Abans que comenci la funció, l’ambient té una càrrega diferent, aliena a la solemnitat habitual de l’òpera. I és que Marina Abramović presenta Balkan Erotic Epic (Epopeia eròtica balcànica). No es tracta d’un espectacle, sinó més aviat d’una litúrgia pagana desplaçada —no sense fricció— al cor d’una institució burgesa. Al Gran Teatre del Liceu, temple històric de l’òpera i de la representació clàssica, l’artista sèrbia activa un ritual col·lectiu que desborda el format escènic per convertir-se en una experiència coral i sensorial. Durant més de tres hores, el teatre deixa de ser un espai de contemplació passiva per transformar-se en un lloc travessat per la corporeïtat, els cants, el patiment (molt), la música i els gestos.

Marina Abramović, figura clau en la legitimació museística de la performance, a prop dels vuitanta anys retira aquí la seva pròpia anatomia per assumir l’ambigu rol de gran sacerdotessa. L’espectacle que ha concebut, dissenyat i dirigit condueix un cor de cossos anònims que encarnen mites i cultes ancestrals procedents de la mitologia balcànica —alguns datats entre els segles IX i X—, travessant geografies i cultures de Romania, Bulgària, Albània, Sèrbia, Bòsnia, Kosovo, Montenegro i Macedònia del Nord, fins a Grècia i Turquia, juntament amb tradicions gitanes i nòmades. La seva mirada evita la nostàlgia; és arqueològica, política i profundament tel·lúrica. El cos esdevé un arxiu viu, una superfície on s’inscriuen memòries esborrades per la guerra, la religió, el comunisme o la modernitat higienitzada.

Estrenada primerament a Manchester amb setanta intèrprets activant simultàniament totes les escenes, la versió que arriba a Barcelona és una adaptació teatral condensada, amb trenta-quatre performers que encarnen onze escenes consecutives. Lluny d’afeblir la proposta, aquesta reducció n’intensifica la dimensió coreogràfica, desplaçant el focus de l’excés cap a una densitat corporal més concentrada i subratllant la idea de Gesamtkunstwerk: dramatúrgia i humor, dansa, performance, música folk balcànica en directe combinada amb electrònica, projeccions audiovisuals i animació s’entrellacen en una estructura fluida i immersiva.

Al passadís que condueix a l’escenari apareix una banda de percussió i vents, seguida de Danica Abramović, la mare de l’artista. L’espectacle s’inicia amb un llarg lament fúnebre per Josip Broz Tito. Més que un homenatge, és el dol per un món desaparegut —la Iugoslàvia multicultural somiada— i la constatació que tota epopeia comença sempre amb una pèrdua. Danica, rígida i uniformada, diposita flors. Ella és la personificació del conservadorisme que l’artista necessita exorcitzar. A partir d’aquí, Balkan Erotic Epic es desplega com una epopeia sense herois: allò que s’hi narra no són gestes individuals, sinó cerimònies comunitàries de supervivència.

Cada escena funciona com una estació d’un itinerari litúrgic profundament atàvic: dones que mostren les vagines al cel per aturar la pluja i salvar la collita; una dansa amb ganivets executada per burrneshes, dones que juren castedat i assumeixen rols masculins com a caps de família. Aquesta tradició, principalment albanesa però present també a Kosovo i Montenegro, ha estat explorada pel cinema en films com Burrnesha (2015) de Laura Bispuri, una reflexió potent sobre identitat de gènere i poder als Balcans. La peça continua amb cants guturals masculins on la virilitat s’exposa com a fragilitat; noces fúnebres que uneixen amor i mort; escenes de dol on l’erotisme funciona com un llenguatge per dialogar amb els absents; i una taverna —la kafana— on enemics històrics ballen plegats, i una relació homoeròtica suggereix la possibilitat de desig entre països balcànics tradicionalment enfrontats. La fecunditat de la Mare Terra i la seva força generadora travessen tota l’obra com a principi actiu, reconeixent en l’orgasme (masculí) una forma d’ofrena i en el crit una forma d’oració.

Les aparicions estruendoses de la banda a l’escenari ressonen amb el caos festiu i fúnebre del film Underground (1995), la banda sonora del qual desplega l’energia de la música de Goran Bregović. Dirigida per Emir Kusturica, la pel·lícula es va estrenar durant la guerra dels Balcans que va conduir a la dissolució de Iugoslàvia. Igual que al film, la banda —amb vents i percussió— apareix i desapareix al llarg dels actes, movent-se entre el grotesc, el sagrat i el carnavalesc, establint un eco cultural que connecta directament amb la posada en escena d’Abramović.

Visualment, el dispositiu reforça la dimensió ritual de l’obra. Una gran pantalla mòbil, que s’eleva i descendeix dividint l’escenari, projecta vídeos dirigits per Nabil Elderkin. Les imatges —de vegades a càmera lenta, d’altres en blanc i negre— introdueixen una temporalitat suspesa, gairebé hipnòtica, que dialoga amb la música i reprodueix els moviments en escena, creant una dualitat entre presència i reflex, acció i reverberació

Balkan Erotic Epic construeix un pont entre l’ancestral i el contemporani, entre mite i política, entre memòria col·lectiva i intimitat individual. Cada gest, moviment i so sembla convocar un passat enterrat sota el progrés, recordant-nos que la violència, la mort, l’amor i el desig són inseparables de la cultura balcànica. La peça és una epopeia dels gestos corporals, però també del temps i de la memòria: un descens cap al sagrat i el carnal que analitza, més enllà de la representació, quines reaccions produeixen aquestes cerimònies quan són activades en el present. Més que un retorn a un origen, l’obra desperta una energia latent que, en activar-se, posa en crisi —i no sempre de manera confortable— la nostra manera contemporània de mirar i d’habitar la nuesa corpòria.

En aquest context, la nuesa deixa de ser provocació per transformar-se en un llenguatge poètic. L’artista qüestiona la idea d’obscenitat com a escissió: «l’obscenitat neix del tabú, de la distància entre el cos i l’esperit», que aquí recupera la seva dimensió sagrada i tel·lúrica, esdevé superfície d’inscripció col·lectiva, i l’erotisme es revela com un vincle profundament arrelat a la terra i a l’experiència compartida.

Epíleg

La pertinència d’aquesta obra, a més, s’acobla de manera orgànica al tancament del mes editorial de gener de 2026 sobre la nova onada de cinema femení als Balcans, editat per Besa Luci. Abramović reviscola memòries històriques i rituals, però també articula un llenguatge feminista d’alt voltatge, on els cossos femenins s’empoderen celebrant la sexualitat com a resistència i afirmació davant d’estructures de poder tant històriques com del nostre present retrògrad.

Totes les fotografies © Marco Anelli Studio, @marco_anelli_studio. Cortesia del Liceu Barcelona.

Balkan Erotic Epic de Marina Abramović al Gran Teatre del Liceu, fins al 30 de gener.