Durant gran part del segle XX, l’art va mirar la moda amb condescendència, observant-la com un territori lligat al comerç, la frivolitat o l’entreteniment, més que no pas a la reflexió crítica o estètica. Les exposicions sobre dissenyadors o firmes eren vistes com a concessions pop, quan no com a campanyes de màrqueting encobertes. Tot i això, en les últimes dues dècades, alguna cosa ha canviat, i radicalment. La moda no ha conquerit només l’espai museístic, sinó que ha impulsat un nou paradigma expositiu, on el vestuari dialoga amb l’art, la història, la tecnologia i els grans relats culturals. El que abans es relegava a un marge entre el disseny i el xou mediàtic, avui ocupa un lloc central als principals museus del planeta.

La moda ha passat del trivial al transcendent en l’àmbit museal. Però el canvi no ha estat immediat. Al començament del segle XXI, les exposicions de moda encara generaven suspicàcia. Encara que hi va haver precedents significatius —com la retrospectiva de Giorgio Armani al Solomon R. Guggenheim de Nova York l’any 2000—, aquestes mostres solien percebre’s com a esdeveniments vistosos, sí, però amb poca profunditat curatorial. El glamur, el patrocini i l’star system tendien a eclipsar el contingut històric o conceptual.

La d’Armani va ser una de les primeres exhibicions dedicades a un dissenyador viu en una institució de prestigi. Tot i que no va estar exempta de polèmica —es va criticar el finançament privat fruit de la col·laboració entre el museu i el modista—, va marcar un punt d’inflexió. Aquest mateix any, la mostra va arribar al Guggenheim de Bilbao, consolidant l’inici d’una nova era de legitimació institucional per a la moda. Des de llavors, el fenomen no ha deixat de créixer.

Aviat van sorgir noves aproximacions. El Costume Institute del MET, sota la direcció de Harold Koda primer i d’Andrew Bolton després, va començar a articular discursos més complexos sobre moda, cos, gènere i política. Paral·lelament, museus com el Victoria & Albert de Londres (V&A) o el Musée des Arts décoratifs de París (MAD) van apostar per retrospectives que desdibuixaven els límits entre moda, art i cultura visual. De simples vitrines amb vestits es va passar a veritables assaigs curatorials.

La d’Armani va ser una de les primeres exhibicions dedicades a un dissenyador viu en una institució de prestigi semblant. Tot i que no estarà exempta de polèmica —es va criticar la finançament privat fruit de la col·laboració entre el museu i el modista—, va marcar un punt d?inflexió. Aquest mateix any, la mostra va arribar al Guggenheim de Bilbao, consolidant l’inici d’una nova era de legitimació institucional per la moda. Des de llavors, el fenomen no ha deixat de créixer.

Aviat sorgeixen noves aproximacions. El Costume Institute del MET, sota la direcció de Harold Koda primer i d’Andrew Bolton després, va començar a articular discursos més complexos sobre moda, cos, gènere i política. Paral·lelament, museus com el Victoria & Albert de Londres (V&A) o el Musée des Arts décoratifs de París (MAD) apostaran per retrospectives que desdibuixaven els límits entre moda, art i cultura visual. De simples vitrins amb vestits es va passar a veritables assaigs curatorials.

Un signe clar d’aquesta transformació va ser la proliferació de museus dedicats exclusivament a dissenyadors o maisons. En els darrers decennis han sorgit espais que no només conserven i arxiven, sinó que reivindiquen la moda com a patrimoni cultural. A més del Museu Ferragamo (1995), centrat en el mestre del calçat, Florència també acull el Gucci Garden (2011), un híbrid entre museu, concept store i experiència gastronòmica. A Getaria, el Museu Balenciaga (2011) dissecciona l’obra del modista basc amb un enfocament museològic rigorós. París concentra diversos d’aquests temples del disseny: el Musée Yves Saint Laurent (2017), al seu antic atelier; la Fundació Azzedine Alaïa (2018), amb exposicions i residències; i la Galerie Dior (2022), que proposa una museografia immersiva. Tots integren una cartografia global d’institucions de moda que combinen arxiu, escenografia i culte al procés creatiu.

Galerie Dior. Fotografia: Paco Arteaga

A més, la capital de l’alta costura suma el Museu de la Moda Palais Galliera, amb exposicions icòniques com les recents dedicades a la indumentària de Frida Kahlo i els barrets de Stephen Jones, que transformen el vestidor en arxiu i discurs. De la mateixa manera, altres institucions consagrades de la ciutat han impulsat la moda com a disciplina museística. A l’esmentat MAD s’han formulat algunes de les més influents del segle XXI, com la de Christian Dior (2017), que va batre rècords d’assistència; o les més recents sobre Thierry Mugler, Schiaparelli, i la sublim antologia d’Iris Van Herpen, que va fusionar ciència, tecnologia i futurisme en una coreografia museogràfica absolutament avantguardista.

Exposició dedicada a la indumentària de Frida Kahlo. Palais Galliera. Fotografia: Paco Arteaga

Exposició Couturissime, Thierry Mugler al Musée des Arts Decoratifs, Paris. Fotografia: Paco Arteaga

Aquest model ha inspirat altres institucions del globus. A Londres, el V&A fa anys que organitza monografies clau, com Grace Kelly: Style Icon (2010), Balenciaga: Shaping Fashion (2017), Dior: Designer of Dreams (2019) i Mary Quant (2020). Als Estats Units, el MET Costume Institute s’ha consolidat com a referent curatorial, gràcies en part a l’impuls mediàtic de la Gala MET. Entre les seves exposicions més elogiades figuren Alexander McQueen: Savage Beauty (2011, el testimoni del qual va recollir el V&A el 2015), Camp: Notes on Fashion (2019), Heavenly Bodies (2018) i la dedicada a Karl Lagerfeld del 2023. Combinant educació i exposicions amb rigor acadèmic, el Museum at FIT de Nova York és un altre dels centres primordials.

A Àsia, on el mercat del luxe creix sense fre, els museus de moda han florit amb la mateixa força. Al Japó hi ha el Kyoto Costume Institute, una de les col·leccions més riques del món pel que fa a indumentària històrica i contemporània. Destaca també el Xangai Museum of Contemporary Art, que ha presentat grans mostres de Chanel i Dior al continent asiàtic. A la Xina i Corea del Sud, els centres d’art contemporani han incorporat la moda com a disciplina autònoma, amb exposicions que creuen tradició tèxtil, tecnologia i streetwear. Pel que fa a Llatinoamèrica, el Museu de la Moda de Santiago de Xile exhibeix una de les col·leccions privades més singulars de la regió.

Més enllà del circuit euroamericà i asiàtic d’elit, també emergeixen propostes curatorials des d’altres geografies. A la resta d’Amèrica Llatina (Mèxic, Bolívia, Perú), Àfrica o Àsia del Sud, iniciatives independents i museus comunitaris han començat a reivindicar sabers tèxtils ancestrals i expressions populars com a formes legítimes de moda. Aquests enfocaments, menys visibles al mapa global, aporten altres epistemologies del vestir i de l’arxiu.

La moda ha irromput a l’art contemporani també a través de fundacions vinculades a grans maisons que redefineixen el panorama museal. Subratllant el mecenatge cultural de luxe, la Fondation Louis Vuitton (2014) –obra de Gehry i patrocinada per LVMH–, ha programat Basquiat, Olafur Eliasson, Ellsworth Kelly o David Hockney. La Fundació Cartier (1984), amb la seva imminent relocalització al cor de París, és pionera en art contemporani i diàleg intercultural. La Bourse de Commerce (2021), connectada al magnat François Pinault, ocupa un lloc central en aquesta constel·lació; no només pel seu pes expositiu, sinó perquè representa la imbricació cada cop més palpable entre poder econòmic, moda i art.

Exposició de pop-art a la Fundación Louis Vuitton. Fotografia: Paco Arteaga

A Milà, la Fundació Prada (2015, amb sucursal també a Venècia) va transformar una destil·leria en un complex museístic d’avantguarda amb arquitectura radical. A escassos cinc quilòmetres, l’Armani/Silos (2015), promogut per Giorgio Armani, exhibeix peces emblemàtiques i reflexions sobre siluetes, gèneres i materials. Tots dos espais enforteixen el vincle entre la indústria del luxe i la legitimació cultural, ampliant el concepte de museu al segle XXI.

Les exhibicions recents també han desmuntat estereotips. Ja no es tracta només d’admirar vestits, sinó d’entendre el cos com a arxiu, la indumentària com a document i la passarel·la com a performance. Els museus mostren tant vestits històrics com a creacions provocatives actuals. Les retrospectives de Versace, en gira des del 2018, reflecteixen l’audàcia dels 90. L’expo Malimo & Co. (Leipzig, 2011) va evidenciar com la moda a la RDA destil·lava creativitat i individualitat malgrat el sistema socialista, recorrent a materials locals i peces de roba que revelaven la vida quotidiana a l’Alemania oriental.

Exposició Yves Saint-Laurent al Musée d’Orsay, Paris. Fotografia: Paco Arteaga

El 2022, sis institucions parisenques —Louvre, Orsay, Pompidou, Musée d’Art Moderne, Musée Picasso i Museu YSL— van retre un homenatge inèdit al creador francès Yves Saint Laurent. A través d’un recorregut polifònic que connectava els seus dissenys amb obres mestres de cada col·lecció, la ciutat va celebrar el geni transversal i la capacitat per dialogar amb la història de l’art. Viktor&Rolf: Fashion Statements (2024) va examinar a la Kunsthalle Munic l’encreuament entre alta costura i art conceptual del duet neerlandès.

Un altre esdeveniment culminant va ser la retrospectiva Gabrielle Chanel. Fashion Manifesto (2020) desenvolupada pel Palais Galliera que va girar després per Tòquio, Xangai, Nova York, Londres i Melbourne, on, per cert, la National Gallery of Victoria va sorprendre el 2014 amb una gran mostra sobre Jean Paul Gaultier. Tot i que amb menys projecció internacional, a Espanya, el Museo del Traje de Madrid (2004) i la Sala Canal de Isabel II, amb exposicions sobre dissenyadors com Caprile, Sybilla i Pertegaz, formen part d’aquest mapa que legitima la moda com a objecte d’estudi i de contemplació.

Menció a part mereix La Galerie du 19M (2022), impulsada per Chanel a París, que sintetitza una nova consciència entre art, savoir-faire i patrimoni. Aquest espai visibilitza oficis artesanals de l’alta costura -brodadors, plumassiers, modistes, orfebres- a través d’exposicions que combinen història i contemporaneïtat. La mostra sobre la llegendària casa de brodats Lesage (2024) va retre homenatge a la precisió i la poesia del treball manual, mentre que altres conviden dissenyadors com Stéphane Ashpool a dialogar amb artesans, demostrant que el futur de la moda passa per protegir les seves arrels. La 19M no només agafa la moda en si, sinó els seus processos.

Actualment, les exposicions de moda actuen com a arxius que recuperen tradicions artesanals; com a espais d’art que dialoguen amb escultura, performance i instal·lació; i com a plataformes d’activisme que qüestionen cànons de bellesa, colonialisme i gènere. No són passarel·les estàtiques, sinó narratives visuals del cos, la identitat i la història des de múltiples angles.

Alaïa-Mugler a la Fundación Azzedine Alaïa. Fotografíi: Paco Arteaga

L’agenda 2025 segueix ratificant aquesta tendència: l’exhibició de Dolce & Gabbana al Grand Palais fusiona opulència visual i tradició siciliana; Naomi: In Fashion (V&A) enalteix la carrera de Naomi Campbell; Louvre Couture transita entre art decoratiu i alta costura; Alaïa-Mugler aborda afinitats creatives dels vuitanta a la Fundació Azzedine Alaïa; Worth, al Petit Palais, reivindica Charles Frederick Worth com a pioner del sistema de moda modern, exalçant la seva influència en la Belle Époque i el seu paper com a dissenyador estrella; la retrospectiva de Rick Owens al Palais Galliera examina dues dècades de transgressió estètica; Virgil Abloh: The Codes revisa al Grand Palais els codis visuals i el llegat del director creatiu de Louis Vuitton i Off-White mort el 2021; Dirty Looks confronta història queer i cultura visual al Barbican Centre de Londres, on moda i estètica emergeixen com a resistència política; i el MAD, que tanca l’any amb l’esperada mostra sobre Paul Poiret, alliberador del cos femení de la cotilla al començament del segle XX. Aquestes exposicions no només mostren roba, sinó que narren, sotmeten a examen i expandeixen la noció de museu.

Al marge de la seva legitimació cultural, és impossible ignorar que la presència de la moda als museus posa en evidència dinàmiques complexes de mercantilització i espectacle. En un context on les institucions competeixen per audiències i patrocini privat, les exhibicions de moda funcionen com a imants de públic, generen alt rendiment mediàtic i atrauen marques disposades a finançar esdeveniments d’alt perfil. Aquesta aliança no és innocent: algunes mostres operen com a espectacles visuals lligats a la lògica del branding en què la narrativa curatorial queda supeditada a l’espectacularitat escenogràfica o a l’star system. Així, mentre els museus guanyen visibilitat i recursos, la moda pot perdre la complexitat social i política, convertint-se en un vehicle més de mercantilització cultural. Veus crítiques adverteixen que aquesta proximitat entre marques i museus difumina les fronteres entre art, publicitat i consum, qüestiona l’autonomia curatorial i suscita una tensió constant entre la veritable apreciació cultural i la mera idealització comercial.

Amb tot, el que va començar com una excepció polèmica és avui norma institucional. La moda no només s’exposa, se celebra; perquè vivim una època on imatge, cos i identitat dominen el debat cultural. Com a creuament entre allò personal, social i polític, entre indústria i expressió, tradició i avantguarda, la moda és essencial per repensar el present. Ja no necessita legitimació; ha aconseguit un estatus cultural equiparable al de les belles arts. Avui, no es posa en dubte si la moda ha d’estar al museu, sinó com seria un museu del segle XXI sense ella.

Ver esta publicación en Instagram

Una publicación compartida de paco neumann (@paconeumann)

[Imatge destacada: Exposició antol·lògica dedicada a Iris Van Herpen. Musée des Arts décoratifs de París (MAD). Fotografia: Paco Arteaga]