Si hi ha un format que ha perdurat al llarg de segles en la Història de l’Art, és el de la pintura. I és que el desig de representar el que veiem entronca directament amb la màgia que va suposar el despertar de la consciència; mirar al voltant per a intentar entendre un entorn que resulta tan perillós com fascinant. I, encara que la pintura és la conquesta d’una infinitat d’elements, són necessàries la constància i la precisió per despertar tots i cadascun dels seus atributs. Sovint penso que no és la falta de temps el que ens tortura, sinó la pèrdua de l’atenció. I és normal que vulguin tenir-nos desatesos amb una infinitat d’històries (o stories) perquè qui atén, entén. I qui entén, guanya.

Per això hem de continuar celebrant que els nostres artistes més joves triïn aquest mitjà per a expressar-se, perquè avui dia ser constant, metòdic i aplicar la paciència em resulta un exercici summament rebel, radical i subversiu. Per això hem convidat a una de les nostres pintores més joves i amb major projecció. Hem parlat amb Irene Anguita sobre la seva pròxima participació en una de les residències per a pintors joves més punteres del Regne Unit, la Turps Studio Programme de la Turps Art School de Londres.

Anguita ens parla en aquesta entrevista sobre què ha suposat aconseguir aquesta residència, sobre la seva íntima relació amb la pintura, sobre crisis artístiques i, sobretot, com la constància i l’esforç et poden portar pel camí de l’atenció, parada clau en qualsevol viatge que s’emprengui. Una lectura indispensable per a aquest lent i somnolent agost.

Hola, Irene, com estàs? Abans de parlar sobre la teva pròxima participació en la residència anglesa Turps Studio Programme de la londinenca Turps Art School, l’ingrés de la qual suposo que resulta difícil d’aconseguir, m’agradaria que ens expliquessis una mica com van ser els teus inicis i com és treballar en un format com la pintura… Com troba una artista jove el seu mitjà d’expressió?

Em trobo molt bé i molt il·lusionada pel que vindrà aquest any. Suposo que el mitjà d’expressió es troba experimentant i posant-se a un mateix fora de la zona de confort. Crec que la constància és també fonamental, no sols dins de l’estudi, sinó també estant atent al que succeeix en el món de l’art. És aquesta combinació la que ajuda un artista a trobar la seva identitat i, per tant, el seu mitjà d’expressió.

Et veus experimentant en un altre format diferent? Està el mitjà intrínsecament unit a l’artista o, per contra, és una cosa que pot anar canviant al llarg d’una carrera?

Sempre he tingut bastant clar que el meu mitjà és la pintura; no obstant això, crec que els artistes hem d’estar oberts al canvi per a treure conclusions positives i, naturalment, fugir de fórmules. Crec que l’art és un exercici de pensament i, si un mitjà deixa de respondre a les necessitats de l’artista, aquest ha de mutar cap a altres llocs, potser en un viatge d’anada i tornada, potser en un viatge sense retorn.

En el meu cas, la pintura és un lloc en el qual sempre m’he sentit lliure per jugar i he pogut exercir-la de manera més o menys despreocupada. Considero que idealitzar el mitjà o sentir-me enclaustrada en ell serien motius suficients per buscar alternatives a la meva pràctica habitual.

M’encanten les teves sèries en blanc i negre, i veig que tens peces que toquen representacions tan icòniques en la història de l’art com Sant Joan o Narcís. Quina disrupció hi ha en la teva manera de reinterpretar els grans mites del passat?

Gràcies. Les meves peces a carbonet són una resposta a una situació de bloqueig en la pintura. Per a mi, la pintura requereix molt de compromís i temps, però el dibuix és un mitjà des del qual em puc alliberar i pensar d’una manera més immediata. Vaig estar passant per una crisi pictòrica, res dramàtic, d’aquestes circumstàncies també s’aprèn; així doncs, vaig decidir passar-me a una cosa més elemental, com és el carbonet.

Per a mi, mirar a la història de l’art és una necessitat. No considero que necessàriament sigui una interpretació disruptiva; més aviat, crec que és un diàleg. Alguns dels meus treballs són imatges de l’art reinterpretades des d’una mirada actual; la disrupció que sembla que representin és potser la seva pròpia intencionalitat contemporània.

Ara sí, parlem-ne de TURPS. És una residència bastant prestigiosa i amb un caràcter tremendament innovador. Va ser difícil arribar-hi?

Era la primera vegada que aplicava; després vaig haver de passar una entrevista i, al cap d’un temps, em van avisar que havia estat seleccionada. Crec que el fet d’haver estat a altres residències anteriorment, com la de PADA Studios a Portugal o la de Ladrón de Guevara a Mèxic, em va ajudar a entrar.

Estic molt il·lusionada davant el repte que afronto a partir de setembre a la Turps Art School. El programa està especialitzat en pintura i hi compartirem estudi quinze pintors durant nou mesos. Per a mi, aquest tipus de convivències són fonamentals per continuar creixent i aprenent sobre la meva pràctica.

Què esperes després de la teva participació? Són les residències un element clau per a obrir-se a altres mercats?

Crec que assistir a residències artístiques és una bona manera de generar comunitat. Fa uns dies vaig acabar la meva estada en la residència artística Celestino Cuevas i, igual que en residències anteriors, he generat sinergies que acaben per desembocar tant en relacions laborals com en amistats.

Espero que la meva participació en la Turps pugui aportar-me això, però també aprenentatges d’un context artístic que encara no conec i que considero un referent internacional per a la pintura, com ho és Londres. També espero sorprendre’m de mi mateixa; sempre un canvi de context em proporciona novetats en els meus modes d’actuar, i d’aquests reptes sempre en trec conclusions positives.

I per a acabar aquesta breu però gran entrevista… si poguessis triar, hi ha algun espai, i no ha de ser necessàriament una galeria ni un museu, on t’encantaria exhibir?

Posats a somiar, m’encantaria poder exposar en algun gran museu com el Tate, el Palais de Tòquio o el Reina Sofia, encara que per a arribar a aquests museus és necessari fer un gran recorregut. Però, per a mi, més que un espai concret, el que seria un veritable somni seria exposar les meves obres al costat d’algun dels meus referents, com ara Miriam Cahn, Cecily Brown o Dana Schutz.