Quan al magnat William Randolph Hearst  va voler emportar-se un monestir segovià a la seva mansió de Miami Beach, no va tenir més que contractar els serveis d’Arthur Byne, un traficant d’obres d’art, perquè li ho apanyés amb el govern de Primo de Rivera. Fa just un segle, a Espanya s’estaven traient amb vaixell cassetonats mudèjars, arcades gòtiques i claustres romànics «pedra a pedra». Si no fos per l’espoli, aquest esforç absurd per reconstruir una obra literalment, obviant el context que li dóna sentit, ens resultaria entendridor.
Durant el Gallery Weekend de Barcelona vaig poder veure Fora de lloc. Caminar per un sòl inestable, una instal·lació de Violeta Mayoral i Arnau Sala Saez en l’espai auxiliar de la galeria EtHall (que, descriptivament, es diu 17m2). Es tracta d’una petita sala a peu de carrer que s’ha omplert amb triangles de marbre de Macael i en la qual es reprodueix una peça d’art sonor. Per a experimentar-la adequadament, el visitant ha d’entrar a la sala caminant sobre el marbre, ja que els altaveus estan disposats de manera que només se sent com cal si un es col·loca entre ells. Això produeix dos efectes singulars: primer, la incomoditat, perquè el pas ha d’adequar-se a la inestabilitat del paviment. Abans de posar-se amb reflexions a propòsit de la càrrega simbòlica del marbre en les belles arts, el visitant té un pensament clar: allò sembla dur i punxegut i un pas en fals pot tenir conseqüències catastròfiques. El segon és que en caminar es fa soroll, perquè els petits triangles es compacten i colpegen els uns contra els altres sota el pes de l’espectador. Aquest sorollet mineral s’integra en els sons fabrils, els xiulets, les xiulades com de rúter dels 2000 i els insistents repiquetejos de la peça sonora, generant una sensació que no sabria si descriure com a angoixant o, simplement, com a desconcertant (una impressió crescuda gràcies a la petita astúcia de col·locar dos altaveus més enllà de la paret del fons, aconseguint que l’espectador no sàpiga molt bé d’on li ve allò que escolta).

Els retalls d’un taller de cantera no tenen l’excel·lència d’un monestir, però es traslladen també «pedra a pedra». El buit que deixen és, no obstant això, similar: no són solars, però són pedreres; muntanyes buides. M’imagino que el viatge entre Almeria i l’Hospitalet ha estat laboriós, gairebé tant com tallar el marbre en aquests trianglets que trepitgem, estarrufats o plans. La sensació d’irrealitat i confusió que s’experimenta dins de la instal·lació (què faig aquí?, què fa això aquí?, d’on vénen i què són aquests sons?) no minora la seva capacitat immersiva (un risc habitual en les propostes marcianes, que de pur rar allunyen al públic). Els trasllats –això és, les descontextualitzacions– ens causen indiferència gràcies a la llarga tradició occidental de saquejos i espolis. Això, tanmateix, no redueix la seva violència, sinó que la domestica als ulls de l’espectador. L’art contemporani ha experimentat en nombroses ocasions amb la desubicació i els miratges, servint-se moltes vegades dels llenguatges digitals o les estètiques distòpiques. És interessant com la proposta de Mayoral i Sala Saez aconsegueix, mitjançant recursos concrets i quotidians (en les arts) com el marbre i el passeig, revivificar aquests conflictes.
La documentació de l’exposició explica que el projecte arrenca d’una fotografia (que pot veure’s en el despatx de la galeria) d’un parabrisa trencat per un cop. Un gran crash. Sens dubte es tracta d’una informació accessòria, que concreta (i per tant, limita) la interpretació d’una obra que ens ofereix un valuós moment de perplexitat en un lloc estranyíssim aixecat a penes a dues passes del carrer.