A la indústria cinematogràfica actual, existeixen diverses formes de distribució que determinen el recorregut d’una pel·lícula. D’una banda, hi ha aquelles produccions comercials que, amb grans pressupostos i un màrqueting global, es llancen simultàniament als cinemes de tot el món. De l’altra, trobem les pel·lícules que s’estrenen primer en festivals i, si tenen sort, aconsegueixen obrir-se pas cap als cinemes comercials i plataformes de streaming, arribant a una audiència més àmplia. Tanmateix, hi ha pel·lícules que romanen exclusivament dins del circuit de festivals, on el seu veritable valor radica en el reconeixement artístic i la crítica especialitzada.

En aquest context, les crítiques cinematogràfiques, a diferència de les d’art, tenen una qualitat atemporal: es redacten amb la intenció que la pel·lícula trobi el seu públic, generant interès i motivant els espectadors a descobrir-la i gaudir-ne. Així, el cinema es converteix en un espai de reflexió i difusió que va més enllà de la taquilla i el consum immediat. Tot i que la 31a edició de L’Alternativa va finalitzar el passat 24 de novembre, el festival continuarà tenint presència a  Filmin del 20 de gener al 2 de febrer i oferirà continguts gratuïts a YouTube, ampliant així el seu abast.

Per prolongar la conversa sobre les pel·lícules presentades en aquesta edició, parlaré de tres pel·lícules que, a primera vista, no tenen res en comú, però que per a mi s’entrelacen i s’intersequen, connectant en punts a vegades profundament personals, a vegades universals. Les novies del sud, Grand Tour i Caja de resistencia reflexionen sobre les relacions intergeneracionals, els vincles personals en tensió amb les expectatives socials i polítiques, i la resistència cultural mentre desafien els límits de la narrativa convencional. En aquest diàleg entre el cinema d’autor i l’experimentació, podem rastrejar les empremtes de directors de culte com Chantal Akerman o Jean-Luc Godard, les obres dels quals també exploren la interacció complexa entre l’individu i la història, la memòria i l’evasió.

Las novias del sur: memòria, feminisme i evasió

En el migmetratge documental Les novies del sud, Elena López Riera ens presenta una reflexió sobre les dones del sud que, al parlar de les seves relacions passades i la seva sexualitat, exploren el pes de la memòria i el llegat. A través dels seus relats, aquestes dones s’enfronten a la qüestió de com les seves històries personals es teixeixen amb les estructures socials que les modelen. Aquest enfocament rememora l’obra de Chantal Akerman en pel·lícules com Jeanne Dielman, on la repetició de les accions quotidianes es converteix en un acte de resistència davant de la invisibilització de la dona en la societat patriarcal.

Les novies del sud també mostra com les dones s’enfronten a una història que és a la vegada personal i col·lectiva, modelada per relacions que les defineixen però també les constrenyen. La narració es teixeix amb la veu de la pròpia directora, qui reconstrueix cadascuna d’aquestes històries a través de la seva experiència personal, traçant una genealogia femenina que culmina en la seva no-maternitat.

Com a dona nascuda a Andalusia, Les novies del sud és un reflex de les meves vivències a través de la mirada de la directora. Una memòria delicada d’aquestes dones que ens precedeixen, les històries d’amor, maternitat i renúncia de les quals esdevenen un llegat invisible, com un eco silenciós que no es transmet a la següent generació.

Grand Tour: relacions en fugida, memòria visual i experimentació narrativa

Grand Tour, el llargmetratge de Miguel Gomes, porta el concepte d’evasió a un nivell més explícit, on les relacions no només s’esvaeixen, sinó que es distorsionen en un joc entre el passat i el present. La història d’Edward i la seva promesa Molly és la història d’una fugida d’un amor no consumat, gairebé com Pierrot le Fou de Godard, on el desig i la fugida es negocien constantment.

Tanmateix, la fugida en Grand Tour no és només emocional, sinó també una reflexió sobre com el cinema pot reflectir la descomposició del temps i de l’espai. Gomes crea una narració dual que es desplaça entre recreacions històriques i moments documentals, formant una espècie de mirall distorsionat de la història del cinema.

Caja de resistencia: arxius, resistència cultural i memòria perduda

Caja de resistencia és la pel·lícula guanyadora del millor llargmetratge nacional a l’edició de L’Alternativa 2024. El documental de Concha Barquero Artés i Alejandro Alvarado Jódar s’endinsa en el terreny de la memòria i l’arxiu com un acte polític i de resistència. Concha i Alejandro revisiten el llegat de Fernando Ruiz Vergara, cineasta andalús que va patir la censura en els primers anys de la democràcia espanyola, i recuperen els seus projectes mai realitzats com un acte de resistència cultural.

Com Jean-Marie Straub i Danièle Huillet en Chronicle of Anna Magdalena Bach, el duo Barquero-Alvarado juga amb la distorsió temporal i la reconstrucció històrica. Així, Caja de resistencia estableix un diàleg entre el passat recent i el present polític. La memòria de Ruiz Vergara, sepultada per la censura, ressorgeix en aquesta pel·lícula com un testimoni de la lluita contra les estructures autoritàries que intenten esborrar les veus dissidents.

El reconeixement d’aquesta pel·lícula no només posa en valor la tasca dels cineastes andalusos, sinó que també destaca la importància del cinema com a espai de resistència política davant de les narratives dominants. En un context de creixent crisi de representació, l’arxiu es converteix en un mecanisme de subversió, un acte de reapropriació de la memòria històrica que resisteix la desaparició.

Aquestes tres pel·lícules no només es connecten a través de les seves exploracions sobre les relacions humanes, sinó que també comparteixen un enfocament crític cap a les memòries i les escapades que formen part de la nostra història personal i col·lectiva. En un moment on la resistència política i cultural es torna cada vegada més necessària, el cinema contemporani es presenta com un espai on les veus que han estat silenciades—ja sigui pel patriarcat, la censura o l’oblit—poden ser recuperades i reimaginades. A través de pel·lícules com Les novies del sud, Grand Tour i Caja de resistencia, el cinema demostra el seu poder com a vehicle per desmuntar les narratives dominants i obrir noves portes a la memòria, les relacions i les lluites pel reconeixement.

(Imatge de portada: Fotograma de la pel·lícula Caja de resistencia de Concha Barquero Artés i Alejandro Alvarado Jódar)