Les obres de Allan McEwen retraten un temps i un espai en els quals el receptor del missatge ha perdut la seva rellevància. El llenguatge íntim s’ha apropiat d’una dialèctica del públic. L’important és publicar, sense admetre comentaris. Creem notificacions contínues, missatges personals que no pretenen iniciar un diàleg. Històries que comencen i acaben en unes poques paraules.

Les corporacions, en la batalla perduda per crear vincles afectius amb els seus consumidors, es veuen obligades a crear continguts irrellevants per omplir un buit cada vegada més evident. Els seus assessors digitals els impulsen a això amb la promesa de més seguidors/consumidors/fidels. Professionals de tots els àmbits publiquen llibres que ningú llegeix, creen blogs, organitzen workshops, escriuen a diaris, apareixen en la ràdio, es colen a la televisió per uns minuts fugaços… Mentrestant, El Rubius, un dels youtubers amb més audiència a nivell global, ha restringit la seva activitat a causa de problemes d’ansietat. Molts adolescents que com ell han fet dels mitjans digitals la seva forma de vida i que tenen audiències milionàries han entrat en processos d’emergència psicològica. Tot això recorda massa a la lluita per les audiències que dirimien la CBS, la NBC o l’ABC en els anys setanta. Aquests adolescents s’han convertit en mitjans de comunicació. Igual que tots nosaltres, amb els efectes psicològics que això implica. Ens hem convertit en objectes alhora que subjectes.

En els reality shows s’imposa el principi de la sinceritat. El missatge en tota la seva nuesa. Un discurs unilateral que es construeix a si mateix alhora que el concursant va dibuixant el seu triomf. Existeix un cor al voltant d’un sol personatge que es comunica amb l’audiència. Com en aquests espais dissenyats per a la tortura que Amelie Nothomb dibuixava a Àcid Sulfúric. En la comunicació personal es reprodueix el mateix esquema. Hem deixat de parlar per telèfon per utilitzar el llenguatge escrit. En ocasions els missatges que enviem/rebem s’assemblen massa als de McEwen. Evitant el diàleg en situacions que ho requeririen. Totalment immersos al món que imaginava Bauman on bloquegem a l’altre tecnològicament per evitar el contacte humà.

La compulsió per emetre s’ha convertit en un arma contemporània. Sona el ressò de qualsevol addicció social en la qual no intervé una substància. És simplement un hàbit. Que no es pot controlar, que és progressiu i que no es pot detenir per voluntat pròpia. Les addiccions a les pantalles ja porten a milers d’individus a recuperació a EUA a les mateixes clíniques on es tracten les addiccions tradicionals. El tractament és un: deixar d’emetre. Tot ocorre en aquesta eufòria de les pantalles que proposava Baudrillard, on es crea una hiperrealidad d’un món feliç electrònicament estetitzat, el paradís del qual està en la pantalla i l’infern de la qual equival a sortir d’ella.

L’emissor és el protagonista. El demiürg. Però en aquest prescindir de l’un altre s’aïlla i s’autodestrueix a si mateix. Si Richard Serra deia el 1973 que els individus eren lliurats als anunciants a través de la televisió, avui som lliurats a un live permanent. Tintat de nocions socials, polítiques, sexuals i filosòfiques atàviques, retrògrades i asfixiants. Tan agressives com a irresistibles. I, a més, com explicava Bourdieu, en desentranyar el funcionament de la televisió, participant d’una gran violència simbòlica. O no tan simbòlica. La youtuber d’origen iranià Nasim Aghdam en veure’s despullada de la capacitat de seguir emetent les seves videos d’abdominals vestida de zebra, va irrompre en les oficines de youtube a Califòrnia ferint a diverses persones abans de suïcidar-se. Molts adolescents han mort ja realitzant una pirueta impossible amb la promesa de realitzar una foto que els obri les portes del olimpo digital.

En aquest nou espai simbòlic l’emissor es converteix en el missatge.  S’autoconsumeix. I jeu atrapat en una imatge.