Des dels moviments associatius d’artistes contemporanis d’Espanya fa anys que treballem en la millora de la situació dels artistes. L’any 1977 l’Associació Sindical d’artistes plàstics ja es reunia amb el Ministeri de Cultura per reivindicar el seu estatut (Ballester, J.M., Diario16, 15/11/1977). Des d’aquestes dates fins avui les passes que s’han fet han estat mínimes, encara que el món polític ha trobat a l’estatut de l’artista un recurs fàcil per obtenir titulars. Suposant un treball ingent per part de les associacions que estan esgotades de participar en infinitat de reunions per obtenir tan sols algunes mesures puntuals i insuficients. Les accions dutes a terme, escasses i en molts casos no resoltes, deixen en evidència l’esclerosi de l’administració pública davant de les necessitats històriques i estructurals del món de la cultura.

El volum d’artistes i treballadors de la cultura a Espanya és enorme i d’una qualitat inqüestionable. Mentre que el mercat i l’activitat econòmica que mou l’art a Espanya és limitat i en les condicions actuals, és insuficient per mantenir la vida de tots aquests artistes que necessiten un reconeixement econòmic digne d’acord amb el seu treball. Hi ha infinitat d’extraordinaris compositors i intèrprets, escriptors, artistes contemporanis… però és una minoria la que pot viure exclusivament d’aquestes pràctiques. El director de l’Institut Cervantes Luis García Montero, en una entrevista amb Mario Bravo, afirmava que “viure de la poesia no és possible; cal cercar un ofici que et permeti viure…”. Aquesta és una realitat per a la majoria de professionals del món de l’art, no només per als poetes. No tenir-ho en compte a l’hora de generar polítiques en defensa de la cultura és un error enorme i no respon a la realitat del món de l’art a Espanya. L’exministre de Cultura i Esport, Miquel Iceta, va afirmar en més d’una declaració que el seu objectiu era que “a Espanya es pugui viure del treball cultural” i podem veure que això segueix sense haver canviat i alhora demostra el desconeixement de la realitat del sector, ja que existeix qui pot i podrà però la realitat és més complexa…

Però, per què les mesures que s’estan prenent a l’estatut de l’artista són tan puntuals?

Cal aclarir que allò que s’anomena l’estatut de l’artista és una entelèquia impossible. L’estatut no és només de l’artista, sinó que és de l’artista, de l’intèrpret i del treballador de la cultura i alhora de totes les manifestacions artístiques, des de la dansa a la literatura, del cinema al circ… Quan es veu l’amplitud i complexitat de situacions, contextos i especificitats laborals es comprèn que és impossible legislar o trobar solucions fiscals comunes a aquesta diversitat. L’estatut de l’artista, així entès, és un problema impossible de solucionar de manera global, és per això que l’única estratègia possible són mesures puntuals que van fent “pegats” en situacions particulars. Per això disciplines com les arts visuals no han trobat mesures pròpies.

Per què les mesures que s’estan prenent no beneficien els artistes visuals?

En concret, els artistes visuals, escassament un 2,7%, arriben a poder tenir ingressos de l’art amb prou temps per cotitzar com a autònoms i se li permeti accedir a una pensió contributiva. És a dir, el 97,3% dels artistes visuals d’Espanya (i hi ha estudis que parlen  fins i tot de menys) estan fora del sistema de protecció social i viuen en una enorme precarietat. Els ingressos al llarg de la vida laboral són fluctuants de manera que els sistemes actuals de fiscalització no responen a la seva realitat i igualment és extrapolable en tants per cent similars en altres manifestacions artístiques.

Fins ara, dins de l’agenda de propostes del primer informe de l’Estatut de l’Artista, no s’hi ha inclòs cap mesura que beneficiï directament els artistes visuals. Només s’han implementat canvis puntuals amb un impacte mínim en aquest àmbit, com ara la compatibilitat de la pensió amb el cobrament de drets d’autor després de la jubilació. No obstant això, en el cas dels artistes visuals, aquests ingressos solen ser ínfims, en contrast amb els generats en la música o la literatura, sectors que sí que es veuen afavorits per aquesta mesura. A més, no es va contemplar en aquest informe que els artistes visuals puguin generar ingressos per la venda de les seves obres després de la jubilació, un aspecte clau per continuar el procés creatiu. Tot i que s’esmenten activitats com conferències o presentacions de llibres, no s’especifica la possibilitat de comercialitzar obres artístiques creades després de la jubilació. D’altra banda, des de l’any passat s’aplica una retenció del 2% i 7% a artistes amb ingressos baixos com a autònoms o sota relacions laborals especials, sempre que no superin els 15.000 euros anuals. No obstant això, aquesta mesura impacta a una petita part dels artistes, ja que la majoria ha d’exercir múltiples ocupacions per subsistir, com a treballs en museus, educació, agricultura, hostaleria, disseny, artesania, edició, producció o negocis familiars, adaptant-se contínuament per trobar solucions de vida.

La situació laboral dels artistes visuals que viuen exclusivament d’ingressos derivats de la seva activitat artística (aquest 2,7%) passa per donar-se d’alta com a autònom, amb la dificultat enorme que implica pagar la quota d’autònoms mensualment amb ingressos de gran intermitència i fluctuació. Aquesta situació és comuna a la majoria dels treballadors de la cultura ja que qualsevol creador té períodes sense ingressos, no només per la inseguretat del mercat cultural, sinó perquè necessita temps de creació/investigació per poder desenvolupar la seva obra, ja sigui un llibre, una composició musical, un projecte artístic, una pel·lícula… Aquest fet implica necessàriament un canvi específic en el seu règim de cotització d’autònoms en què els temps de creació/investigació es considerin períodes en actiu, encara que durant aquest temps no rebin ingressos per aquesta activitat. Un exemple clar del desencert de mesures que s’estan prenent dins de l’estatut de l’artista és la mesura següent. Per a autònoms amb ingressos inferiors a 3.000 euros anuals, s’ha establert una base de cotització mensual reduïda que es va fixar per a l’any 2023 a 526,14 euros mensuals (resultant una quota mensual de 161 euros) i no s’ha de pagar en quotes mensuals , sinó que permeten que es faci trimestralment. Però això que, en reduir la quota d’autònoms, sembla una mesura positiva quan es fan els comptes es veu l’absurd, ja que implica que gairebé tots els ingressos s’anirien al pagament de la quota. I tot aquest esforç per arribar a aquesta conclusió que només respondria a molt pocs artistes. Què passa amb la immensa majoria dels artistes que treballen en altres professions que compatibilitzen amb un enorme esforç i sacrifici? Aquests són els que acaben sent els veritables mecenes de la cultura a Espanya, juntament amb el context familiar i d’amics que donen suport a la seva activitat, ja sigui econòmicament o d’altres múltiples formes.

Les mesures que s’han abordat dins de l’estatut de l’artista han estat pensades principalment per a relacions contractuals, inexistents al món de l’art contemporani. Aquestes mesures han estat pensades principalment per al sector de l’espectacle, intèrprets i tècnics: El contracte laboral artístic de durada determinada, l’adaptació i l’ampliació de la definició d’espectacle públic per incloure el personal tècnic i auxiliar, el desenvolupament d’una prestació per desocupació específica per als artistes adaptada a la intermitència de la seva activitat… com es pot veure no són mesures pensades per als creadors, que mai no són contractats, sinó que, o treballen com a autònoms aquells que tenen ingressos suficients o treballen per subsistir en una infinitat d’altres situacions.

Hi ha qüestions fonamentals que no s’estan tenint en compte com que els costos sufragats per l’artista per mantenir un estudi i/o un lloc d’emmagatzematge sigui desgravables. Ben al contrari, en molts casos aquest fet es converteix en sanció ja que no permet rebre jubilació pel fet de tenir més d’una propietat, quan el que passa és que aquesta propietat forma part indissoluble de la continuïtat de la seva activitat creativa i està pagant personalment la protecció del patrimoni artístic que hauria de ser assumit per algun estament públic; què menys que mai fos punible i sí fos desgravable. Igual passa amb tota la inversió en producció d’obra que només poden aquells que tinguin arribar a tenir una situació fiscal suficient i mantinguda en el temps. Cosa que com veiem n’és l’excepció.

Aquesta és la veritable problemàtica del sector de la cultura i són circumstàncies que no podem obviar. L’estatut de l’artista donarà l’esquena a la realitat de l’art a Espanya i, tot i implicar alguns canvis positius, fins i tot pot perjudicar el sector generant una bretxa més gran entre aquells que accedeixen a cert nivell de professionalització i els que no. Ja hi ha situacions en certs sectors en què veiem artistes que han arribat a un cert estatus de mercat que copen els espais fent que el flux de renovació sigui escàs, es normalitza la tipologia de propostes creatives i impedeix que altres alternatives es puguin desenvolupar. En el fons parlem d’una censura indirecta que impedeix la llibertat d’expressió a través de la normalització d’estratègies de mercat reduccionistes.

A tot això cal sumar-hi un factor fonamental que afecta directament a les carreres artístiques i és el de la longevitat sistemàtica. Com explica el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki-Moon parlant de l’envelliment al S.XXI “Les repercussions socials i econòmiques d’aquest fenomen són profundes i excedeixen molt l’àmbit immediat de la pròpia persona d’edat i de la seva família , doncs involucra de manera sense precedents la societat en general…”. L’experiència i el coneixement no s’hereten genèticament i actualment tenim l’oportunitat de gaudir de la creativitat de persones que en altres èpoques haguessin mort. Però actualment no poden desenvolupar la seva activitat creativa, incompatible amb la seva pensió, i només si sabem incloure’ls legalment i fiscalment podrem rebre el regal que és el seu treball artístic. I els inconvenients van més enllà ja que com el projecte de Llegats que està duent a terme la Fundación Gabeiras mostra, hi ha la gran problemàtica que artistes en avançada edat no troben solucions perquè el seu llegat es pugui conservar. I en aquest cas és una iniciativa privada la que està buscant solucions molt encertades.

Quina és la solució per als creadors?

Arribats a aquest punt en què es veu amb claredat que les mesures que s’estan abordant sobre l’estatut de l’artista obvien els creadors i la immensa majoria d’ells, quina pot ser la solució?

En primer lloc, cal assumir que per moltes enginyeries legislatives i fiscals que es desenvolupessin, si no estan pensades per a la immensa majoria dels creadors, no estaríem donant solució a la problemàtica del sector. I segon, s’ha de plantejar des de la realitat que els creadors per mantenir una carrera duradora que vagi més enllà de la jubilació a Espanya ja que compatibilitzen la seva activitat artística amb altres feines. Per molt que ens pogués agradar i declarem que tots els artistes d’Espanya visquessin exclusivament de la seva feina els qui hem estudiat el sector sabem que és impossible. Però no per això hem de deixar d’intentar millorar les condicions del sector alhora que hem de desenvolupar propostes que permetin que les carreres artístiques tinguin continuïtat i per això la solució passa per desenvolupar una llei de conciliació cultural com una de les principals mesures de l’estatut de l’artista.

La Conciliació Cultural vol permetre que tots els creadors puguin continuar la seva activitat. La seva implementació tindria una repercussió molt positiva sobre els propis processos de creació, i podria generar una alternativa als processos accelerats i rendibilistes que exigeixen les regles del mercat. L’administració té una gran responsabilitat sobre la defensa de la cultura, no és responsable de la supervivència del gran cens d’artistes però sí que ha de facilitar que la creació pugui continuar generant les mesures necessàries perquè hi hagi una conciliació que permeti seguir amb les activitats derivades de la creació artística sense barreres laborals, legals i fiscals.

Facilitar aquesta conciliació passa per incentivar la contractació d’artistes en treballs vinculats a l’àmbit cultural/artístic i permetre la participació de l’artista en les activitats significatives de manera que generem la possibilitat d’un desenvolupament professional sostenible.

La conciliació evita la centralització, ja que els creadors poden continuar vivint als seus llocs de treball sense haver de migrar a les ciutats on hi ha un mercat més gran. Potencia la llibertat de creació i expressió en no dependre totalment d’estructures de mercat o de subvencions regides per polítiques intermitents. La conciliació també permetrà la sostenibilitat professional en permetre carreres professionals llargues, sense necessitat de precipitacions, en contra de la construcció de carreres d’èxit efímer. Perquè l’art espanyol es posicioni internacionalment, necessita aquestes carreres professionals construïdes sòlidament en el temps.

Per tot això, és fonamental generar claredat per concretar una ideologia i un marc conceptual que permetin una legislació realista i efectiva per resoldre aquest problema. Quan vaig intervenir en la subcomissió de l’Estatut de l’Artista al Congrés, vaig començar la meva intervenció afirmant: Els/les artistes volem pagar impostos, ser autònoms i contribuir a la construcció col·lectiva de la societat del benestar, però també necessitem que la legislació reflecteixi la nostra realitat. Per aconseguir-ho, cal la “Conciliació Cultural”, que permeti compatibilitzar qualsevol situació laboral, intermitent o estable, inclosa la jubilació, amb l’activitat artística. Això implica garantir la possibilitat de facturar sempre, independentment de la situació laboral, aplicant reduccions significatives a la facturació. També és crucial permetre la deducció de despeses derivades de la investigació, producció i difusió de la creació artística en un percentatge elevat. A més, cal considerar altres tipus de conciliació que permetin l’assistència de l’artista a moments essencials, com ara muntatges, inauguracions, conferències o tallers, en què la seva presència és indispensable per al procés creatiu.

Quan el ministre Ernest Urtasun, ens convoca el món de la cultura amb la intenció de tornar a impulsar el desenvolupament de l’Estatut de l’Artista, es corre el risc de continuar en aquesta inèrcia de les “engrunes”, enlloc de tenir una visió global que millori veritablement l’ecosistema de l’art a Espanya, cosa que passarà necessàriament per desenvolupar la Conciliació Cultural. Un concepte que vaig desenvolupar i he presentat al Ministeri repetides vegades i he defensat com a representant de la federació d’Artistes Contemporanis d’Espanya, però des de la Unió AC veiem com es continua obviant.

Cal esmentar altres aspectes fonamentals que no podem oblidar com: l’adequació de la contractació pública en relació amb els treballs artístics, la projecció internacional dels artistes espanyols, la regularització professional de les activitats artístiques que promouen els diferents ministeris, la creació d’una estructura d’arbitratge que permeti la defensa de les bones pràctiques, l’aplicació del 2% cultural a l’art contemporani, l’ampliació a altres aspectes de la llei de mecenatge, la relació amb galeries, museus, marxants, assegurances…. A més, podem fer esment de la necessitat d’evitar la ingerència política en la presa de decisions vinculades a l’art contemporani.

Arribats a aquest punt podem afirmar que legislar sobre la idea d’un artista professional que té prou ingressos per viure de l’art i cotitzar per poder accedir a una pensió de jubilació, seria legislar per a una minoria ínfima, la qual cosa és una gran equivocació. La realitat de la majoria dels artistes (parlem de pintors, escultors, videocreadors, escriptors, poetes, compositors,…) a Espanya passa per compatibilitzar la seva activitat d’artista amb altres que en permetin la supervivència. Aquest és el nostre context, d’aquí haurà de partir la solució i la solució passa per la Conciliació Cultural.

[Imatge destacada: Isidro López-Aparicio (iLA), FREE Paths Maker, l’ingeni que explota mines moguda pels vestits de les dones saharauis i dibuixa un camí amb la paraula FREE. Centro POMPIDOU, Málaga]