Pio Abad ha estat nominat per al Premi Turner 2024 per la seva exposició To Those Sitting in Darkness (Als que estan asseguts a la foscor) de l’Ashmolean NOW. Heus aquí algunes raons de pes del perquè.

Vaig veure per primera vegada l’obra de Pio Abad (nascut a 1983) fa sis mesos a la Biennal de Taipei, on la seva instal·lació comissionada, Laji No. 97, ocupava un lloc destacat. En una immensa sala, l’artista va formar versos de poesia amb terra fosca sobre un terra immaculat de marbre blanc i gris, creant la manifestació física d’una cançó que ha sobreviscut principalment a través de la tradició oral.

Per a Laji No. 97, Abad va viatjar des de l’illa assotada pel vent de Batanes, a la part més septentrional de l’arxipèlag filipí, fins a Lanyu, l’illa més meridional de Taiwan. La instal·lació celebra les similituds inesperades que l’artista va trobar entre els Ivatan de Batanes i els Tao de Lanyu, desviant l’atenció de les fronteres nacionals —sovint arbitràries—, cap a les molt reals, encara que innominades, xarxes culturals creades per la migració transoceànica.

S’ofereix als visitants fulletons de poesia amb il·lustracions de l’artista. I si es llegeix un poema i després es mira la instal·lació, gairebé es pot sentir la immensitat de l’oceà, que podria, en qualsevol moment, escombrar per sempre el text fet terra.

“Laji No. 97.” Foto: M.V. Yujuico

***

L’obra de Pio Abad, que inclou dibuix, pintura, tèxtils, text i instal·lacions, segueix una investigació meticulosa i té la capacitat d’extreure i il·luminar connexions entre persones, objectes i ideologies aparentment dispars. Ho fa de manera lírica, despertant la curiositat pels objectes representats amb precisió a través d’una seducció inherent. He llegit innombrables llibres que fan el mateix amb paraules, però mai no havia trobat una cosa tan eficaç en les arts visuals. Per això visitar el Museu Ashmolean d’Oxford és la millor manera d’observar l’obra de l’artista.

***

A poc més d’una hora amb tren des del centre de Londres s’arriba a la pintoresca ciutat d’Oxford. I des d’allà, l’Ashmolean és a poca distància a peu. Com molts museus nacionals britànics, les banderes de l’exterior anuncien que l’entrada és gratuïta. To those Sitting in Darkness (fins al 8 de setembre de 2024) és la segona itinerància de la sèrie Ashmolean NOW. Iniciada el 2023 i comissariada per Lena Fritsch, Ashmolean NOW convida artistes contemporanis a interactuar amb obres de la seva vasta col·lecció històrica per tal d’establir-hi diàlegs.

Per la seva feina aquí, Abad ha estat nominat per al premi d’art contemporani més prestigiós de la Gran Bretanya, el Turner Prize. És un dels quatre artistes les obres dels quals s’exposaran a la Tate Britain del setembre del 2024 al febrer del 2025. El guanyador s’anunciarà al desembre. El títol To Those Sitting in Darkness es basa en un document satíric antiimperialista escrit per l’autor nord-americà Mark Twain, “To the Person Sitting in Darkness” (1901). Els títols de les exposicions d’Abat es basen sovint en referències literàries, i aquesta mostra no n’és menys. L’exposició no tracta específicament de les Filipines, però el seu interès per treure a la llum relats reprimits en el context del colonialisme i la pèrdua cultural fa que inevitablement sigui sobre les Filipines.

L’exposició ocupa un lloc destacat a l’Ashmolean, entre la cafeteria i la botiga de regals, i reflecteix les prioritats democràtiques de la museografia actual. Descrita com una narrativa polifònica transdisciplinar, es troba en una llarga sala rectangular pintada de negre profund amb tints turquesa. Cada obra està il·luminada hàbilment, de manera que com a espectador sents que ets tu qui és a la foscor, com en un viatge de descobriment cap a cada objecte exhibit.

Vista de l’exposició, dibuixos de Pio Abad. Cortesia de l’Ashmolean museum © Ashmolean Museum / Hannah Pye

L´abast d´aquesta exposició és al·lucinant. Travessa el globus, des d’Àsia fins a Amèrica, passant per Europa i Àfrica, explorant les xarxes transnacionals del tràfic d’éssers humans, els cicles de saqueig i impunitat i les taxonomies hegemòniques actuals que releguen a l’oblit la memòria històrica. I, tanmateix, l’exhibició no perd l’enfoc perquè l’artista es percep completament immers en cada narrativa.

Abans de recórrer la sala, val la pena aturar-se davant l’autoretrat del comissari i artista visual filipí-nord-americà Carlos Villa (1936-2013), exposat directament davant de l’entrada de l’exposició de Pio Abad. A «Tat2» (1971), Villa superposa un tatuatge a la cara. Encara que la rica història del tatuatge a les Filipines és ara molt coneguda, per aquesta obra Villa va utilitzar motius procedents de cultures oceàniques a causa de la llacuna que existia a la historiografia de l’art filipí en aquell moment. Aquesta forma sincrètica de fer art ha influït a Abad i la presència de Carlos Villa aquí és significativa.

Carlos Villa, «Tat2», 1971. Cortesia de l’Ashmolean museum © Carlos Villa State

Seguint amb el tema dels tatuatges, en recórrer la sala en el sentit de les agulles del rellotge hi ha un vell llibre tancat en una caixa de plexiglàs. Una pàgina oberta mostra el gravat d’un jove tatuat en contrapposto, amb la mà dreta estesa amb gràcia.

John Savage, “Retrat del Príncep Giolo, Fill del Rei Moangis,” 1692. Foto: M.V. Yujuico

A Giolo’s Lament (El Lament de Giolo), Abad recupera la història d’un nen segrestat amb la seva mare pel fracassat corsari britànic William Dampier. Esclavitzat, el nen conegut com a Príncep Giolo és dut a Anglaterra contra la seva voluntat, després venut repetidament, i el seu cos, elaboradament tatuat, exhibit com una curiositat. Onze gravats en marbre de color carn, disposats al llarg de la paret com a partitura musical, representen la mà del príncep Giolo, blanca i fantasmal. Estén la mà, potser cap a la mare moribunda, o potser cap a nosaltres abans de desaparèixer en una narració gairebé cinematogràfica realitzada en pedra.

Vista de la sala amb el treball Giolo’s Lament, 2023. Foto: M.V. Yujuico

A la paret més curta de la sala rectangular hi ha teles teixides després del bombardeig del govern nacional filipí el 2017 a la ciutat meridional de Marawi. Les teles serveixen com a telons de fons per a espases morisques del segle XIX arrabassades als guerrers derrotats. Actualment, el govern nacional deshumanitza les representacions dels «moros», un hàbit colonial heretat de l’Espanya colonitzadora. Mostrar teixits i armes «móres» com a objectes nacionals filipins pot ser considerat un acte de provocació, desafiant les taxonomies predominants de les Filipines com un país cristià.

Ganivet decorat, estoig i cinturó fets a les Filipines al segle XIX mostrats sobre teixit Sinagtala, 2017 © Pitt Rivers Museum

Acabem el recorregut amb dues tiares situades al centre de la sala realitzades amb bronze per la parella d’Abat, la joiera Frances Wadsworth Jones. Són rèpliques de la tiara kokoshnik, propietat primer de la família Romanov, després dels bolxevics, després de Stalin, de la reialesa anglesa, i finalment comprada per la cleptòcrata Imelda Marcos a Christie’s el 1978. Aquestes tiares són símbols de l’agitació cíclica, la violència i la impunitat.

Pio Abad i Frances Wadsworth Jones, “For the Sphinx,” 2023. Foto: M.V. Yujuico

(Foto de portada: Imatge del catàleg de l’exposició amb l’obra de Pio Abad, Giolo’s Lament, 2023. Foto: M.V. Yujuico)

Tota la info a la web de l’Ashmolean museum.