tallada a trossos i repartida entre els militars d’alt rang quan els àrabs van conquistar Pèrsia. La catifa que cobreix el terra de la galeria Anne Barrault, per la qual transitem descalços, explica la història d’Iran en quatre episodis. Des de la mitologia antiga, amb la llegenda de l’ocell Simurg, fins a la situació actual de les dones, passant per les èpoques de l’imperi sassànida i de la modernització del país durant el govern de Mossadeq.

Tere Recarens s’impregna de la història, la viu i la transforma en una cosa personal que s’explica a través del joc. Hi ha un vídeo en l’exposició que exemplifica aquesta manera de fer. A Besenrein (2003), l’artista escombra els núvols des d’un avió, per a poder veure millor la superfície de la Terra. És un mètode total que se serveix del viatge i de l’exploració com a mitjà, que es completa amb perseverança en l’aprenentatge de la cal·ligrafia i la llengua farsi, o de les tècniques d’impressió i els motius dels estampats perses. En definitiva, amb la seva implicació afectiva amb l’objecte d’estudi, que es fa visible en els diferents elements que omplen l’espai de la galeria. Es tracta d’una col·lecció de gestos apresos i repetits que serveixen per acostar, per acostar-se i per entendre’s.

Tere diu que la cal·ligrafia és un dibuix. A l’exposició trobem diverses declinacions d’aquesta idea, moltes d’elles relacionades amb el boteh jeghe, aquest motiu de forma ametllada que recorda a una gota, típic dels estampats perses. Veiem el botehen les serigrafies alineades en una de les parets de la sala, la sèrie Spark, que combinen fins a tres tècniques d’impressió en un procés llarg i cumulatiu. El veiem també en la catifa, més gran o més petit, farcit de color o de traços cal·ligràfics.

Quan la catifa es va exposar a Barcelona, l’hivern passat, l’artista va organitzar-hi un sopar damunt. Bahrestan Carpetés, doncs, també, un lloc de trobada en el qual és possible acostar-se a una cultura des de la simple curiositat, sense prejudicis, i de forma lúdica. Així i tot, no es tracta d’una aproximació banal ni apologètica. Els cartells que pengen a la bastida fora de la galeria, a manera de pancartes improvisades, criden l’atenció sobre problemàtiques actuals relacionades amb l’exili i les migracions forçades. Ressalten, així, els aspectes greus abordats a la catifa amb la qual l’espectador entra en contacte per la planta dels peus.