“Els nostres fantasmes viuen al futur” és una exposició de Tuan Andrew Nguyen, guanyador de la vuitena edició del premi Joan Miró. El recorregut expositiu presenta curtmetratges, escultures i arxius relacionats amb la reconstrucció de la memòria i dels teixits socials després dels projectes colonialistes i els conflictes bèl·lics perpetrats en el territori de Vietnam, Laos i Cambodja durant el segle XX.

Visitar la Fundació Miró és sempre una experiència meditativa: en el context del Montjuïc, l’obra arquitectònica de Josep Lluís Sert es transforma en una espècie de temple. Entrar-hi a dins és acceptar la seva sintonia, visitar la mostra estable, admirar-se amb les vistes, al·lucinar una vegada i una altra amb la font de mercuri de Calder.

Cal pujar a dalt per a trobar l’exposició Els nostres fantasmes viuen al futur de Tuan Andrew Nguyen, i el primer que apareix davant els ulls és una cosa que pertany al codi del lloc: una referència a Calder, unes escultures molt pròximes al seu llenguatge però amb una empremta diferent. Ràpidament, apareixen els vestigis d’armament entre les peces dels mòbils; són carcasses de les bombes trobades a Vietnam. Amb la imatge completa, la composició abstracta deixa de ser-ho de sobte, i és possible veure, en canvi, el retrat estàtic de diversos bombardejos. Aquesta imatge detinguda en el temps, l’instant abans de la detonació, ens dona una pauta del viatge al qual estem a punt d’endinsar-nos, perquè ja veiem un vel a traspassar, però ens trobarem amb un altre i després un altre, per a incorporar íntimament la qüestió posada en escena.

El vel s’obre de cara al misteri, però hi ha una realitat concreta i ineludible, que són les bombes; la seva presència ominosa de seguida dispara l’angoixa. A la segona sala es presenta El so dels canons, familiars com tristes retronxes que posa en diàleg dos relats audiovisuals: una propaganda militar estatunidenca i un registre documental del desenterrament de les bombes trobades en l’actualitat. Llavors el títol de l’exposició comença a cobrar un sentit, el qual també està expressat en el text curatorial de Martina Millà sota la incògnita de si les guerres acaben mai.

En aquesta obra apareix la veu de la bomba. La que parla és una que no va esclatar, perquè dels 7,7 milions de tones de bombes llançades durant els vint anys que va durar la contesa estatunidenca, moltes no van explotar, algunes ho van fer més endavant, d’altres es mantenen enterrades, amb la possibilitat de detonar-se o no. Es desenterra el passat, un perill imminent, i ell mateix té el poder del fragor destructiu o del silenci. En el seu silenci la bomba parla de si mateixa, de la seva fabricació en terres llunyanes, de les operacions militars, de com va niar en una selva oriental. Una cançó vietnamita acompanya el seu relat, perquè el cant sempre està unit a la memòria.

Un vel més i ens trobem en una altra sala de cinema, potser el cor de l’exposició. Durant un curtmetratge es retraten personatges bastant realistes, però la ficció entra amb força per explicar l’inefable. La mostra és un gran exercici de retrat que eleva les veus de persones relegades a l’oblit, i les representa en el procés transformador d’elaborar el trauma. L’oblit és la veritable mort, ho tenen clar tots, i en les seves diferents aproximacions a la memòria cada personatge ofereix una estratègia: el cinisme es dissol en la transcendentalitat de l’art, l’escapisme físic i mental al dolor es condueix amb el so, la destrucció s’enfronta amb una pau interior, humilitat i afecte que caldrà rescatar valentament del fons de cada persona.

Vista expo © Fundació Joan Miró. Foto Pep Herrero

A Els sons no enterrats d’un horitzó problemàtic també es posa en escena la reencarnació d’Alexander Calder que connecta el recorregut i ens retorna a la pregunta sobre el vincle del context amb l’obra: Què significa la reencarnació d’una pràctica en un context que no li correspon discursivament? Des d’on veiem aquestes obres; qui som en aquesta trama? El braç que s’estén cap a fora amb la referència a Calder ens introdueix en un relat sobre desplaçaments.

En la relació que l’exposició proposa entre el terror de la guerra —concret, carnal i urgent— i el valor simbòlic de l’art —com a convenció cultural i intel·lectual— el so és capaç de transcendir i instal·lar en el cos l’experiència que s’expressa en les pantalles. I el gest sonor demostra que es pot creure en el que no es veu, o que és més factible entendre l’inaprehensible si es compromet tot el cos.

“Els sons no enterrats d’un horitzó problemàtic“, fotograma

Darrere d’altres vels, l’experiència sonora encarna noves històries, i la intensitat emocional augmenta a través de les estratègies narratives. Mai sabem si l’aventura seguirà fins que traspassem el vel. A la pròxima sala hi ha un àlbum familiar i el so d’una veu que assaja un diàleg o canta una cançó, sempre en clau entranyable. En recórrer les imatges ens trobem amb el registre de soldats reclutats en colònies franceses i les famílies que van formar durant els anys d’exercici a Vietnam. Es tracta del cas dels tirailleurs, un fenomen sociopolític del colonialisme francès que travessa el teixit social dels habitants d’aquestes colònies. El cas es presenta a l’escala íntima de les seves llars, desplegant unes trames tan complexes i esquinçadores com a inimaginables per a qui sigui estranger al seu conflicte. El so de la veu narradora fila l’experiència de múltiples perspectives que produeix la disposició de les pantalles. Des del centre de l’experiència és possible recórrer amb la mirada diferents escenaris sobre el mateix relat, i sense perdre’l en cap moment, trobar senyals en les diferents imatges. Novament, aquest gest ens integra apel·lant a la nostra presència com a testimonis del drama.

tirailleurs © Fundació Joan Miró. Foto Pep Herrero

Situat en el mateix cas dels tirailleurs, un curtmetratge es disposa en la mostra com a últim portal: un capaç de connectar-nos amb l’alteritat, amb els nostres morts, amb els nostres futurs fantasmes. Una operació poètica de potència transformadora estructura el relat d’una dona a qui la història mai hagués rescatat, i compleix la doble funció de restituir la memòria dels derrotats i oferir-nos un mirall de les misèries corrents de la societat. No obstant això, en el balanç dels símbols i la seva escenificació preval l’esperança i la sensació d’haver aconseguit alguna mena de justícia. Potser és el triomf de la fe sobre la destrucció el que articula els elements que són matèria en general de l’exposició. Perquè ningú viu escoltarà és un relat mundà i desafortunat que es projecta a l’infinit gràcies a la generositat i el coratge sublim del seu protagonista.

L’últim vel és tornar a la vida pròpia sent conscients de tot el que l’exposició ha aconseguit ensenyar-nos, cosa que no seria possible conèixer mitjançant qualsevol disciplina abocada als grans relats geopolítics. La tensió entre la memòria i l’oblit, que conforma el cos d’aquest treball, s’instal·la en algun lloc de la consciència a través de l’agudesa i les tremolors reverberants del treball sonor. Si els nostres fantasmes viuen en el futur vol dir que encara som vius, en una temporalitat que conviu amb la futura mort física i memorial; amb els problemes no resolts que hauran d’afrontar els nostres fantasmes i les generacions que amb ells cohabitin, entre les tribus invisibles dels quals encara estimen.

Tuan Andrew Nguyen amb les seves obras © Fundació Joan Miró. Foto Pep Herrero

(Foto de portada: Tuan Andrew Nguyen, “Els sons no enterrats d’un horitzó problemàtic“, fotograma

Els nostres fantasmes viuen al futur pot ser visitada fins al 24 de setembre de 2024 a la Fundació Miró.