Cos productiu, cos en moviment, cos col·lectiu; esforç, cansament, suor; migració, explotació, subversió; autorreconeixement, gaudi insurgent són conceptes que travessen l’obra de Malvin Starlin Montero Frías, també conegut com Puerca de Goma. El treball forçós a les societats contemporànies o la romantització del mestissatge al Carib són temes centrals de les seves investigacions i propostes escèniques, en què la urgència del moviment esdevé acció política radical. Montero fa del cos un territori i un pont entre la memòria col·lectiva i la transformació social. Amb motiu de l’estrena d”‘Arró en Mango” a l’Antic Teatre de Barcelona entrevistem aquestx artista de la diàspora afrocaribenya, formadx entre República Dominicana, Cuba i Espanya.

Al llarg de la teva trajectòria has transitat per institucions canòniques com el Teatro Real de Madrid o el Teatro de la Zarzuela i també per espais més experimentals, comunitaris i militants. Parla’ns dels teus inicis i de la teva arribada a Espanya.

Vaig començar a la República Dominicana en un conservatori de dansa, tenint moltes urgències de moviment. També al carrer en aquell temps ballava Jerk i una cosa que es diu Che, que es feia servir amb l’estil Cocolo. Després, vaig anar escalant al ballet clàssic i en arribar a Espanya tenia l’objectiu d’entrar a una companyia. Però quan feia les audicions m’adonava que, tot i ballant bé o seguint el que deia el coreògraf, el meu passaport no passava o passaven coses que el meu cos encara no entenia. En venir a Espanya, on vaig estudiar coreografia i interpretació de la dansa a la Universitat Rey Juan Carlos –després d’un període a Cuba– allò social i allò artístic es van anar ajuntant, perquè jo mateix sóc exemple de projectes socials de dansa, venint d’un barri precaritzat a República Dominicana, Los Mina, a Santo Domingo. Aquí vaig començar a acostar-me a altres espais de pensament, a espais afro com el col·lectiu Ayllu, a les residències de Matadero, a la Parcería; també vaig estar a Vallecas un temps i per això va sorgir la plataforma ZebraPrieta.

ZebraPrieta és un projecte centrat en la dimensió pedagògica i col·lectiva de la dansa. Com que es tracta d’un espai d’aprenentatge on conflueixen múltiples subjectivitats i trajectòries, quin paper hi juga la improvisació lliure en aquests contextos?

A la plataforma hi ha varixs creadorxs com Jean Pierre Ozuna, Diana Nkogo, Lady Dyabla, Lluvia Marchena i puntualment tenim jams anomenades “La Puerca Jam”, on ens reunim moltes persones per improvisar, parlar i debatre els propis materials i treballs. La meva idea d’improvisació ha estat molt influïda pel temps que vaig treballar amb l’Orquestra Multidisciplinària d’improvisació lliure Farmàcia 13, formada per la compositora gallega Chefa Alonso. Després vam poder tenir una trobada amb Barry Harris, el pianista de Charlie Parker. A la meva metodologia m’agrada anomenar-la “exercicis d’improvisació absoluta”. Es prenen tots els materials i es juga amb ells i amb les persones que els defensen. Una manera de treballar que sento més complexa que simplement repetir una coreografia.

Edouard Glissant va desenvolupar la idea de l’arxipèlag, inspirada en la pròpia geografia fragmentada del Carib com a forma de resistència davant l’universalisme colonial. Una sèrie d’illes interconnectades que dialoguen però que no deixen de perdre la singularitat. Com es relaciona la teva feina amb la idea del cos com a lloc de memòria i de resistència?

M’agrada anomenar-ho “cos propaganda”. Els sabers afrodescendents i indígenes sempre es mostren amb més força quan hi ha una resposta directa a l’opressió. A la meva última peça, Vinicinicinimi, una firma de administración de activos, jo ballo amb un Gos un discurs de Margaret Thatcher, perquè l’auge del neoliberalisme thatcherista coincideix curiosament amb el del reguetó. Traslladant tot això al context dominicà, es fusiona a més amb la transculturació negra del Rara, del Gagà, del Voodoo. És a dir, que així com va créixer la precarietat laboral, va pujar el reguetó. M’agrada pensar-ho com un deliri colonial en temps de la dama de ferro o com una festa d’atrocitats. Un altre dels inputs per a l’obra va ser la precarietat dels canyers a Dominicana, que actualment estan sent explotats en condicions de semi esclavatge. Aquests produeixen un sucre molt barat que és comprat per molts països d’Europa. Per exemple el meu avi va treballar allà, així com tantes altres persones sense cap mena de benefici.

La divisió racial del treball i l’esclavatge contemporànis són qüestions que orbiten constantment a la teva obra. Cada cop s’està consolidant més el relat que els migrants no som benvinguts i, si ho som, és sempre que siguem bons migrants, condicionats a complir un rol en l’escala de producció i reproducció capitalista: domesticats i productius. Des de la teva experiència migrant, com desplegues la dansa per subvertir aquesta narrativa de submissió?

A mi m’agrada posar-me molts noms i un és “El hije de tu nana”, el fillx de la teva criada que va tornar a venjar-se. D’una manera física i de resultat corporal, en el meu treball jugo molt amb el cansament, la suor i també amb allò domèstic. En arribar aquí, amb la distribució racial de treball, veiem qui són les persones que hi treballen, quins són els tipus de servei que desenvolupen. Aleshores em posiciono des del privilegi que tinc actualment, d’estar ballant i fent art comunitari, perquè si no estaria carregant sacs d’aranja.

Per a qui està destinat el patiment? Qui són les persones que estan condemnades a ser servidores? A més, amb la distribució de les cures, quan dic que sóc “El hije de tu nana” ho dic d’una manera real, perquè la meva mare va ser cuidadora i jo ho vaig haver de ser-ho també quan era un nen. La meva feina intenta posar aquests sabers al centre i no ser l’immigrant que ve aquí només a treballar, a portar-se bé i no opinar. I si vull prendre cervesa? No puc prendre cervesa perquè un bon immigrant no ho fa? En contraposició hi ha la imatge dels turistes: anglesos, alemanys que fan aquí de tot (no necessita explicació). Però als nostres cossos se’ls demana: neteja, calla’t i sigues un bon immigrant (legal).

Totes aquestes qüestions es relacionen amb la teva peça “El malcomío no piensa, no tiene dolor”. D’on ve aquest nom?

El “malcomío no pensa” és un refrany que es diu a Dominicana que vol dir que el que no menja bé, no pensa bé. I jo el feia servir per parlar que la gent pobra, de la gent precaritzada, blanca i no blanca, està patint les ideologies feixistes anti-humanes; perquè són antipersones, estan dirigides a matar-te. “El malcomío no piensa” va ser un homenatge a Monkey Black, un dembowser dominicà precursor del ritme urbà Dembow, que va emigrar a Barcelona i va ser assassinat a la ciutat en una baralla amb unes persones gitanes. A la policia no li va importar gaire i va trobar el seu cos a saber quan. Aleshores vaig començar a reflexionar sobre com són tractades aquestes persones, sobre la utilitat real de l’estat de legalitat. Aquestes preguntes arriben fins al punt on estic ara. El meu propòsit no és tant fer una obra que tracti d’un tema específic, sinó que conforme una metodologia i que en ajuntar-se moltes qüestions, accions i sobretot materials que sorgeixen del carrer, hi pugui haver un resultat artístic.

De fet, has realitzat diverses intervencions de carrer, com les dels assentaments d’Atochares o els camps d’Almeria. Quines implicacions té treballar fora de les sales i des dels marges?

M’aferro molt al dubte, en poder dubtar de les coses que creiem i em vaig llançar al carrer perquè no m’obrien la porta de cap sala. També és cert que he periferitzat molt la meva feina a nivell polític, però la meva primera empenta va ser aquesta: no volen les meves idees, només el meu cos per jugar el paper de salvador blanc, així que em llenço al carrer. Aleshores vaig començar a fer-me preguntes: quins són els cossos que estem acostumades a veure a l’espai públic i fent què? I a l’espai escènic? Què passa si poso aquesta proposta en un lloc on a ningú no li importa per endavant? El repte és que algú s’hi acosti i que almenys es creï una fricció i fins i tot rebuig, perquè als teatres ja no hi ha rebuig. Al final, una obra del moviment no és només una presentació, sinó també un procés. Ho vaig fer a les barraques o als hivernacles, o quan ens vam llençar amb el meu amic pels carrers del Raval per compondre una part d’Arró con mango, fent intervencions curtes perquè no vingués la policia, l’important és contextualitzar, posar el cos al carrer, plantejar-se de quina manera i fent quines coses.

Properament s’estrenarà la peça Arró con Mango a l’Antic Teatre de Barcelona, un treball que dialoga amb el cos cuir, la negritud i les tensions intracomunitàries. Quin és l’origen de la proposta? Com dialoga amb el context de Barcelona, una ciutat on el relat de la multiculturalitat i la diversitat conviu des de fa dècades amb un profund racisme estructural?

El “arró con mango” no es menja, sinó que és una expressió que es fa servir en alguns territoris del Carib per parlar sobre allò estrany, allò que no s’entén, allò contradictori. També ho prenc des de la meva corporalitat. Jo sóc “arró con mango” perquè no em sento ni un home ni una dona, no subscric aquest tipus de gènere. Em pots dir com tu vulguis, però no sóc aquest home negre que tu t’has inventat; sóc un “arró con mango”, hi ha contradiccions en mi. També, un dels primers impulsos de la investigació va ser la Cimera Iberoamericana, que m’agrada anomenar-la “cimera de la fam”, perquè si és una cimera iberoamericana i van anar tots a parlar de drets humans, no pot ser altra cosa que un “arró con mango”. En aquesta peça jugo amb la sàtira i prenc com a referència el bombardeig mediàtic actual, la sobreinformació, que és un altre “arró con mango”.

Com que en la meva metodologia sempre parlo des dels coneixements afro-caribenys, també canto un mambo i faig una polèmica amb Rosalía, perquè va anar a Dominicana per fer un featuring amb un mamber que és llegenda i al final ella el va treure del featuring i es va quedar amb la cançó. Aleshores trec un mambo i parlo de Tolete com a símbol de resistència, una persona que en la intervenció nord-americana de República Dominicana es va acabar revolucionant contra el sistema quo (sic). És una història que s’ha perdut i la vull recuperar per qüestionar-me, des de l’espectacle, els qui són els protagonistes de la ciutat. A Barcelona fa un temps miraves una persona i deies “ah, aquest és tal” i ara veus patrulles, turistes, cims iberoamericans o ultres linxant.

Imatge de portada i sobre aquestes línies cortesía Malvin Starlin Montero Frías i Antic Teatre Barcelona.

Arró con Mango podrà veure’s el 2, 3, 4 i 5 d’octubre a l’Antic Teatre de Barcelona. També el 4 d’octubre hi haurà una intervenció al carrer al Revive Art Gallery.