En la cartografia de l’art suís contemporani, pocs noms tracen un pont tan nítid entre l’experimentació local i la ressonància global com David Weiss (Zuric, 1946–2012). L’exposició David Weiss. Il sogno di Casa Aprile. Carona 1968–1978 al Museo d’arte della Svizzera italiana (MASI) de Lugano no només rescata la memòria de l’artista, sinó que il·lumina el nucli creatiu que va orbitar al voltant de Casa Aprile, propietat de Meret Oppenheim —figura iconoclasta del surrealisme, relegada durant dècades pel masclisme del seu entorn i font d’inspiració transdisciplinària per a futures generacions— i del seu germà Burkhard Wenger, on el jove Weiss, abans de convertir-se en la meitat del llegendari duet Fischli/Weiss, intercanviava allotjament per treballs de renovació i participava en una comunitat utòpica on l’art era, sobretot, pràctica quotidiana i acte col·lectiu. Casa Aprile, posteriorment gestionada per Christoph Wenger, va esdevenir un punt de trobada d’escriptors, pensadors i artistes que van acompanyar Weiss durant la seva dècada formativa.

L’exposició, que reuneix més de dues-centes obres entre dibuixos, quaderns, fotografies, cartes i enregistraments sonors, revela Casa Aprile com un veritable laboratori utòpic. Lluny de ser una simple residència, era un espai on la vida quotidiana i la pràctica artística es fonien en una de sola, i on la col·laboració era el moll de l’os del procés creatiu. Al costat de Weiss, una comunitat diversa —amb noms com Urs Lüthi, Anton Bruhin, Matthyas Jenny o Willy Spiller— compartia no només espai, sinó projectes concrets com Lazy Days (1974) o la Carona Soundscape de Bruhin. Va ser aquí on Weiss, abans de formar el duet Fischli & Weiss (1976), va desenvolupar aquella sensibilitat única per transformar allò trivial en poètic i allò efímer en permanent. Aquest període, sovint invisibilitzat, demostra que l’obra de Weiss s’alimenta del diàleg constant amb iguals i d’espais compartits, on l’arquitectura de la casa i el paisatge alpí actuaven com a catalitzadors de creativitat.

La selecció acurada d’obres de la mostra, entre les quals hi ha els originals del seu cèlebre llibre d’artista up and down town (conegut com Regenbüchlein), evidencia que l’art de Weiss sorgia directament del diàleg intel·lectual del seu temps. Els documents no només testimonien la seva producció visual, sinó que tracen debats estètics i literaris que alimentaven la seva pràctica, revelant com el seu enfocament conceptual neix d’entendre l’art com a pensament en acció. És aquí on apareix precoçment aquell segell inconfusible de Weiss: la combinació de rigor i lleugeresa, precisió crítica i humor subtil, elements que es consolidarien en la seva col·laboració amb Fischli i que projectarien l’art suís a l’escenari global. Treballs com la sèrie Wandlungen (Metamorphoses), desenvolupada entre Marràqueix, Carona i Zuric, mostren ja aquella cadena d’associacions lliures i relacions causa-efecte incontrolades que prefiguren la seva mirada única.

Sèrie Wandlungen (Metamorphoses)

Allò que fa provocadora l’obra de Weiss és el seu desafiament constant a les jerarquies de l’art i de la cultura visual. Mentre l’art suís dels setanta oscil·lava entre la solemnitat institucional i l’emergent visibilitat mediàtica, Weiss s’endinsava en allò ordinari. Dibuixava en quaderns escolars, intervenia heftli i explorava el format còmic al costat de Matthyas Jenny i la seva revista Nachtmaschine. La seva immersió en la banalitat del quotidià, observant objectes i situacions aparentment trivials, acabava transformant-los en comentaris poètics sobre la percepció, el temps i la cultura. Aquesta mirada lateral, hereva del context experimental de Carona, anticipa l’impacte internacional del duet. Un art que, sense recórrer a l’efectisme, redefineix com es percep la realitat i com s’entén la col·laboració creativa.

Vista de la instalación David Weiss. Il sogno di Casa Aprile, foto: Alfio Tommasini © MASI Lugano

En perspectiva històrica, Casa Aprile representa un episodi fundacional per a la modernització de l’art suís, però també un model alternatiu a les dinàmiques de l’art global. Aquesta comunitat no només desafiava la rigidesa institucional, sinó que proposava una desprofessionalització de l’art a través de gestos quotidians, des de les sessions de dibuix col·lectiu fins a l’edició artesanal de fanzins o l’enregistrament sonor de l’entorn. Weiss es va formar aquí amb un peu en la tradició suïssa —evident en el seu diàleg amb figures com Hermann Hesse— i l’altre en l’experimentació que Meret Oppenheim encarnava. Així, la seva obra posterior amb Fischli no va ser una ruptura, sinó la cristal·lització d’aquest ecosistema on natura, comunitat i pràctica artística s’alimentaven mútuament.

L’exposició David Weiss. Il sogno di Casa Aprile. Carona 1968–1978 transcendeix el mer exercici d’arxiu per esdevenir una reflexió crítica sobre els mecanismes de la innovació artística. La mostra recupera un model on allò local —un poble del Ticino, una casa familiar— es converteix en incubadora d’idees locals per projectar-les globalment. Les obres de Weiss i dels seus contemporanis no només documenten dies compartits, sinó que tracen una cartografia de gestos quotidians elevats a categoria artística: els sons del paisatge enregistrats per Bruhin, els fanzins de Jenny, les fotografies de Spiller. Aquest enfocament, que mesurava la pràctica artística per la seva capacitat de generar pensament i diàleg, i no per la seva visibilitat, continua sent profundament radical avui. La idea que allò quotidià i col·lectiu pot sostenir un llenguatge artístic rigorós desafia la narrativa cada cop més dominant i competitiva de l’individualisme i l’espectacularització de l’art.

Vista de la instalación David Weiss. Il sogno di Casa Aprile, foto: Alfio Tommasini © MASI Lugano

Més enllà del seu valor històric, el llegat de Weiss planteja preguntes incòmodes sobre com escrivim la història de l’art. Fins a quin punt el reconeixement internacional de Fischli/Weiss és deut or d’aquella educació sentimental i col·laborativa a Carona? L’exposició ens obliga a qüestionar la mitologia del geni individual i a reconsiderar la internacionalització de l’art suís a través d’aquests nodes d’experimentació, aparentment perifèrics però essencialment fundacionals. Llocs com Casa Aprile, aparentment als marges, confirmen que el context, la memòria i la trobada són tan importants com l’obra acabada. El MASI Lugano, en posar el focus en aquest període, no només preserva la memòria, sinó que l’activa, transformant-la en un mirall per reflexionar sobre els reptes de la creació artística contemporània.

En definitiva, l’exposició és un recordatori que la innovació artística sorgeix en els intersticis entre comunitat, espai i pensament crític, i que l’obra de David Weiss no pot entendre’s fora d’aquests paràmetres. Casa Aprile no és només un lloc, sinó un paradigma de com l’art pot ser profundament local i radicalment universal alhora. El “paradís perdut” de Carona és una lliçó sobre el poder de la col·laboració, l’experimentació i la percepció, elements que van convertir Weiss i, més tard, Fischli & Weiss, en referents de l’art contemporani.

Totes les imatges cortesia de © MASI Lugano
(Imatge de portada: Vista de la instal·lació David Weiss. Il sogno di Casa Aprile, foto: Alfio Tommasini © MASI Lugano)

David Weiss. Il sogno di Casa Aprile. Carona 1968–1978 al MASI Lugano es va inaugurar el 28 setembre 2025 i A*Desk va estar present. L’expo s’estén fins a l’1 de febrer de 2026.