Amb una cita preciosa i esgarrifosa del cineasta Derek Jarman, de la seva obra pòstuma Blue (1993), s’obre aquesta exposició col·lectiva, una declaració d’intencions que Jarman hauria estimat: “El nostre nom serà oblidat. Amb el temps. Ningú recordarà la nostra obra. La nostra vida passarà com els rastres d’un núvol.”

El maig de 2024, a la seva seu de València, House of Chappaz va presentar el primer capítol, que es va centrar en la construcció d’identitats individuals i col·lectives. Per a aquesta extensió a Barcelona, ​​el comissari Eduardo García Nieto articula una historiografia queer intergeneracional amb la participació de més de quaranta artistes, tant espanyols com internacionals. Quaranta narratives basades en l’afecte, la cura, l’activisme i la resiliència connecten entre si i funcionen com un repositori i arxiu necessari per evitar l’oblit. Així, al costat de destacades veus de la dissidència com Nazario, Pepe Espaliú, Javier Codesal, Juan Hidalgo, Andrés Senra, Keith Haring i Tom of Finland, s’afegeixen d’altres més emergents com Fito Conesa, Raisa Maudit i El Palomar, en col·laboració amb galeries i artistes que no provenen directament del catàleg de House of Chappaz. Ens trobem, doncs, davant d’una vasta cartografia col·lectiva que s’assembla més a una exposició en un museu o centre d’art contemporani que a una proposta de galeria comercial.

García Nieto comenta al seu text curatorial que “he après a escriure amb les paraules dels altres, i els treballs, que amb tanta generositat han estat compartits, m’han permès explicar-me una mica més”. A l´exposició trobem referents de l’època victoriana, el jardí blanc de Vita Sackville-West, les cartes d´amor de l’escriptora feminista Virginia Woolf; “T’escric només per expressar-te el meu amor.” Fragments de cançons pop de Pet Shop Boys, B-52, Erasure o Stevie Wonder que, mancant una història oficial, han servit des dels marges per construir identitat i xarxa de suport. Reivindicar l’ús de la paraula i el llenguatge inclusiu importa, també el posicionament polític, entrar a l’acadèmia, als partits polítics i als llocs de poder des de l’otretat i la diferència. Van haver de passar dècades, segles, per poder arribar a plantejar un reconeixement i un context real de les pràctiques artístiques i el pensament de les identitats FLINTA per aquestes mateixes identitats, sense el llenguatge apropiat i els costums de la societat patriarcal.

El 2017, Juan Guardiola i Juan Antonio Suárez van presentar El nostre desig és una revolució. Imatges de la diversitat sexual a l’Estat espanyol (1977-2017), un marc temporal en què les pràctiques artístiques es reivindicaven com a intermitències, fins arribar justament a aquesta exposició; setembre del 1977, moment en què tenia lloc la manifestació a favor dels drets de les persones homosexuals a Barcelona. “Aquesta exposició no va comptar amb un catàleg o publicació per poder tornar al seu visionat i estudi en una biblioteca”, explica el comissari, “així que obligava a tornar a incidir en la transmissió d’una memòria aliena al monument i, per tant, en constant revisió”.

La memòria queer resulta alterada i porosa —és una cosa que dic molt—, no pas monumental i patrimonial, però sí bella i resilient. No és possible resumir tota la visita a la galeria, ni s’ha de fer, però sí traçar-hi alguns interessants itineraris, destacant, per exemple, les nombroses peces en vídeo exposades.

A una de les zones de la sala central s’ha creat un espai ocult; una sala de projecció que recorda les sales X dels anys 70 i 80 del segle passat. Espais que van ser refugi per al col·lectiu. Allí ens retrobem amb obres icòniques de videoartistes activistes com Virginia Villaplana Mujer trama (1997), Cecilia Barriga i el seu found footage Encuentro entre dos reinas, (1991), o el sempre divertit i divulgatiu Andrés Senra, que passeja per la Casa de Campo de Madrid resignificant el recorregut més important del cruising a la capital a Visita guiada a la zona de cruising (2017).

Andrés Serna. Visita guiada a zona de cruising, 2017. Video 4K. 16’32” @Fotografia Natalia Piñuel

Els recorreguts fílmics s’expandeixen fora de la Sala X, reivindicant sempre la figura del cineasta i artista Iván Zulueta, autor d‘Arrebato (1979), la millor pel·lícula de la història del cinema per moltes raons, a Iván Z d’ Andrés Duque (2004). Destacar també Quella che cammina, dirigida per Eli Cortiñas el 2013, en què el personatge central és una prostituta romana de mitjana edat, les imatges originals de la qual pertanyen a la pel·lícula L’amore in cittá de Carlos Lizzani. Com és habitual a la seva obra, Cortiñas resignifica les imatges provinents d’altres mitjans a través del muntatge per qüestionar el rol de la dona.

Una de les peces més belles i significants de tota l’exposició és la instal·lació escultòrica Gong Catarata del val·lisoletà Diego del Pozo (2024-25), que inclou una cortina brilli brilli, darrera de la qual apareixen fotos de l’arxiu del Front d’Alliberament de Castella de 1978, impreses sobre teixit de seda i paper.

Diego del Pozo Barriuso, Gong Catarata, 2024-2025. Instal·lació amb motor, mecanismes, falç, martell, 7000 perles, peses, fotos de l’arxiu del Frente de Liberación de Castilla de 1978 impresses sobre teixit de seda i paper. 180 x 115 x 50 cm. @Fotografia Natalia Piñuel

La reivindicació i la lluita permanent són també a les obres de l’iconoclasta Nazario amb la sèrie Anarcome (1979), el sempre emocionant Pepe Espaliú amb les seves sèries de dibuixos de l’any 1992 realitzades poc abans de la seva mort. La SIDA travessa l’obra de Javier Codesal Días de SIDA (1989) i del nord-americà Keith Haring, i les seves serigrafies de finals dels anys 80.

Hi ha una profunda reflexió històrica a tota aquesta exposició; moments per a la serietat, la crítica al sistema capitalista i tradicional, tristesa també i resistència, però també humor, diversió i elements sensorials en el seu màxim esplendor. Aquí hi ha l’omnipresent —a les exposicions de la galeria— Carles Congost, amb la fotografia Noi de Poble (2024) que vam poder veure a la passada edició d’ARCO i va ser premiada als Premis GAC, de les associacions de galeries d’art de Catalunya i Art Barcelona. Raisa Maudit presenta la seva recent producció Tahwid y Mano de la gloria, sèrie Grieta de la revelación (2022-2024) i ens trasllada fins a la seva illa, La Palma, i a l’origen volcànic, dark i sexi, que impregna tota la seva trajectòria.

Raisa Maudit. Tahwid y la Mano de la gloria. Sèrie Grieta de la revelación, 2022-2024. Metall, argil·la, cendra volcànica i resina. Dimensions variables. @Fotografia Natalia Piñuel

L’espai compartit entre tots, la interrelació entre passat i present i el diàleg establert entre les peces fan d’aquesta proposta un highlight de la temporada de galeries, no només a Barcelona sinó a tot l’Estat, i posiciona els nois de House of Chappaz —Ismael, Oriol i Ferran— com els galeristes més compromesos, avantguardistes i fins del panorama actual.

Articulacions del desig. Vol. 2 va inaugurar el 23 de maig i estarà oberta fins al 8 d’agost. Animo la visita per la investigació, curadoria, artistes i obres presentades, però també com a refugi climàtic aquest estiu al barri de Gràcia, ja que també encerten a col·locar plantes, vegetació i frescor.

Interior galería @Fotografía Natalia Piñuel

[Imatge destacada: Keith Haring, Apocalypse IV, 1988. Serigrafia 97 x 97 cm. i Apocalypse VIII, 1988. Serigrafia 97 x 97 cm.]