En les últimes setmanes, una imatge ha causat polèmica enmig de la batalla cultural en què vivim: la influencer Lalachus, al programa especial de les campanades que donaven pas al 2025 a La 1, ensenyava públicament una estampeta de la clàssica vaquilla del Gran Prix reinterpretant la iconografia tradicional cristiana del Sagrat Cor. Quant de provocatiu té aquest acte? Qui té la possessió d’una imatge?

A partir que l’emperador romà Constantí al s. VI es convertís al cristianisme i recolzés l’Edicte de Milà, la persecució cap als seus fidels va cessar, i es va autoritzar poder realitzar aquests ritus que fins aleshores havien estat amagats. Podem trobar iconografia relativa a aquest cristianisme primigeni, sí; no obstant, no va ser fins que es va poder fer un ritu públic i va gaudir del suport de l’imperi que el cristianisme va començar a crear un imaginari visual més elaborat per acompanyar els seus ritus. Una de les fonts d’inspiració va ser, en el context de l’imperi romà occidental, tota la iconografia desenvolupada per la religió politeista dels déus olímpics. És per això que podem veure clares similituds en imatges de les dues religions: vegeu Zeus/Júpiter entronitzat com a rei de l’Olimp i el Pantocràtor o Maiestas domini cristià, per posar un exemple.

Escultura de Júpiter entronitzat, del s. I, en el Hermitage Museum. ©: I, Sailko, CC BY-SA 3.0

Maiestas domini de Sant Climent de Taüll, del s. XII, al Museu Nacional d’Art de Catalunya

Durant segles, el cristianisme va desenvolupar un gran ventall d’imatges per acompanyar el culte religiós, amb més llibertat comparant-lo amb altres visions com la protestant o, en el context musulmà, amb l’Islam. Aquesta llibertat de l’ús de les imatges va fer que, sobretot durant el Renaixement i el Barroc, el món de l’art s’apoderés de la producció iconogràfica, i la interpretació d’aquells artistes ens va donar el gran aparell visual sobre els temes bíblics principals amb què comptem avui dia. Tot i això, aquestes imatges no han estat lliures, en el fons, de certa polèmica: ja sigui Miguel Ángel, Caravaggio o, en el nostre context contemporani, Salustiano García, ja no només és el què el que se sotmet a una constant revisió, sinó també el com.

Salustiano García presentant el seu cartell de la Semana Santa de Sevilla, 2024. ©: Europa Press.

Però fem un salt en el temps. En allò que s’ha catalogat com a postmodernisme, la reinterpretació de les imatges es va convertir en una eina usual per als artistes. Un exemple clar el trobem al Pop Art, un moviment caracteritzat per la reinterpretació de l’imaginari desenvolupat en la cultura popular traspassat al context de l’Art; o l’Apropiacionisme, que pren objectes i imatges i els dóna un significat nou. Però aquesta característica no només la veiem a l’Art. La societat occidental, tan visual culturalment, ha begut de la reinterpretació de les imatges tant en el producte més avantguardista com en el més kitsch, per utilitzar termes greenbergians. I és que és just en aquesta cultura popular i en aquest kitsch on trobem les imatges més reinterpretatives: des de les diverses cares que podem trobar al caganer, la mítica figura del pessebre; fins al mix iconogràfic de la presentació de les Olimpíades de París de 2024, en què la imatge de les Bacanals, el banquet dels déus i el Sant Sopar es van fondre per poder representar la unió dels diferents col·lectius que formen part del gran col·lectiu LGBTIQ+ i la diversitat en general.

Moment del pròleg dels Jocs Olímpics de París de 2024 en el que es mostra aquesta iconografia sobre la diversitat. ©: The Olympic Games vía X.

La iconografia, la imatge, es transforma llavors en un objecte buit. Una imatge no té sentit sense el seu context, sense el seu bagatge cultural; una imatge no parla per si sola. Necessita un sentit, i aquest només es pot abordar des del discurs. Acusar Lalachus d’ofensa cristiana per fer servir una imatge seria recriminar al Pantocràtor una ofensa olímpica. Tota imatge està subjecta a una interpretació.

Potser la solució és preguntar a Lalachus sobre la seva intenció, seguit per un esforç de confiança en la seva paraula i una conscienciació que no som el centre de l’univers, que no tothom vol ofendre’ns i que no som tan importants. Però, com fer això en la societat de l’individualisme i del sectarisme tribal, en què aquest ésser individual independent s’ha de posicionar a un costat o altre de la batalla cultural polaritzada? Estem preparats per escoltar “l’altre”?

En temps d’IA, en què podem veure el Papa fent-se un petó amb Trump; en temps en què podem veure la presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, fotografiada com la verge Maria; en temps del Photoshop, de l’edit, del meme, del bombardeig massius d’imatges a través de les xarxes socials; en temps en què la imatge serveix més que mai a la batalla cultural, realment ens escandalitza això? No serà que estem esperant el mínim índex de “l’enemic” per iniciar una nova batalla? ¿No serà, potser, que l’ofensa i l’ésser ofès s’ha convertit en una de les principals armes en aquesta batalla cultural? Qui té la possessió d’una iconografia en una cultura que s’ha basat, precisament, en la reinterpretació iconogràfica per a la generació de les imatges pròpies?

[Imatge destacada: Lalachus amb l ‘estampeta’ de la vaquilla del Grand Prix caracteritzada com el Sagrat Cor de Jesús. ©: RTVE (RRSS).]