Quan la solitud teixeix núvols als bastidors de la infància es desdibuixa el ressò del que no va poder ser i sempre serà. El Sur neix en una habitació amb vistes a l’oblit, a la boira que banya una nació, a allò no viscut. La identitat construïda des del silenci, el buit com a espai narratiu i l’herència emocional de qui encara somia poblen les entreteles d’una història entonada, a l’uníson, per dues veus trenades: Adelaida García Morales i Víctor Erice.

Qui va sostenir el pèndol de les lletres sap que la seva oscil·lació no entén de maneres. Sempre condueix a allò que un busca, amb independència del seu aspecte. Literatura i cinema, per això, comparteixen un mateix sinó: el llenguatge. Tot i el caràcter desigual de les seves obres, la paraula es vesteix d’axioma. Tan evidents com infinites en són les diferències, però la gènesi -la veu i l’anhel de comunicar- és la mateixa. N’és un bon exemple El Sur.

L’estiu del 1981, Adelaida García Morales signava a Capileira un relat esglaiador. A la penombra de la seva infància, Estrella fluctua per les assadures de l’abandó. A l’obac del silenci, la memòria se cita amb la mort, sembrant dubtes i somnis en els llauraments de l’absència. El patiment pitjor, defensava Agustín, el seu pare, és el que no té cap motiu determinat. Ve de tot arreu i de res en particular. És com si no tingués cara. En aquest diàleg íntim entre el desig i l’aprensió, l’esperança treu el cap tremolosa a cada línia, però al balcó de la culpa no hi caben més retrets. «Si he arribat a conèixer alguna felicitat real ha estat precisament en el silenci i la soledat més perfectes», sentenciava Estrella. La tristesa i l’amargor es presenten al lector com els fonaments d’un conte que bressola la foscor d’un aïllament.

Aquesta breu novel·la sobre les confessions d’una nena al seu pare difunt va inspirar l’adaptació cinematogràfica de Víctor Erice. Si bé el director va enriquir el text original el 1983, cert és que la pel·lícula vestia els vincles intrafamiliars i el patiment inefable de tots ells. L’omissió del fill d’Agustín amb una altra dona, les agressions d’aquest a la seva pròpia filla o la seva negativa que Estrella sortís al món en són una bona prova. «Aquella nit vaig sentir que el temps sempre era destrucció», reconeixia desolada en un dels passatges. No obstant això, assumptes com el gènere, la construcció del jo, el suïcidi o els relats incomplets que defineixen les nostres biografies bateguen amb força al si d’ambdues faules, i a la pràctica totalitat dels debats actuals.

La por, la ràbia i les ànsies de redempció troben igualment la seva ressonància a El Sur. «Només la teva presència m’ajudava a reconciliar-me amb aquell monstre que ja veia aparèixer al meu interior davant la mirada de la mare». No obstant això, la seva voluntat per entendre allò que motivava el seu aïllament i el rebuig de tots els que envoltaven adduïa la seva raó de viure: «per primera vegada, crec que vaig començar a comprendre una mica del teu patiment. Però això ja importava poc, perquè comprendre no n’hi havia prou per reconciliar-me amb la teva existència, ni amb la de la mare, ni amb la meva». Però si alguna cosa orbita en el llenç de la seva memòria és aquesta empatia, tan ufana com incondicional, que li acompanyava cadascuna de les nits d’aquells anys: «en aquest escenari fantasmal de la nostra vida en comú ha sobreviscut el teu silenci i també, per a la meva desgràcia, aquella separació última entre tu i jo que, amb la teva mort, s’ha fet insalvable i eterna.

En aquests retrats del que no es diu, la literatura i el cinema s’enramen amb la identitat en un paràmetre on el silenci cobra vida. El Sur desplega un teixit emocional segellat per la desconfiança, les ferides de la guerra i una solitud que espera la seva salvació en allò que no s’explica. Aquests buits narratius, lluny de tota alienitat, ressonen amb força en cavil·lacions que travessen el nostre temps. Els relats interromputs de la memòria, les construccions fragmentades del jo, els secrets del passat i la necessitat de comprendre’s a través del que no es nomena així ho testifica. Per això, gairebé mig segle després, la lectura i el visionat esdevenen indispensables. Doncs, segons Estrella, és curiós com allò no visible, allò que no existeix realment, ens fa viure els moments més intensos de la nostra vida.

[Imatge destacada: Fotograma del film El Sur (1983), dirigit per Víctor Erice]