Natalia Piñuel: Les últimes setmanes has inaugurat una retrospectiva al Palau de la Virreina comissariada per Mabel Tapia i la nostra exposició, comissariada per Playtime Audiovisuals, al DA2 de Salamanca. Especialment amb la Virreina per la dimensionalitat que té abastant tota la teva trajectòria, com t’has sentit muntant-la i com et trobes ara?

Paloma Polo: Per mi va ser tot un desafiament, més enllà de la producció de la nova obra perquè la Virreina em demanava dur a terme una retrospectiva de quinze anys que culminés en una peça nova. La investigació ja l’havia començat, però no es va poder resoldre fins que em concedeixen la beca Fullbright i em vaig poder anar a Siracusa. No vaig tenir gaire temps a pensar en tota l’exposició, la meva energia estava posada a construir relacions al territori i tirar endavant el projecte. Estic molt contenta amb el resultat perquè mai no havia fet una exposició tan gran i amb tants mitjans. Considero que la col·lecció presentada resulta coherent amb tot allò que s’ha fet des del 2009, es perceben les connexions d’un itinerari que en tots aquests anys parla de colonialitat i que ha obert camins de pensament polític amb altres persones i projectes. A nivell de producció ha estat un luxe treballar amb Valentín Roma (director) i Mabel Tapia (curadora) però a nivell anímic vaig arribar esgotada al muntatge. La meva preocupació més gran era estar a l’alçada de la confiança dipositada en mi i fer justícia a aquestes històries i esborrats. Penso que ha estat l’últim any exigent i em sembla un miracle que hagi arribat a complir amb tot.

Paloma Polo a La Virreina. Foto © Pep Herrero

NP: Wrinkled Minds és la nova producció. Construeixes un relat de ficció especulativa sobre la supremacia blanca posant el focus a donar visibilitat a la comunitat nativa americana, concretament a les dones Haudenosaunee. Com comences a investigar-les i t’acostes al poble? quin paper juga l’escriptora i activista Michelle D. Schenandoah al procés?

PP: Una dimensió del meu treball té a veure amb problemàtiques polítiques que materialitzo de forma artística. Contextualitzo la teva pregunta des del projecte anterior a les Filipines: una de les raons per les quals me’n vaig és que entenc que no puc seguir abordant qüestions de colonialitat asseguda a casa. En un context guerriller vaig començar a aprendre pensament polític filipí. Hi ha pràctiques que vénen de fa quatre-cents anys: gairebé quatre segles d’insurreccions sistemàtiques contra els poders colonials—Espanya, Japó, Estats Units—. Tot i que aquesta lluita es formula, com a marxista, crec que a nivell discursiu queda capturada per l’eurocentrisme; però quan mires “cap a dins”, a l’organització quotidiana, el que trobes és pensament polític indígena. Aquesta és una conversa sostinguda en el temps amb José María Sison, àlies Joma, membre fundador del Partit Comunista de les Filipines, mort el 2022. Joma va tenir l’encert de vincular el moviment estudiantil amb el moviment indígena per reorganitzar i revitalitzar la lluita, creant el Nou Exèrcit del Poble. A partir d’aquí vaig entendre que hi havia un problema de genealogies. Veia que posaven en pràctica el feminisme sense parlar-ne explícitament, però que entre la guerrilla hi havia una obertura molt curosa cap a qualsevol tipus d’identitat i de ser queer. Vaig sentir una inspiració i un acostament al feminisme que venia d’un fora dels llibres; venia d’una cosa molt més profunda i arrelada amb els seus orígens. Aquest tema va estar molt de temps al meu cap i en aquesta obsessió veig com ja està més que provat que el pensament il·lustrat té un deute molt fort amb la crítica indígena. El poble i la cultura Haudenosaunee comencen a ser un lloc on em porten tots els camins quan començo a estudiar genealogies del pensament polític. Veig les connexions dels orígens del marxisme amb les comunitats indígenes, però també el feminisme guarda un gran deute amb les dones indígenes. Aleshores vaig pensar: com és possible que les notícies sobre aquesta societat no patriarcal, no ressonessin a les intel·lectuals occidentals que estaven començant a pensar la ideologia feminista tal com la coneixem? Tot i això, en revisar els llibres sobre els orígens del feminisme i dedicar-me a contactar amb les dones que havien investigat abans, la resposta que em donen és que no han vist aquestes connexions. Com és possible que a ningú se li hagi acudit això? Bé doncs ja tinc una investigació que em sembla súper interessant. A partir d’aquí començo a llegir Sally Roesch Wagner, acadèmica nord-americana, morta el 2024 que durant quaranta anys sí que va investigar com el feminisme anglosaxó del segle XIX emergeix en diàleg amb la influència de dones Haudenosaunee. No hi ha fitxers sobre elles perquè els fitxers estan sustentats per homes blancs. Hi ha un problema de gènere i un problema de classe a la memòria històrica. La genealogia hegemònica del feminisme és una invenció que autonarra el feminisme blanc. Tinc molta sort de tenir amigues filòsofes decolonials que m’acompanyen, com Michelle D. Schenandoah, que em recorda que la seva lluita antipatriarcal no requereix teoritzar ni autodefinir-se com a feminista, perquè la seva pràctica ja desafia la jerarquia d’opressió de manera ancestral.

NP: Resulta inevitable situar-se als Estats Units d’avui amb un govern que nega el canvi climàtic i és profundament racista. La forma de vida Haudenosaunee es basa en tot el contrari, en les cures, al principi perenne que totes les nostres decisions tenen en compte els impactes sobre set generacions futures. Tu que t’hi has acostat, com es respira amb l’administració actual?

PP: La pel·lícula parteix precisament d’aquí: com aquests discursos colonialistes reverberen en el present i quines altres iteracions han tingut en diferents moments històrics que no s’han revisat. Un exemple és la campanya Clinton-Sullivan de 1779, en què es va produir un genocidi per part de l’exèrcit contra les nacions Haudenosaunee, una campanya sagnant que a penes apareix als llibres. Tot això em va donar les claus per estructurar el temps present de la pel·lícula. L’atac a les dones per part dels jesuïtes i l’atac a la terra em semblen connectats profundament en termes de colonialitat. Vaig decidir acoblar en un mateix cos tres segments temporals que es responen entre si. La violència que veiem avui als Estats Units es torna llegible a la llum del passat com una continuïtat.

NP: A tu que t’ha tocat viure als EUA de Trump, no tinc cap dubte sobre el desig de posar en acció els dos protagonistes, aquesta parella d’homes blancs que exemplifiquen valors supremacistes. Com hi arribes, com funciona un càsting d’aquestes característiques?

PP: Els Estats Units són el vuitè país on he viscut i el lloc on he experimentat el xoc cultural més gran. La polarització de la societat és molt forta. L’estat anímic general és molt depressiu, paranoic, gairebé esquizofrènic. Jo, per exemple, mai m’havia sentit com una persona racialitzada, encara que parlo anglès amb força fluïdesa, així que notaven un accent deixava de ser europea i blanca per convertir-me en migrant-llatina, i en conseqüència el tracte era diferent, hiper violent. El càsting va ser complex. A la pel·lícula ells no estan construïts com a personatges amb identitats específiques. Per mi són més dispositius o vectors. Adrian Thömmes és un intèrpret de teatre experimental i Bill Sage sí que és actor de cinema i m’agradava molt perquè era el protagonista de gairebé totes les pel·lícules de Hal Hartley. Jo volia un actor de Hollywood però que també estigués familiaritzat amb un cinema més indie i llavors va aparèixer ell. No volia complaure l’espectador posant en pantalla dos extremistes blancs sense més ni més, no volia una caricatura del trumpisme i que l’espectador mig progre sortís complagut després de veure la pel·lícula. Sobre l’actuació, necessitava que hi hagués un punt de tensió on es pogués identificar amb ells, necessitava aconseguir un cert grau d’hermetisme. La pel·lícula no fa por, però volia forçar el punt del sinistre i del que és aterridor. L’ambigüitat dels personatges —també en relació amb la seva sexualitat— havia de quedar palesa.

NP: El títol de Wrinkled Mind ve directament del concepte Haudenosaunee de wrinkled mind (ment arrugada o distorsionada) Des de la perspectiva indígena es feia servir aquest terme per definir la ment occidental. Tot això es trobava implícit en un treball anterior El Barro de la revolución, 2019. Entres a la comunitat guerrillera com una més, amb tota aquesta disciplina militar? Com planteges la metologia de treball?

PP: Per mi va ser meravellós. Me’n vaig a les Filipines amb 29 anys i no tenia ni idea del que era la lluita armada allà. L’arrencada del projecte passa quan una institució holandesa em proposa fer un projecte sobre ecologia i usos de la terra. Em vaig barallar perquè em paguessin un viatge preliminar de recerca i vaig trobar membres del PC que treballaven a la universitat. Em van preguntar: “Vols aprendre? Et proposem acollir-te com a visiting research fellow. No et pagarem, però amb això t’aconseguim el visat”. I vaig dir: “Quan me’n vaig?” el meu deure era aprendre i formar-me. Em va costar guanyar-me el respecte de les meves companyes, però, després de tres anys, ja pràcticament col·lectivitzada proposo al partit fer una pel·lícula: “una pel·lícula per educar la gent de fora” en el sentit d’obrir un camp de comprensió i accepten. Sobre la meva metodologia, es va adaptant a les circumstàncies, però la base de la qual parteixo sempre és l’escolta i la posada en comú, pensar amb la gent. La meva exigència metodològica coincideix amb el reclam de Devon Abbott Mihesuah: En qualsevol incursió, no heu d’escriure, publicar o parlar sobre una comunitat, i menys sobre una comunitat indígena, si aquest exercici no és del vostre interès i utilitat, i si no serveix les generacions futures.

Frame de El barro de la revolución

NP: Un dels aspectes més destacats d’aquesta pel·lícula és el paper que juga la cultura, la poesia en la lluita política. Com se succeeixen aquestes pràctiques d’acord amb les tasques pròpies de l’exèrcit i la lluita armada?

PP: És que la lluita armada sol entendre’s com a combat militar, i això és només un 5%. A les Filipines, la lluita armada se sosté sobre tres pilars: la revolució agrícola; el base building, que implica organitzar, conscienciar i treballar amb el poble; i, finalment, el combat militar. La lluita armada també consisteix que, si algú no sap escriure, se li ensenya; en la formació política i les cures. Volia fer un retrat de tota l’arquitectura que sosté la lluita armada, que no consisteix a disparar a l’enemic, això és molt traumàtic i no cal idealitzar-lo, perquè les vides són molt dures. Hi va haver parts de la pel·lícula que vaig haver de negociar: què podia aparèixer i què no. També va arribar un moment en què em van dir que m’havia d’anar. Abans d’això, fins i tot els vaig plantejar la possibilitat de ser guerrillera a temps complet, i òbviament em van dir que no. Sí que em van dir: “Aprofitarem el privilegi que tens com a dona blanca al món de l’art perquè parlis a Europa sobre això; aquest serà la teva comesa”.

NP: Les teves pel·lícules no entren dins de la norma del cinema de no ficció, però dins del marc artístic he llegit que també “et sents estranya”. La recepció als museus pels nivells polítics que maneges es fa difícil? La distribució encaixa millor en contextos activistes?

PP: Jo no tinc una formació com a cineasta, però penso en imatges i el meu llenguatge és l’audiovisual. Gaudeixo molt dels rodatges. A l’hora de presentar les obres no tinc al cap el display. A La Virreina, com que comptava amb una arquitecta per al muntatge, es va pensar més en com presentar-les. Faig pel·lícules perquè és la manera més accessible que les meves obres puguin circular i arribar a la gent. No em ve de gust tant fer peces subjectes a l’espai expositiu. Les pel·lícules que faig tenen una vocació didàctica i una agenda política clara; forma part del meu compromís facilitar que es vegin, encara que de vegades em sento a terra de ningú. Als festivals em diuen que són treballs arriscats i que no quadren a les programacions. Als circuits polítics funcionen bé, però també es critiquen certs aspectes del guió i muntatge més subtils. La quantitat de xerrades educatives i presentacions que ha tingut El barro de la revolución per tot el món és impressionant. L’obra ha estat més ben compresa en contextos activistes que als circuits de l’art. Hi ha una cosa que em sembla molt violenta en l’àmbit del cinema i de l’art: escolto comentaris com “No, Paloma, és que la lluita armada és violenta”, i em costa de creure-ho. Després de cinc segles de colonització, com pots jutjar la dignitat de persones que fan una feina admirable, que podrien haver mort perquè les corporacions arriben amb mercenaris a arrasar-ho tot, les vides indígenes del qual no valen res? Pensa en allò que estàs dient: quina lluita armada et sembla violenta? No hi ha res més colonial i violent que fer aquest judici. A qui correspon interrompre o tancar el cercle de la violència?

Les pel·lícules de Paloma Polo requereixen un visionat atent i còmplice per part de l’espectador. No escatima posar sobre la taula el paper de les dissidències des dels marges i l’otretat, denunciant el masclisme estructural i posant sempre en valor la lluita feminista.

Vista de la lona de l’exposició sl DA2

*Entrevista realitzada a Madrid, el 16 de desembre, 2025

Les exposicions de Paloma Polo poden visitar-se al Domus Artium de Salamanca (DA2) dentro del ciclo Visiones Contemporáneas fins al 22 de febrer de 2026 i l’exposició  El retorn de la Mirada. La Tasca Política de Narrar a la Virreina, Centre de la Imatge de Barcelona, fins a l’1 de març de 2026.

[Imatge destacada: Vista de la instal·lació de Wrinkled Minds a La Virreina, Centre de la Imatge]