Nunca ha sido tan importante como ahora el conocimiento del porvenir, precisamente porque no se ve claro.
(“Sonámbulas”, 1884)^[1].

Potser perquè el sentiment contemporani està polaritzat entre les prediccions apocalíptiques del realisme capitalista i el desencís profund (és més fàcil imaginar la fi del món que la fi del capitalisme), avui ens sentim especialment atretes per formes d’espiritualitat deslligades d’atavismes i de l’ortodòxia de les religions hegemòniques que sempre van mantenir el monopoli sobre allò que es podria anomenar la gestió de l’ànima.

Actualment, s’ha recuperat amb força un tipus diferent d’espiritualitat desvinculada de les institucions religioses gràcies al ressorgiment de sabers sotmesos de territoris conquerits i colonitzats. Una mena de confiança en la màgia i l’espiritualitat encarnades, incorporades, que atén alguna cosa més que aquesta Raó perversament ideològica i insuficient per explicar el món mentre promou violències i abusos sota la bandera d’un suposat rigor i objectivitat.

Al Museu Nacional d’Art de Catalunya, en una discreta sala d’exposicions situada dins la col·lecció d’Art Modern es troba, com a cavall de Troia, una mostra que recull l’activitat creativa realitzada per la mèdium catalana Josefa Tolrà (1880-1959 ) i la mèdium anglesa Madge Gil (1882-1961). Allà ens esperen pacients una sèrie de llibretes, brodats i dibuixos realitzats amb materials domèstics (paper, bolígraf, llibretes, teixits…) que reclamen no només la nostra atenció per ser compresos, sinó que requereixen una actitud diferent de la que ens tenen acostumades els discursos predominants. Les obres d’aquestes dues dones que no es van conèixer mai, però amb afinitats i concomitàncies extraordinàries, ens conviden a reflexionar sobre la manera com ens relacionem amb l’espiritualitat i també amb la pràctica artística i les institucions museístiques que pretenen acollir-les.

Imatge de l’exposició. Fotografia: Júlia Lull

L’experiència de totes dues es va iniciar en la seva maduresa mitjançant centelleigs visionaris de “éssers de llum” després d’unes vivències íntimes de pèrdua i dol, tot i que ràpidament es va transformar en una missió de vida que buscava ajudar els altres amb la seva mediació. Les seves propostes artístiques impliquen un més enllà de la història de l’art. La recuperació del seu llegat permet abordar la pràctica artística i la creativitat des d’altres perspectives que dissenteixen dels relats estètics habituals i obre nous espais polítics a la cultura moderna.

Tot i això, crec que dues preguntes són prèvies a tota reflexió sobre l’exposició: Com assumeix el museu l’obra de dues dones que mai no es van considerar artistes, sinó mèdiums? Dones que mai van comercialitzar les seves obres, que no tenien formació artística ni literària, que treballaven a la cuina o al menjador de casa amb materials domèstics i mitjançant el dibuix psíquic o l’escriptura automàtica… Es tracta una producció artística que més que el fruit d’un saber és el resultat d’una necessitat de fer i de l’aprenentatge que això comporta. I com aquesta obra ens empeny a canviar la nostra concepció de l’art i la pràctica artística?

Madge Gil. Sense títol. London Borough of Newham.@Newham Heritage and Archives. Cortesia Museu Nacional d’Art de Catalunya

Avui dia, màgia-espiritualitat, feminismes, cossos i imatges formen una aliança poderosa que reivindica pensar i viure d’una altra manera. Pilar Bonet, comissaria de l’exposició, assenyala que l’onada feminista actual també té a veure amb la reivindicació del dret a una ànima pròpia i lliure, així com a una forma de creativitat que excedeix els sabers artístics predominants en anunciar una praxi transformadora que té el cos, la sensibilitat i l’emoció com a llocs de partida.

Una de les potències d’aquesta mostra és l’exercici de memòria a la qual ens convida l’obra i el context vital d’aquestes dues creadores. Poc es compta encara sobre com, a partir de la segona meitat del segle XIX i en plena expansió industrial i colonial, quan la raó i el progrés semblaven pilars inqüestionables de la societat per venir, apareixen una sèrie de formulacions en contra de les formes del sentir-pensar hegemònic. El corrent espiritista esdevé aleshores, des d’una perspectiva més científica que religiosa, com a superació radical de les religions imperants considerades autoritàries i atàviques, però també com una forma de concebre l’existència adequada i propícia per als canvis socioeconòmics polítics i culturals que afavoreix la modernitat.

Aquesta forma d’espiritualitat que aglutina idees del cristianisme primitiu, del socialisme utòpic, de les innovacions científiques i de les pràctiques mistèriques i ancestrals dels territoris colonitzats, s’estendrà ràpidament per tot el món industrialitzat participant tant de les revoltes socials contra l’imaginari capitalista com entrant en conflicte amb les formes religioses habituals i les seves institucions.

En aquells temps, Charles Fourier va carregar contra la moral cristiana per pessimista i enfocada al dolor, una forma de religió que ell anomenava “masoquisme mental”, i en va proposar una altra basada en l’alegria i la felicitat social, enfocada a la satisfacció dels sentits i el plaer. En aquesta línia, les societats espiritistes també es van posicionar contra les guerres, la pena de mort o l’esclavitud, i van participar activament en manifestacions i mobilitzacions socialistes, republicanes i anarquistes. A més, aquestes pràctiques van ser liderades majoritàriament per dones, fet que va contribuir a la revolta contra el destí (privat, reclòs i submís) que el patriarcat havia dissenyat per a elles.

Josefa Tolrà. Figura amb mantó brodat. Fundació Josefa Tolrà-Art Visionari @Josefa Tolrà-Art Visionari. Cortesia Museu Nacional d’Art de Catalunya

Aquesta exposició indica que les obres de Tolrà i Gil no són excepcions o singularitats dins la nostra història, sinó que formen part d’una genealogia molt potent, però desatesa i marginada. El seu llegat recupera l’herència de les místiques medievals que troba en l’expressió i la pràctica artística la possibilitat de transformar radicalment l’accés epistemològic al món i la cosmovisió. L’objecte artístic es converteix així en una eina d’aproximació, en un mèdium per acostar-se a allò inexplicable, invisible, irrepresentable. Pràctica artística i experiència visionària testifiquen que la visió no només depèn del percebut, sinó que amplia la realitat assumint una potència transformadora del món. I el fet que el treball creatiu d’aquestes dones formi part del procés de vida i no d’una professió ens apropa a la pràctica artística des de la dimensió ètica. Aquesta exposició ens permet recordar que la funció social de l’art és comunicar, compartir, curar i mostrar qüestions i emocions des d’un lloc on les paraules no arriben.

Actualment, des del vessant antropològic de la crítica de la imatge, també es postula que l’experimentació artística és un espai intersticial i medial. Així, Hans Belting, al seu llibre Antropologia de les imatges utilitza el terme mèdium per assenyalar una de les tres constants de la tríada artística elemental (imatge-mèdium-cos). Per a ell, imatge i mèdium són indissociables. Els objectes artístics en la seva globalitat són també mèdiums. L’art, alliberat del sotmetiment als discursos oficials ia l’Acadèmia i els seus dispositius de saber, es converteix amb les obres de Josefa Tolrà i Madge Gill en una via sensible des d’on apropar-nos a aquells aspectes de la vida on els codis i les dinàmiques establertes no donen més de si.

Imatge de l’exposició. Fotografia: Júlia Lull

^[1] “Sonámbulas” és un article publicat a La Vanguardia que Dolors Marín recull al seu llibre Espiritistas y librepensadoras (2018).

[Imatge destacada: Cuaderns de Josefa Tolrà i Madge Gil a l’exposició La ma guiada, comissariada per Pilar Bonet al Museu Nacional d’Art de Catalunya. Fotografia: Júlia Lull]