A través de la critica especulativa, és a dir, des de l’exploració de les preguntes més que de la formulació de respostes, aquesta exposició, comissariada per Àngels Díaz Tena Miralda, indaga en les possibles arqueologies de futur especulant amb les seves davanteres posthumanes. D’aquesta manera, aquesta proposta evita l’autocomplaença passiva i unidimensional davant els més severs diagnòstics i projeccions sobre l’actual crisi ecològica. I així és com el compromís “extraplanetari” augurat en el seu nom, evoca alhora un mirall i finestra, reflex i projecció, exercici de distància amb el terrestre.  Un present que es dissol en elasticitat inorgànica i no biodegradable d’un futur pròxim. Un present inquietant, que és invocat des del text inaugural del catàleg, és bressolat per la fosca poesia dels profecies de l’Antropocè:

“Estem arrossegats per la gravetat, per la lentitud de la invenció, per la viscositat del formigó humit. Mentre que un petit brot orgànic va morir per l’exposició a la llum de la lluna, el nostre planeta, la nostra llar, està cada vegada més replet de toxicitat”.

Com si fos un astronauta en una prova pilot, l’espectador trencarà la velocitat de fuita de la Terra, la força de gravetat terrestre, però només per a comprovar que aquí fora, en aquest compromís “extraplanetari” que promet aquesta exposició, només es trobarà amb la nostra realitat terrestre més prosaica. Un present estès, elàstic,  on el formigó armat, les petjades de la promesa del modernisme utòpic encarnat en la Bauhaus adquireix agència no humana en les escultures amb inquietants atributs orgànics d’Evita Vasiljeva. Els ressons agonitzants del modernisme també són invocats a través de la postpornografia i l’horitzó d’una sexualitat posthumana. Aliatges de la carn mutant i la geometria kinètica conflueixen interpel·lant els règims visuals contemporanis en l’obra d’Ad Minoliti. Un objectiu plàstic que també està present en el retrofuturisme weird i cyberpunk amb ressons d’arquitectura suprematista de l’imaginari fundat en els murals i pintures de Borond Keresztesi.

Vista de l’exposició, ‘Extra-Planetary Commitment’, lítostgallery, Prague, 16 Març 2019 – 28 Abril 2019. D’esquerra a dreta: Evita Vasiljeva, ‘Hormones’, (2017), metall, ciment, fusta, cables, lu sensible al soroll, filferros, cada part 25 cm x 57 cm x 57 cm – Cortesia de la galeria de l’artista; Botond Keresztesi,“Miss Universe 1”, aerografía sobre paper, 29.7 cm x 42 cm – Cortesia de l’artista; Botond Keresztesi,“Miss Universe 2”, aerografía sobre paper, 29.7 cm x 42 cm – Cortesia de l’artista; Evita Vasiljeva – ‘There is no Grace in Shrinking’, (2017), latex, bomba, tubs de plàstic, grandàries diverses– Courtesía de l’artista; Botond Keresztesi, “The Audience”, aerografía sobre paper, 29.7 cm x 42 cm – Cortesia de l’artista. Fotografies de Lenka Glisníková. © lítost

No obstant això, la peça que potser resumeix amb el seu poder d’interpel·lació d’aquesta exposició és un rectangle de sorra grisa amb centellejos sospitosament brillants que l’espectador es trobarà quan ingressi en la galeria Lítost. Una cosa inquietant en el seu color, un gris cendrós adverteix que no és exactament sorra i totes les promeses de felicitat que el paisatge de platja promet. Això no serà més que la introducció. Amb el vídeo complementari a aquesta peça, assistim a una posada en abisme. Aquestes són les cendres de les omnipresents pantalles de plasma que, com a miralls negres, es converteixen en la pell del nostre present. Una superfície “extraplanetària” que alhora evoca la pell d’un animal amfibi. Entre l’humà, l’animal i el posthumà, l’orgànic i l’inorgànic en Mehr Fantasie (2017-2018) de Julia Varela la toxicitat que ens habita es materialitza deixant de ser sol una metàfora per a esdevenir un fosc indici de la superfície que trepitgem i respirem.

Des dels textos introductoris del seu catàleg, aquesta exposició invoca els imaginaris de la ciència-ficció clàssica com a R.O.R. (1920) de Karel Capek i Els desposseïts (1974) de Ursula K. Le Guin que van plantejar les relacions entre modernitat, alienació i especulació utòpica de manera precursora en els seus respectius contextos històrics. No obstant això, Extra-Planetary Commitment només ens remet al passat per a formular una proposta de resurrecció des de les cendres d’aquests futurs caducs reclamant “Do not let the dream die—this is a bid to keep exploring other worlds”. La utopia ha mort. Llarga vida a la utopia auguren aquestes peces, aquestes ficcions d’un present continu, present estès, aquest kainos on habitem aquest temps breu, la transició del Antropocè-Capitalocè-Plantacionocè al Chthulucè advertit per  Donna Haraway (2016) en Staying with The Trouble. Making Kin in the Chthulucene, 2016). Des del concepte de Chthulucè, Haraway es resisteix a caure en un nou en una definició del present determinada per Anthropos. Evita així el lloc comú de delectar-se amb un relat de l’apocalipsi distòpica des de la perspectiva antropocèntrica i proposa una estratègia de la dissidència que admeti especular, en sentit de reflex i conjectura, sobre la possibilitat d’una ecojustícia transespecista. Una rondalla del compost, emergent entre superfícies de formigó, florint entre deixalles contaminants. Com si, igual que en les cendres de plasma de Julia Varela, el fosc compost del Chthulucè niés noves possibilitats d’emergència de noves mitologies i relats en un planeta en constant mutació més enllà de l’agència humana.

Julia Varela, ‘Mehr Fantasie’, (2017 – 2018), super HD, stereo, 20m 4s – Cortesia de l’artista. Fotografia de Lenka Glisníková. © lítost