En un dels moments més commovedors de la 76a Berlinale, el director Emin Alper va utilitzar el seu discurs d’acceptació en rebre l’Os de Plata per Kurtuluş (Salvació), per dedicar el seu premi —i prestar la seva veu— als patiments silenciats del poble palestí, del poble kurd i de la població iraniana. En fer-ho, va ampliar l’abast polític del festival d’aquest any, en el qual el president del jurat, Wim Wenders, va provocar, potser de manera involuntària, una tempesta durant la roda de premsa inaugural en esquivar una pregunta sobre la impopular posició del govern alemany respecte a la guerra a Gaza. Aquest fet va establir el to d’una edició altament polititzada, fins i tot pels estàndards de la Berlinale.

En un altre gest de desafiament i, tenint en compte la creixent susceptibilitat d’Ankara davant qualsevol forma de dissidència, Alper va demostrar un coratge personal remarcable en tancar la seva intervenció recordant els presos polítics a Turquia, com Çiğdem Mater, Tayfun Kahraman i Osman Kavala, que porten anys empresonats. També va esmentar el nombrós grup d’alcaldes detinguts, inclòs el d’Istanbul, Ekrem İmamoğlu, privat de llibertat des de fa més d’un any, transformant així el seu triomf cinematogràfic en una contundent declaració a favor dels drets humans.

En la seva pel·lícula Kurtuluş, Alper recupera la memòria de la massacre del poble de Bilge de 2009  per realitzar una dissecció dels aspectes més foscos de la psique humana. Rodada enmig dels vastos i esglaiadors paisatges d’Anatòlia, la pel·lícula gira al voltant d’un conflicte per les terres entre els Hazeran (un clan de guàrdies rurals) i els Bezariler (una comunitat que retorna a la llar de la qual es van veure obligats a fugir). El film aconsegueix transformar una tragèdia local en una al·legoria universal que mostra com els líders manipulen les pors col·lectives per mantenir el poder, creant una tragèdia “predeterminada” que s’ha repetit al llarg de la història de la humanitat.

La gramàtica visual de la pel·lícula fa créixer aquesta sensació d’inevitabilitat. La immensitat d’Anatòlia, travessada per una llarga història de violència, funciona com a teló de fons i camp psicològic de grups sectaris on la salvació d’uns s’entrellaça inevitablement amb la condemna d’uns altres. La força de la pel·lícula rau en la manera en què el realitzador explora els somnis com a eina per activar la por. Alper mostra com les angoixes individuals i personals son intensificades i transformades en armes per part dels líders per tal d’arrossegar les seves comunitats cap a derives fosques i irreversibles. Quan la pel·lícula arriba al seu clímax inevitable, l’espectador ja s’ha adonat que la violència mai no va tenir res a veure amb les terres, sinó amb la pulsió humana d’imposar la pròpia veritat per sobre la vida dels altres.

D’aquesta manera Kurtuluş es configura, en aquest sentit, en allò que podria anomenar-se un “noir anatòlic”. Alper construeix una pel·lícula tan bella com terrorífica; un recordatori que, en la recerca de la salvació, l’enemic més gran sovint és aquell que nosaltres mateixos hem creat en els nostres imaginaris compartits.

Si la Berlinale d’aquest any es recordarà per alguna cosa, probablement serà per la centralitat del cinema turc dins del panorama europeu. La configuració inusual del triomf amb un “doble Os” —Gelbe Briefe (Cartes grogues) d’İlker Çatak alçant-se amb l’Os d’Or, juntament amb l’Os de Plata de Emin Alper perKurtuluş— suggereix no només un moment de reconeixement, sinó una reconfiguració de les coordenades geopolítiques i estètiques del festival.