Alonso Berruguete va tenir coneixement de l’incendi de Medina del Campo en els anys en què començava a despuntar com el gran escultor de la seva època. Aquella crema, que va succeir el 1520, va ser una acció militar dels comuners que va destruir la vila i va detonar la Guerra de les Comunitats a la Corona de Castella. Era un període de conflicte i de fam, d’Inquisició i d’Autos de fe. Després d’una vida dedicada a la innovació en la talla de sants, verges i crists, el foc als ulls de Berruguete es va apagar el setembre de 1561, a Valladolid, l’any i el mes del pitjor incendi mai conegut a la ciutat, que va durar 50 hores i va calcinar quasi cinc-centes cases. Diversos religiosos van culpar a un grup de luterans de causar les flames, acusant-los de venjar-se així dels Autos de fe de 1559, durant els quals es van cremar 27 persones, i l’estàtua de l’altra, davant la mirada atenta del rei.

Quatre-cents anys després, un altre foc, aquest artístic, va il·luminar les grans obres d’Alonso Berruguete a les nits del Valladolid de la fam i el subdesenvolupament dels anys cinquanta. El cineasta granadí Val del Omar i el ballarí val·lisoletà Vicente Escudero van gravar durant diverses matinades, entre 1957 i 1960, escenes de dansa i passió davant els treballs del Renaixement. D’aquest rodatge va sorgir “Fuego en Castilla. Tactilvisión del páramo del espanto”, part del “Tríptico elemental de España” amb el que Val del Omar va guanyar el premi a Cannes el 1961. De la trobada entre aquests dos creadors i les escultures del Museu de l’Escultura van sorgir espurnes: Vicente Escudero, amb un peu a la Vanguardia i l’altre al flamenc, s’inspirava en Berruguete, tal i com també va fer el ballarí francès Serge Lifar[1]. José Val del Omar, aquell inventor mecamístic que, amb els seus jocs de llums i ombres, feia ballar els apòstols de Berruguete. En les imatges palpitants (el que avui anomenem stopmotion) de “Fuego en Castilla” veiem les escultures recobrar vida, entrellaçant les seves mirades extàtiques amb les nines pastueñasde Escudero, mentre les gelosies entramades floten sobre les siluetes dels torturats. Vicente Escudero declarava que el ball flamenc era per ell “una flama”, i que cercava en ella, a través de línies i moviments, “una satisfacció de foc”. En aquesta obra, Val del Omar va experimentar amb línies i moviments, i també amb el so: el zapateado de Vicente Escudero marca el ritme unint sota una mateixa pauta els tambors de les processions de Setmana Santa. Sobreexposicions d’èpoques, tècniques i voluntats sota un mateixa cremor.

Fotografia de Filadelfio González. Cortesia Museo Nacional de Escultura de Valladolid

La pel·lícula en 35mm, el trepig, les ombres, les escultures s’acoblen en una exposició en el mateix Museo Nacional de Escultura de Valladolid, sota el títol “José Val del Omar y Vicente Escudero: un diálogo sonámbulo” i el comissariat de Juan Carlos Quindós. N’hi ha prou amb una sala per a convocar aquelles matinades d’improvisació i certesa, projectant “Fuego en Castilla” rodejat de les escultures protagonistes, i de fotografies d’Escudero i Val del Omar mai mostrades, autoria de Filadelfo González. Es reprodueix per a la mostra l’article que el Diario Regional va publicar el 30 de març de 1957, titulat “Un fantasma visita el Museo de Escultura”, i que recull la col·laboració entre el cineasta andalús i el ballarí local, a qui descriuen com “l’ombra del fantasma que visita el Museo i se sorprèn davant el que hi ha”. Aquella sorpresa és avui compartida pels espectadors del segle XXI, testimonis a través de diverses invocacions[2] de la labor de qui va ser enfosquit durant el franquisme, potser per la seva faceta com a professor en les Missions Pedagògiques durant la Segona República. A propòsit de l’obra de Val del Omar, Jean Cocteau va afirmar el següent: “A Espanya tot ondula i flameja. El mateix ball flamenc és una flama que els ballarins intenten apagar. En el flamenc tot és una coordinació de moviments amb un sentit unitari. Una coordinació d’actituds personals davant un foc comú que vol devorar-los. Incendiats, el ball no es més que la manera d’apagar aquell foc. Trepitjant les flames, donant-se palmellades a les cuixes, al cos, allà per on surten les flamarades.” El fantasmagòric crepitar del zapateo de “Fuego en Castilla” revifa el foc d’una Espanya de genis i d’ombres. Passen els segles, passen les ombres, però les flames segueixen onejant.

[1]Qui va dir que “Dins Berruguete està el germen d’un increïble ballet. Quina mà, quin numen tècnic pot animar aquells troncs ardents en aquesta divina pantomima?”

[2]Des del Museu Reina Sofía (2010), fins la Biennal de Sao Paulo (2014).