La Capella va obrir el juliol amb dues exposicions col·lectives en el marc del projecte de Barcelona Producció: Ángel peligrosamente búho (Duelos, espectros y materialidad), a cura de Núria Gómez Gabriel; i Quan ja no ens escalfa el sol, a cura de Zaida Trallero. Ambdues exposicions tracten com a eix principal l’espai i les possibilitats d’habitar-lo des d’una perspectiva feminista, queer, i tractant alguns dels problemes principals que ens ocupen a la nostra ciutat.

Parlem-ne primer de Quan ja no ens escalfa el sol, situada a l’espai Rampa de La Capella. El primer que trobem només pujar la rampa característica d’aquest espai és la projecció Soy cuerpo, busco fachada, d’Aymara Arreaza R., en la qual es mostren algunes imatges de les obres que envaeixen el barri de Poblenou, construint nous edificis. Aquesta projecció ja ens situa tant a l’estètica de la runa que predomina en tota l’exposició com a la problemàtica central d’aquesta: la gentrificació i el constant desenvolupament de nous edificis que, com indica el títol de l’exposició, no deixen espai al sol per irradiar el seu caliu a les persones que poblen aquests carrers.

És així com entrem a l’espai principal i trobem diverses obres que es relacionen així mateix amb aquesta estètica de la runa: la Xarxa de suport de Joana Capella ens recorda a aquestes xarxes típiques que serveixen com a mesura de protecció en els edificis de nova construcció. Els materials que utilitza Natalia Dominguez a PYL II (l’alumini, el guix, l’escaiola i el cartó), també ens recorden als materials utilitzats en la construcció; i els arxius sonors que la mateixa artista proposa, on el soroll de les obres es torna la melodia principal, també fan referència a aquest espai.

Ara, el tractament d’aquests materials i referències ens parlen d’habitar o de relacionar-se amb aquests espais des d’una perspectiva diferent: les escultures de Natalia Dominguez es tornen disfuncionals; la Xarxa de suport de Joana Capella serveix per reivindicar la col·lectivitat, el tèxtil i la seva relació amb la feminitat; i l’àudio de Natalia Dominguez ens recorda una melodia que podríem relacionar amb la música techno o més industrial.

Aquesta nova forma d’habitar un espai es fa més evident quan entra en acció la coreografia de la dansa lliure de Georgia Vardarou, que implica una nova forma de relacionar-se amb aquest. És així com un espai, en principi, destinat a crear una construcció funcional, es converteix en un espai de reflexió sobre com ens relacionem amb el que ens envolta.

Vista de ll’exposició “Quan ja no ens escalfa el sol”. Cortesía de La Capella. Foto: Pep Herrero

És molt més críptica, en canvi, l’exposició que planteja Ángel peligrosamente búho a l’espai central. Només entrar, la llum tènue de les llampades de Leticia Skrycky aconsegueixen una atmosfera fantasmagòrica, espiritual, que ja ens endinsa en l’aura espectral que pretén l’exposició. Ara bé, sí que és veritat que sense el full de sala pot arribar a ser complicat entendre el significat o la idea principal l’expo. Pot ser que, aquesta desorientació en l’espai de l’espectador, és precisament el que es busca. I no només és per la raresa dels objectes que poblen aquest espai, sinó també per la instal·lació multicanal que proposa Violeta Mayoral amb El tercer tono, on l’estudi acústic del mateix espai de La Capella és utilitzat per produir uns sons de vegades imperceptibles, com aquells sons que sentim de lluny, però que si l’espectador s’apropa, se’ns fica al cap. Aquell sorollet, aquell “pip”, que no ens podem treure.

Però parlem-ne de les tres obres principals presents a la mostra, que s’afegeixen a les instal·lacions sonora i lumínica de les dues artistes esmentades. En un dels nínxols trobem l’Hogar de Ángela Millano, un armari Aneboda d’Ikea suspés en una diagonal que mostra un buit en el centre i que sembla que caurà. En una performance de l’artista, aquest servia per construir un entorn en el qual “cavar la mateixa tomba” sortís el més econòmic possible, i l’artista s’ubicava dins d’aquest creant una imatge on objecte, cos, o els dos alhora, es fusionaven en aquesta caiguda pendent. És una obra que també perverteix l’ús principal de l’objecte: en un principi destinat a l’ús quotidian, el armari es converteix en un objecte per a la mort. Aquest estar present i a la vegada no estar (en mostrar el buit), és el que més connecta amb la idea de l’exposició.

Amb el mateix esperit es mostra la segona obra situada al mig de la sala: Nada separado 2 de Paula García-Masedo. En les diferents seccions verticals d’agar, un material utilitzat pel cultiu microbiològic, podem veure la presència d’allò que no percebem directament amb els ulls, però que s’impregna en aquest material donant visibilitat a l’invisible. Una mena de pulmó que aglutina el que envolta i pobla l’espai, en principi el buit de l’arquitectura, que s’omple de la mateixa respiració dels visitants, fent d’aquesta, una obra que es transforma contínuament.

I, en últim lloc, tenim l’obra Allotment, de Duncan Gibbs, que evidencia el problema ecològic actual en una construcció feta per la mateixa natura, on alguns dels materials més nocius pel nostre ecosistema es fonen en una estructura que pretén imitar les falses ruïnes tan populars en els jardins occidentals en el s. XVII.

En definitiva, aquesta segona exposició construeix a La Capella una atmosfera terrorífica, que ens parla de les problemàtiques del present des d’un to fosc i a partir de les obres de les artistes de l’actualitat, des de l’art emergent, des de la col·lectivitat. És així com ambdues exposicions ens ensenyaran fins al setembre una nova forma d’habitar els espais, en constant reflexió amb les problemàtiques de la nostra actualitat, de la nostra ciutat, i des de la mateixa creació actual.

Vista de l’exposició “Ángel peligrosamente búho”. Cortesía La Capella. Foto: Pep Herrero