Durant l’any 2024 l’icònic edifici MATADERO MADRID en el barri de Legazpi, al sud (però ja no tant) de la capital, va complir 100 anys d’història. Es tracta d’un projecte arquitectònic en ferro i maó vermell dissenyat per l’arquitecte Luis Bellido, que va seguir el model dels pavellons alemanys de l’època, però adaptat a un territori propi que va marcar tota una època en la construcció d’aquesta mena d’indústries. Llavors regnava Alfons XIII i la ciutat de Madrid s’expandia cap al sud amb la proliferació de nous barris a la vora del riu Manzanares que albergaven la nounada classe obrera. En els seus anys de major esplendor va ocupar a centenars de treballadors, un micro univers que acollia no només al personal sinó també habitatges, una capella i fins i tot un sistema propi de mobilitat amb ferrocarril per creuar els seus 165.415 metres quadrats.

Després de la guerra civil, els usos van començar a modificar-se en mercat de proveïments i magatzem de patates en l’actual nau que va ser transformada en hivernacle el 1992. En la dècada dels 70 les condicions d’higiene i el creixement de la ciutat, van fer que comencessin a repensar-se nous usos per a tot l’edifici i  es decidís traslladar la funció de gran mercat de proveïments cap als afores, en l’actual Merca Madrid. Les seves portes com a escorxador van tancar el 1996.

Després de successives transformacions, entre el període comprès entre 2003 i 2006, any de la seva reobertura com a centre de producció i exhibició d’art contemporani, l’escorxador va viure una gran evolució que va implicar diferents agents culturals i polítics, i que es va rematar amb el polèmic i finalment feliç soterrament de la M-30 i la creació del que avui coneixem com a Madrid Río. De tot aquest procés va néixer l’actual MATADERO MADRID i fins aquí el repàs historiogràfic especialment dedicat a les nostres lectores fora de la capital.

L’any de la seva inauguració va ser també el primer en què es van convocar les primeres Ajudes a la Creació, un necessari programa de suport als creadors, col·lectius i agents culturals impulsat per la municipalitat que tenia i té el deure de fer costat al precaritzat sector local. El Centre de Residències Artístiques compta amb seu pròpia a  la Nau 16 del complex des de l’any 2017. Des de 2024, Luisa Espino és la responsable del CRA (des d’ara el denominaré al centre per les seves sigles).

Una de les activitats paral·leles i habituals durant la Semana del Arte a Madrid, coincidint amb els dies de la fira ARCO, és visitar el programa i conèixer als artistes del CRA. Una jornada de portes obertes per accedir als estudis i processos de treball que acosta la molt desconeguda i sovint solitària pràctica artística al curiós i freqüentment familiar públic general, que pul·lula per MATADERO. Gent que no té relació amb el sector i desconeix el món real, diari i domèstic d’un artista. Els vuit premiats d’aquesta edició són Christian Lagata, Álvaro Chior, Amaya Hernández, Julia Huete, Pablo Capitán del Río, Fermín J. Landa, Aldo Urbano i Clara Sánchez Sala. A més, se sumen Gente que Miente de la residència de producció musical. El veterà col·lectiu Debajo del Sombrero i les residents de Investigación Situada de Medialab, Ana Esteve Reig, Maia Gattás Vargas i XeniVisual Studies.

Frame 02 Gamer Dreams © Ana Esteve Reig

Són moltes les propostes presentades així que he volgut centrar-me en les que vaig anar coneixent dins del camp audiovisual. En el programa de Recerca Situada 24-25 Ana Esteve Reig està preparant una nova vídeoinstal·lació, “La Història interminable” des d’on tracta de donar-nos a conèixer experiències de jugadors d’eSports i gamers. Els últims anys, la pràctica d’Esteve Reig s’ha centrat en les dinàmiques socials en la realitat virtual. Les primeres imatges compartides són de grans espais semibuits i jugadors absorts davant de les màquines, equiparant l’acte catàrtic d’aquests individus amb la mort i la resurrecció que succeeix reiteradament en la majoria dels videojocs, assimilant-la al concepte més místic de la mort i la reencarnació en les cultures orientals.

Estudi Pablo Capitán del Río © Natalia Piñuel

Pablo Capitán del Río parteix de la seva trajectòria com a escultor per a connectar amb el cinema a través del pensament de les imatges més enllà de les tradicionals narratives de ficció. El punt de partida és la pel·lícula “Le trou” (L’evasió) dirigida per Jacques Becker el 1960 en la qual un agent penitenciari manipula una sèrie d’aliments rebuts pels presos buscant navalles, diners, drogues o aliments ocults. Partint de la manipulació d’aquestes seqüències buscarà el significat intrínsec de la matèria. Generarà una analogia entre el cos i el gest, en la imatge cinematogràfica i escultòrica.

Pagoda en 3D de Amaya Hernández © Natalia Piñuel

Amaya Hernández presenta un projecte de recerca arquitectònica “Memòria de la desindustrialització” partint dels processos de gentrificació de les grans ciutats com Madrid i analitzant com aquestes transformacions del capitalisme afecten no només el seu traçat urbà sinó també els habitants. Durant la segona meitat del segle XX, es van anar tancant i abandonant indústries en el centre, desplaçant-les cap a la perifèria i deixant grans espais abandonats. La seva proposta, després d’haver treballat anteriorment  en com la llum incideix en edificis desapareguts com el Mercado de Olavide (demolit en 1974) o la Pagoda de Fisac (derrocada en 1999), ens permet tornar-los a veure almenys en 3D (el patrimoni de Madrid no ha estat ben tractat per l’administració, però aquest és un altre debat). Hernández se centra ara en l’antic escorxador i en la reconstrucció de la memòria col·lectiva del que va ser.

Estudi d’Alvaro Chior

Quant als projectes sonors, ens trobem amb Álvaro Chior amb “Alalá do lume” on explora l’espai real i metafòric de la cova vinculant-lo al cos i a les nostres capacitats sensorials. En la proposta a més de la instal·lació sonora són presents l’escultura i els dibuixos. En la visita del diumenge 9 de març, Chior ens va portar cap a un espai fosc i íntim d’escolta on va activar una sessió musical cinemàtica amb textos, veus, referències i samples vinguts de diferents llocs de la cultura pop per a portar-los a un territori dark i disruptiu.

Estudio Gente que Miente © Natalia Piñuel

Gente que Miente és la dupla formada per Paz Alberta i Clau. El projecte musical que tenen en residència és “4FAIT”, per a elles “nata muntada, un desdejuni amb sandvitx mixt, un rècord mundial de les Olimpíades 72 i una foto de primera comunió”. El seu estil performatiu i d’humor electrònic ens remeten a grups com Hidrogenesse, però amb un enfocament més postmodern i encara més irònic, com si les seves lletres fossin notes de veu deixades al mòbil d’una col·lega.

El proper mes de juny, podrem veure i escoltar els resultats finals, tornarem a MATADERO i us ho explicarem.

[Imatge destacada: fotograma de “Un susurro lento” © Alvaro Chior]