Crec que tots podem estar d’acord que hi va haver una dona-llegenda que va lluitar amb el seu esperit pels camps de França durant al menys cent anys, a qui van anomenar Joana. També podem estar d’acord que no a França, sinó a Espanya, som doblement afortunats per haver tingut la sort de no només tenir-la a ella sinó també a la nostra pròpia Juana^[1]de Aizpuru, els cabells de foc de la qual també van batallar pels pavellons d’ARCO durant al menys cent anys més. I, a més, aquest 2025, els meteoròlegs ens van deixar un joc de lletres en treure la vocal «u» d’una borrasca que, com les dues dones anteriors amb «u», va colpejar amb força IFEMA mentre a dins s’acostava la gran tempesta de l’art a Espanya.

Deixant fora per obvietat als fenòmens (anava a dir fenòmenes, però em sonava a entrenador de futbol), la resta de tots nosaltres ens vam haver de refugiar dins del pavelló. Les Juanes i Janes no, però per a la resta, altres aigües, encara més profundes, començaven a desbordar-se. Des de cada estand, des de cada dossier, des d’innumerables punts de fuga, uns corrents carregats d’electricitat anaven tombant un a un els paraigües de les nostres ments. Sí, un any més amb l’aigua fins al coll, una nova oportunitat per aprendre a bussejar pels entrellats de les úniques onades que semblen surfejar el món. Un any més per adonar-nos novament que només els artistes semblen saber explicar-nos per què continuem aletejant, gairebé sense respiració, sobre aigües fètides i estancades.

I aquestes a continuació són només algunes de les moltíssimes propostes. Al cap i a la fi, l’art, igual que l’aigua, sempre està en moviment… i vinga, per què no? No s’ha dit sempre que no es poden posar dics al mar? Aquestes van ser les illes que vaig trobar a IFEMA on vaig anar desembarcant i en les quals, com en un conte èpic, vaig poder beure finalment una mica d’aigua dolça.

Primera parada de l’expedició, Callirrhoë d’Atenes. No podia ser d’una altra manera. Si la metàfora conductora és l’aigua, cal començar pel principi de tot. A més, Atenes és ara mateix un veritable hotspot. La meva editora María (un altre vaixell almirall de dona) em va presentar a la seva propietària Olympia Tzortzi i tot el que ens va explicar va ser pura meravella. Per començar, és una galeria jove, fundada i portada per una d’aquelles noies que et fan entendre per què el segle XXI és el seu segle i que, a més, representa com ningú la nova onada d’artistes grecs que estan aixecant Atenes de nou. Us recomano visitar la seva web (si no esteu a Grècia) i veure els preciosos mapes (per a mi són això, no ho ha de ser per a tu) de Yorgos Stamkopoulos. Els seus continents es desfan als llenços com si fossin de confeti. A més, i això de veritat que és cert, Olympia ens va explicar el següent:

«Callirrhoë significa l’energia de l’aigua quan està corrent. És un terme de la mitologia grega i vam decidir anomenar així la galeria perquè quan vam entrar per primera vegada a l’espai, estava gairebé en ruïnes. No obstant això, hi havia una aixeta a la paret. La vam obrir i l’aigua va començar a brollar de sobte. La màgia estava servida, no podia sinó augurar-nos que el corrent estava de part nostra».

Yorgos Stamkopoulos a Callirrhoë. Cortesia Callirrhoë

Prosseguim amb un altre espai que aquesta vegada no és dirigit per una noia, sinó que, de fet, es diu El CHiCO i crec que no necessita presentació. És una de les galeries que també han tornat a redefinir Madrid, i el seu propietari, Javier Aparicio, és un dels homes que es mereixen un lloc al costat de les grans dones. La seva proposta estava carregada de subtilesa. Maya Pita-Romero ens convidava a endinsar-nos en els misteris del cos, amb les seves inevitables dates de caducitat. Us en recordeu de les vanitas de la pintura barroca? Bé, doncs les seves instal·lacions ens tornen a posar davant de la vacuïtat de tot. Ens anem descomponent dia a dia i encara som, com ho eren al segle XVII, prou arrogants (o més aviat covards) per no voler confrontar-ho. I després hi havia Cristina Stolhe, que té la capacitat de dotar les seves fotografies d’aquella boira que en anglès anomenaríem Intriguing, o Disturbing, o senzillament Bella.

Maya Pita-Romero a El CHiCO. Cortesia El CHiCO

Menció d’honor per a Lara Fluxà a Bombon Projects, un altre espai hot, aquest cop de Barcelona, una ciutat que també neix del mar. Fluxà guanyava el Premi Pilar Forcada Art Situacions i l’hi lliurava la gran capitana al comandament, una altra dona arrolladora, la directora d’ARCO Maribel López. La seva peça guanyadora, Flure, és una oda a la inherent força de la fragilitat. Que bonic. I novament és l’energia femenina la que ens recorda que davant la naturalesa ho estem fent tot malament, però que molt malament, que el tristament famós discurs de Trump de «perforem, baby, perforem» hauria de pertànyer ja als records d’un altre món més llunyà, i, sobretot, molt més lleig.

Lara Fluxá a bombon projects. Cortesia bombon projects. Foto: Roberto Ruiz

Una altra menció especial per a Tadej Pogačar de la galeria eslovena P74. Ljubljana serà pròximament un altre place to be, i si no, temps al temps. Quina meravella la seva peça School’s Out 1999 (tot i que és un projecte que va de 1997 a 2013). Només diré que, si hagués tingut diners, l’hauria comprat allà mateix. Un preciós collage que transita entre la foscor i la tendresa.

Tadej Pogačar a P74. Cortesia P74

També menció d’honor, i no podria ser d’una altra manera, a la immortal Helga^[2]Helga de Alvear. Gràcies per haver existit, un dels teus Donald Judd em va semblar l’obra més refinada de tota la fira. I per descomptat, Chaveli Sifre a la galeria Embajada de Puerto Rico. Un moll on desembarcar per poder olorar les seves obres, que qüestionen l’hegemonia de l’ull com a instrument únic en la sensorialitat de l’art.

Quatre peces de Chaveli Sifre a la galeria Embajada. Cortesia Embajada i l’artista

I hem d’anar acabant per qüestions de format, encara que podríem continuar navegant i navegant com si fóssim tripulants de l’icònic Vint mil llegües de viatge submarí. I amb què tancarem aquesta travessia? Doncs acabarem on vam començar, a Madrid. The Ryder Projects, els intel·ligentíssims Carmen i Roberto, portaven una altra cabellera de pur foc. Així tancarem les al·legories d’aquest article. Suzanne Treister i la seva peça Software/Q. Would you recognise a Virtual Paradise?/Serv-Wel de 1993 ens transportava a la nostàlgia d’un món en disquet. Un tema que ha passat ja a ser digne d’un oli. I quin oli, tant de bo haver-ho pogut comprar també. Els 90 sempre em van semblar fascinants.

A l’esquerra en primer pla Suzanne Treister a l’estand de The Ryder Projects ARCO 2025. Cortesia The Ryder

I aquí sí que ens aturem, pugem a la superfície i, tristament, deixem de banda aquella bombona d’oxigen que ens ha permès aquest busseig. Els artistes, sí, elles i ells, han estat una vegada més l’aire que ha permès la vida. Un vent d’una setmana, a IFEMA, mentre l’aigua ens continua arribant cada cop més al coll.

(Imatge de portada: Vista de l’stand de The Ryder Projects a la feria ARCO 2025. Cortesia: The Ryder)