En un dels seus darrers llibres, titulat 15M. El tiempo de las plazas, Julia Ramírez-Blanco descriu l’estètica precària com a pròpia de l’activisme transnacional dels anys 90 i 2000, i de l’activisme creatiu que s’hi inspira. Aquestes manifestacions creatives, que tenen lloc tant als carrers com als museus, es poden resumir sota la denominació més general d’estètiques del canvi social, un canvi social que mira cap al futur, de vegades de manera utòpica i d’altres distòpica. Segons l’autora madrilenya, aquestes pràctiques artivistes instauren una imaginació radical que permet posar el focus en els aspectes desastrosos de la contemporaneïtat. Sovint, aquest tipus de pràctiques es nodreixen de la ironia i l’humor per oferir moments de desfogament o alleugeriment davant dels diferents reclams de l’activisme transnacional, com la manipulació mediàtica, la crisi ecològica, els problemes d’habitatge, la precarietat i la crisi econòmica.

A l’exposició Tik Tak. L’impacte de l’economia global als cossos, comissariada per Teresa Blanch i instal·lada a la Sala Observatori del Tecla Sala fins al 9 de juliol del 2023, Enric Maurí aborda un dels temes que el preocupen des de fa temps i que s’entrellacen amb els nervis descoberts del neoliberalisme esmentats anteriorment: l’estètica precària. Hi ha un error greu de perspectiva en interpretar la precarietat com un efecte col·lateral o una conseqüència negativa de les crisis cícliques del capitalisme. La precarietat no és una conseqüència d’algun error històric dins del capitalisme, sinó una de les condicions de la seva existència. Les crisis i la precarietat són constitutives per a ell. La societat de consum i el mercat que la sosté necessiten cicles de caos i reconstrucció per mantenir-se a la superfície. Un exemple d’això en l’àmbit dels objectes industrials, que aquí són els protagonistes, és l’obsolescència programada que els acompanya des de la seva creació. Aquesta és una mort anunciada i una metàfora, segons paraules de l’artista, “de l’obsolescència de la felicitat humana convertint-la en una víctima de l’especulació capitalista i, per tant, totalment vulnerable”. A més d’això, amb el desenvolupament del capitalisme cognitiu, relacional i dels afectes, no només els objectes, sinó també els conceptes, les idees i els moviments socials estan programats per tornar-se obsolets ràpidament a la societat actual, que necessita un canvi constant per mantenir l’economia de mercat. Així, l’obra d’Enric Maurí escenifica la decadència a què tot està destinat al cicle de vida capitalista, un carrusel de runes i deixalles.

En aquesta exposició, ho fa a través de dues metàfores: l’obsolescència programada dels objectes tecnològics i la fragilitat dels campaments urbans, a partir de les quals planteja una reflexió sobre la vida social disfuncional al capitalisme avançat.

L’artista aborda temes com la intoxicació dels cossos, que va de bracet amb la contaminació del planeta. Això és degut, entre altres causes, a la manca de reciclatge, al rebuig constant d’objectes al primer món i a la contínua substitució impulsada pel capital. També s’aborda el problema global de l’habitatge i el dret a aquest, simbolitzat per la reproducció d’assentaments precaris propis de les zones urbanes i periurbanes de gairebé totes les ciutats del món, que també acaben en residus. Tot això s’acompanya d’un món virtual i paral·lel a Internet que proposa una realitat alternativa, fictícia i distorsionada que desafia allò humà, tant idealitzada com inabastable, i cap a la qual els subjectes s’esforcen per equiparar-se en una tensió contínua.

L’exposició es compon de quatre parts, segons explica la comissària Teresa Blanch, que fan referència de manera diversa a la situació de precarietat al món causada per una equivocada idea de progrés que afecta tant l’individu com la natura. En primer lloc, la sèrie de fotografies titulada Darrere els tanques o a tot arreu denúncia el tema de l’especulació immobiliària i els dèficits laborals. Després, el vídeo Estrès: cossos i coses i la instal·lació Desastres al·ludeixen a com els problemes globals repercuteixen en les persones concretes. A la part central de la sala, es mostra un vídeo que registra l’acció inaugural de l’exposició, una performance radical en què l’artista colpeja i enderroca una columna de runes com a acte de desfogament. I, finalment, la instal·lació Sala d’espera reprodueix l’interior d’una barraca, convidant a experimentar la vivència d’inseguretat, incertesa i opressió dels que viuen en aquestes habitacions al carrer.

Les quatre parts estan acompanyades per rètols i pancartes fetes també amb materials precaris, com aquelles usades durant les manifestacions de protesta, juntament amb la reproducció de grafits de carrer i eslògans de protesta extrets dels murs urbans. Amb això, però, Enric Maurí ens planteja una última broma, desafiant la nostra credulitat i deixant-nos desesperançats pel que fa a l’èxit d’aquesta protesta: aquests breus textos no han estat escrits per cap activista, sinó per ChatGPT, en una interacció durant la qual el artista va preguntar al bot: «Pots escriure una poesia a l’estil de Brossa sobre el consumisme? Sobre la sanitat? Sobre els moviments obrers?». Això indica com el capitalisme, i sobretot el capitalisme més avançat, que és el capitalisme digital, ho absorbeix i banalitza tot, fins i tot les nostres lluites.

Enric Maurí en diàleg amb ChatGPT:

E.M.: em pot escriure a mode de Joan Brossa una poesia sobre les grans corporacions que controlen nel món?
ChatGPT: Aquí tens una possible poesia a l’estil de Joan Brossa sobre les grans corporacions que controlen el món:

El món està en mans de poques grans corporacions,
que manegen el poder i les finances amb destresa.
Són els amos dels mercats i de les decisions,
i nosaltres els seus esclaus, sense cap esperança.

La globalització ha estat el seu gran triomf,
han aprofitat el nostre benestar per a la seva riquesa.
Són els qui decideixen què comprar i què menjar,
i nosaltres, com bèsties, seguim les seves directrius sense pensar.

Els lobbies i les multinacionals controlen les lleis i les normatives,
determinant el que és bo i el que no ho és.
Els seus interessos són els únics que importen,
i els nostres drets, les nostres vides, són meres mercaderies.

Però no tot està perdut, encara podem lluitar,
per recuperar el control del que és nostre i del que és just.
Hem de trencar les cadenes que ens mantenen lligats,
i exigir un món més equitatiu, més sostenible i més humà.

Les grans corporacions no poden ser el nostre destí,
no podem ser meres xifres en les seves estadístiques.
Hem de fer-nos escoltar, hem de fer-nos valer,
i recuperar el poder que ens han robat al llarg dels anys.

La lluita serà llarga, però no hi ha altra opció,
si volem deixar als nostres fills un món millor.
Un món on la llibertat i la justícia siguin reals,
i les grans corporacions no siguin els amos dels nostres destins.