Imaginem que ni el nom d’una persona ni tan sols el seu lloc de naixement poguessin rebutjar aquell qui arriba a una altra terra demanant ajuda. Siguem encara més atrevits: imaginem que els braços s’obren abans, molt abans, que la lògica s’ofusqués classificant segons noms i procedències. Davant nostre hi ha una persona que demana ajuda: aquesta és l’única cosa important. Si la nostra mentalitat actual sospita d’una audàcia tan imaginativa potser ha arribat el moment de mirar enrere a una història que ha estat transmesa i escrita en una llengua que molts titllarien de “morta” i que, tot i així, manté vius aquells valors que tantes vegades han estat a punt de desaparèixer en les nostres societats modernes. L’Odissea d’Homer, que preval sota múltiples aparences en el subconscient col·lectiu, també hauria d’haver entrellaçat al nostre imaginari, amb fils indestructibles, el valor de l’hospitalitat. Perquè l’Odissea gosa rebre efusivament a un estranger abans fins i tot de preguntar-li pel seu nom i per la seva terra.

«Mengeu ara, asseguts al palau, i gaudiu de la conversa que jo us explicaré unes quantes coses escaients». Així és com es dirigeix el rei d’Esparta, Menelau, a dos viatgers a qui ha acollit sense saber la seva identitat. Quan un dels servents reials suggereix fer-los fora i que se’n vagin a un altre lloc, Menelau mostra la seva fermesa recordant-li que «També nosaltres dos hem pogut arribar aquí perquè vam menjar moltes vegades gràcies a l’hospitalitat d’altres home».  De la mateixa manera, quan Odisseu naufraga a la vora d’una illa molt llunyana i és descobert entre els arbustos per la princesa Nausica, la jove, sense espantar-se per la seva aparença i desconeixent la seva identitat, crida les seves companyes: «Cap on correu en veure un home? Aquest no és pas un home mortal que espanti, que ha arribat aquí errant. Ara cal que l’acollim». I és així que el nàufrag és rebut amb tots els honors pels habitants d’aquella illa, amb menjars exquisits, vestits, banys calents, regals, jocs esportius, balls i una flota que l’acompanyarà de tornada a la seva terra, sense que ningú sàpiga encara quina és aquella terra ni com de lluny es troba perquè ningú coneix encara el nom de l’estranger: serà només la seva nostàlgia, després d’escoltar una històrica cantada acompanyada d’una cítara, la que l’impulsarà a explicar davant de tothom la seva pròpia odissea. Ja ho va dir el rei d’aquella illa, Alcínous: «Un foraster i un suplicant és com un germà per a l’home que té una mica el seny».

Avui en dia continuem “gaudint de seny”? Els actes de generositat i d’hospitalitat escampats per l’Odissea qüestionen seriosament la noció, tan arrelada, del progrés lineal de la Història. Aquells actes són estrelles que, des del més antic de la nostra tradició cultural, i a través de la contaminació lumínica i acústica de les nostres nits, espurnegen al cel d’avui dia; espurnegen com una constel·lació abandonada que no deixa d’avisar a la nostra modernitat que el seu entonat i vertiginós avanç tecnològic va en contra del seu progrés ètic. I d’aquesta manera, aquella constel·lació de valors humans roman guia dels navegants que encara aixequin la mirada cap a ella. Perquè hi ha qui atia cada dia, amb el seu furor intern, el foc d’aquelles estrelles, i un dia reuneixen uns vaixells i se’n fan a la mar. I fou així que l’hospitalitat navega en aquells vaixells; que tots els vivers que va rebre Odisseu a terra, ara els transporten pel mar; que aquella flota que va acompanyar a Odisseu fins a Ítaca— i que es va oferir a fer-ho sense conèixer encara cap nom— avui fa d’escorta al valor de l’hospitalitat: un valor ara nàufrag a qualsevol vora, aliè en qualsevol terra a la qual arriba no per ser atès, sinó per atendre, per entregar-se completament després de romandre errabund; un valor que camina per les fronteres com si es tractés d’una corda fluixa; un valor, el de l’hospitalitat, sense terra ferma que l’aculli i que, tanmateix, troba la seva vora, la seva terra, la seva llar i la seva força en aigües internacionals, en cada navili, en cada tripulant, en cadascuna de les llengües en què, entremig del sotsobre de les onades, es pronuncia i escriu el repte i l’inalienable compromís de ‘l’hospitalitat’. A l’antiga llengua grega hi ha un vincle que manté unides les paraules ‘nau’ (ναύς [naus]) i ‘pensament’ (νοῦς[nus]), perquè les naus poden ser «lleugeres com les ales o com el pensament»; això li va dir una nena al nàufrag Odisseu. Avui em sorprenc en adonar-me que aquesta imatge creada pels antics parlants de la llengua grega torna a aflorar a la Flotilla de la Llibertat: a bord d’aquelles embarcacions solquen les onades, de forma plurilingüe, el nostre pensament i la nostra consciència com a civilització. Si durant les primeres passes de la nostra Història ens vam fer a la mar amb naus i amb paraules, i d’aquesta manera es va anar establint aquesta civilització, ara, en un moment d’intolerable impunitat i d’abús de la dignitat humana, tornem a les onades; tornem a la vella mar, als profunds corrents. Ara la civilització és la nostra sensibilitat, consciència i pensament (νοῦς [nus]), a bord d’unes naus (ναύς [naus]) que van camí de Gaza.

[Imatge destacada: Detall del «Fresc dels Vaixells» de Akrotiri (illa de Santorini, Grècia), datat al voltant del segon mil·lenni abans de Crist]