Élan d’Orphium és l’alter ego de Pablo García Martínez. Nascut a Don Benito, Badajoz l’any 1992, a qui els estudis en Belles arts i interpretació de violí li van portar a Madrid. Un cop a la capital, la personatge drag Élan emergeix producte d’una projecció bissarra de les pors i les fantasies de l’artista; imbuïts per l’atmosfera fosca dels antres nocturns. Granadures penjants, perles de fantasia, rubors i colors primaris que contornegen galtes i temples, postissos de nineta punky i molt, molt de làtex. La seva cosmètica evoca la provocació angulosa i artificial de la Movida Madrileña més que al maquillatge filtro-porcellana vist avui en xarxes socials. La drag de Pablo neix com a necessitat, com a instint d’exploració alimentat per l’espontaneïtat i per l’estètica kitsch present en la subcultura de la metròpolis.

Però no és tot brutalisme: la seva monstruositat d’arlequí kuir ―que bastardeja gràcilment a un Mathew Barney amb una José Pérez Ocaña transvestida com a devota de mantilla― és contrapesada per un toc d’innocència infantiloide, pròpia de les caricatures nipones o dels personatges grotescos de les festes populars de les seves terres.

Els capgrossos a les fires patronals de setembre, fotografia, Arxiu Revista AZAGALA, Alburquerque, c. 1960s.

Després del COVID-19, el malson de qualsevol persona que qüestiona la cis-hetero-normativitat es va tornar realitat: Pablo va haver de retornar a la seva ciutat natal. El sexili d’Élan en la nit cosmopolita es va transformar en els plans de la perifèria extremenya, i de sobte van començar a orbitar-li preguntes sobre les arrels i les genealogies chuecas que habiten latents, sepultades ran de la història oficial. Han existit en les festes paganes extremenyes espais d’expressió per a l’ambigüitat sexe-gènere o el desig anti-normatiu? Va ser llavors quan l’Associació Cultural i Juvenil Sambrona de Alburquerque va convidar l’artista a formar part del seu programa de Micro-Residencies Artístiques versió 2021: espai inaugurat en 2016 com a conjuntura per a artistes, críticxs i dissidències sexuals dins d’aquell territori.

Élan D´Orphium (Pablo García Martínez), dibuix procés de “La cabezada: sueño breve”, 2021.

A poc caminar, l’atenció d’Élan juntament amb la seva contrapart Sambrona va recaure en una tradició popular campy recordada amb paüra pel Pablo infant: els capgrossos de les festes patronals de setembre. Calada en la memòria estival del petit Pablo es troben aquells corporis empleats per adults, realitzant cercaviles carnavalesques repartint llaminadures, portant grans i rodons caps buits representant personatges de contes de fades. La mera aparença dels capgrossos pot produir una reacció paradoxal en lxs niñxs: l’eufòria glucèmica dels dolços, paral·lela a l’espant de trobar-se amb aquests éssers festius, d’elevada alçada per al punt de vista contrapicat de qualsevol prepúber.

Sambrona va facilitar a l’artista nutritius diàlegs amb la comunitat local i la seva relació amb les festes populars. Van compartir amb el notori alburquerqueny Baldomero Gemio, organitzador de la desfilada dels capgrossos. Del seu testimoniatge (i el d’altres salvaguardes) van poder recaptar com antigament les cercaviles eren molt més rudes, quan els nens llançaven pedres i altres objectes contundents als capgrossos. Així, Élan va començar a inspirar-se en aquests i altres mites que tenen relació amb les figures perverses del carnestoltes, com les abominables Moixaines de Acehúche que sorten durant les festes de Sant Sebastià o al temible Jarramplas de Piornal. Élan havia d’investigar sobre les dones dissidents ―cis i trans― de la zona, que van prestar el seu testimoniatge i la seva corporalitat per a l’obra de l’artista ocultant-se darrere de l’anonimat proveït per la icona popular.

Élan d’Orphium (Pablo García Martínez), “La cabezada: sueño breve”, curtmetratge, 14:48 min, 2021.

El 30 de juny de 2021 es va estrenar La cabezada : sueño breve a la televisió local d’Alburquerque. En aquest curtmetratge en blanc i negre, resultat de la residència artística d’Élan, les exploracions sobre l’inconscient i les pors infantils de no cabre dins de la norma es reflecteixen en dos personatges contrastants que són filats a través d’un relat surrealista sense una narrativa fixa. D’una banda està la mozuela, interpretada amb el mateix cap de Blancaneu emprada en les cercaviles d’Alburquerque com a préstec especial per al film. Del seu comportament podem entendre que representa les pors i inseguretats: la tensió que es genera en intentar reprimir la diferència per por a l’ostracisme i als crims d’odi.

Élan d’Orphium (Pablo García Martínez), “La cabezada: sueño breve”, curtmetratge, 14:48 min, 2021.

En segon lloc, Élan es converteix en daimon cabró. De plataformes de làtex amb taló d’agulla, espès pelatge, pit descobert, cosmètica i llarg i fàl·lic barret de sègol, aquest personatge i la seva actitud evoca l’ambigüitat grotesca pròpia de les expressions costumistes extremenyes: emfatitzant un caràcter jovial i desitjant que reclama per l’ancestralitat i per la futuritat d’aquelles identitats que no caben dins del binarisme de gènere.

(Imatge destacada: Élan d’Orphium (Pablo García Martínez), La cabezada: sueño breve, curtmetratge, 14:48 min, 2021).