Aquell estiu, davant del mar, vaig pensar en Benno von Archimboldi, el nen-alga, bussejant amb els ulls oberts. Tot aquest inici em va semblar idíl·lic. Recordo la impressió de llegir-lo per primera vegada: la seva infantesa lleugera, gairebé onírica, com a l’escena del bosc de Laminaria digitata que el fa plorar d’emoció. La immersió es torna passatge: el mar no separa mons, els enllaça. Immediatament després apareix el seu primer somni: una alga mai vista abans. Vaig creure llavors que el somni feia present allò no vist, en una mena de personificació husserliana. Més tard somia amb el seu pare davant el Bàltic, preguntant-se on és Prússia, en una pèrdua d’arrels que vaig pensar com a desorientació històrica, geopolítica i identitària, un desarrelament weilià. Aquesta pregunta sobre Prússia ressonava com la impossibilitat de fixar fronteres quan l’horitzó està habitat pels que van partir i romanen a la riba. Vaig comprendre que els somnis d’Archimboldi el 2666 no són ornaments psicologistes, sinó tècniques de percepció de l’ocult; el visible apareix com a muntatge on se superposen capes de dol i violència… excepte en aquell primer somni de infantesa.

A partir d’aquí, tots resulten inquietants. Pensava, per exemple, en el de la cripta en penombra: el riure que no se sent, la recitació abans del sacrifici, un únic no-rient que plora. Tot tan espectral que el sentit s’ofereix com a figura a l’ombra. Em va fer pensar en una escriptura amb imatges. Com quan apareix la marxa de la mare d’Ansky cap a la mort, la figura d’Ansky reduïda a un ésser sense nom i la culpa del jove Archimboldi per un assassinat que no va cometre. Vaig sentir que el que sorgeix allà no és record ni esdevenir verificable: la responsabilitat impossible, la desubjectivació de la víctima i el plor en despertar mostren com el somni no explica allò real, sinó que ho assetja amb espectres, obligant a conviure amb un deute insoluble. Pensava també que aquests somnis funcionen com a escenaris que orienten decisions, a la manera com passa en certes comunitats indígenes. Així, el de Crimea activa la figura espectral per excel·lència: el doble. Archimboldi gira al cadàver i descobreix la seva pròpia cara, no la d’Ansky. Vaig intuir que la mort del doble opera com a purga, ja que en despertar recupera la veu. Aquesta irrupció encarna un tuché lacanià: l’espectral deixa de ser imatge per inscriure’s en allò real, restituint la veu.

Petra Feriancová. Hands, 2024

Seguint aquesta línia, vaig considerar el somni de la fugida pel Dnièper fins al mar Negre: Archimboldi nada entre restes, creua un corrent d’ombres, arriba a la riba on el quadern d’Ansky es desfà i, en despertar, decideix abandonar Kostekino. Vaig pensar que podia llegir-se com un passatge a l’acte lacanià: caiguda fora de l’escena de l’Altre precipitada per la irrupció del que és real (el quadern reduït a polpa), tall de la cadena significant que impulsa la sortida de la ciutat que havia quedat encallat. Tot i això, l’últim somni em resulta el més pertorbador: l’escena sexual intempestiva, travessada per la irrupció d’ulls flotants, presències sense cos que compareixen com a restes. Vaig pensar que la seva proliferació desajusta l’aritmètica del sentit: tres parells encara reconeixibles, mare i germanes, davant de cinc impossibles. Ho vaig sentir com una obertura cap a un temps espectral on genealogia i excés es confonen. Allí no s’instal·la l’ordre del símbol ni la certesa de la percepció, sinó el “potser” que Derrida associa al revenant: allò que retorna sense garantia i obliga a habitar la indecidibilitat. El sexe mateix queda desrealitzat, convertit en muntatge d’aparicions, i vaig pensar que revelava com tot gaudi està travessat pel que mai no es presenta del tot i la mirada del qual persisteix com a resta inquietant.

Al final vaig sentir que els somnis configuren variacions d’un mateix principi epistèmic: allò real només s’ofereix com a resta, petjada o rumor, i la violència esdevé inseparable del saber, com si conèixer fos sempre habitar un règim d’espectral-brutalitat: l’escena sacrificial, la culpa per un crim no comès, la figura sense nom, la seva proliferació exposar-se al que mai no acaba de presentar-se plenament: saber entre espectres, somiar amb restes, viure sota la mirada d’allò que no se’n va. Vaig recordar llavors la frase d’Ansky sobre la revolució: no era la que tenien al cap, no era un somni sinó un malson, “el malson que s’amaga darrere de les parpelles del son”.

[Imatge destacada: ETIC BODY, (amb Roberta Zábojník), 2024, Antiga planta de tractament d’aigues residuals, Praga. Foto: Ondrej Polak]