El concepte d’escena prové de skené, que del grec podria traduir-se en alguna cosa així com una barraca: una construcció fràgil que permetia als sacerdots canviar-se d’indumentària per als diferents rols en els rituals dionisíacs. En el teatre primitiu, l’escena, com a espai escènic, quedava referida al lloc on els actors canviaven les seves disfresses o màscares. Un lloc més enllà del límit del propi escenari.

Paradoxalment, per efecte de la metonímia, l’escena va evolucionar com l’espai per a la interpretació, un pla fitat de la realitat en el qual es projecten algunes idees que, una vegada separades, poden comprendre’s per donar sentit al conjunt. Una escena és un drama, una teatralització. És una selecció per a l’elaboració d’un discurs.

El que no es veu en l’escena, l’espai fora de l’escena, és l’espai obscè: el lloc on s’amaguen les obscenitats. L’obscè seria llavors tot allò que fa que l’escena se sostingui des de la invisibilitat, tot allò que no està present en el marc de representació, però sense la qual cosa la resta no tindria sentit. Per exemple, tots els altres treballs, obres, artistes, agents, productors, interferències, documents, trucades telefòniques, discussions, dossiers, pressupostos o entrevistes que queden fora del marc de l’escena.

Al gener, La Capella va començar la celebració del seu 25 aniversari de la mà de cinc comissaris que proposen fer un recorregut entorn deLes Escenes que ha generat aquest espai, entenent La Capella no tant com un escenari, sinó a la manera d’aquella skené primigènia; com un lloc generador d’escenes, d’escenes successives, paral·leles o constituents.

Aquestes escenes es presenten en una successió d’exposicions que agrupen els treballs de les artistes que han passat o que podrien haver passat per aquest espai. Es presenten sis escenes per mitjà de les obres, en diferents combinacions -escenificacions- de relacions entre peces, o fragments de peces. Un envit que convoca algunes preguntes, com per exemple si les escenes són les obres o són les persones, o bé les obscenitats. O si les escenes són les comunitats, o si la comunitat és una escena. Això últim sembla massa problemàtic com per a sostenir-se.

Nosaltres, aparentment, mai hem format part d’aquestes escenes que ha engendrat La Capella. Encara que potser sí, perquè hem escrit sobre exposicions. O potser per la mera proximitat d’haver pogut seguir els processos de les que sí que hi han estat presents. D’aquesta manera, podríem afirmar que hem col·laborat amb algunes de les coses que han acabat allí en un moment o altre. O simplement perquè ens hem acumulat com a cossos deambulants en inauguracions, performances o altres esdeveniments que han tingut lloc, intra i extramurs. Pertinença obliqua i des de la superfície. Una superfície que funciona com una espècie de membrana que traspassa i aprehèn un dogma en constant controvèrsia. Alguna cosa que no hi és però que hi és. Som part de l’obscè de l’escena. I així, com a cossos desitjants, hem tornat a caminar per aquest espai lúgubre ocupat per una exposició impossible obstinada a obrir els possibles per a pensar quina relació té amb nosaltres, amb les altres i amb el que està més enllà.

Ens havíem promès no parlar en aquest text de cap obra en concret. Una convenció prèvia a l’escriptura que s’esquerda ara després d’assistir a la lectura mediatitzada La somnàmbula d’Ariadna Guiteras. Aquesta lectura es va fer al voltant d’una petita comunitat circumstancial de persones –totes dones aquell dia– reunides al voltant d’una taula, i feia referència a una escena anterior, molt anterior als 25 anys d’existència del programa d’arts visuals. Es referia a l’escena de l’espiritisme català que va existir amb força a mediats i finals del s. XIX, i que estava estretament vinculada als moviments anarquistes de l’època. Durant la lectura, la veu d’Ariadna transportava les veus, els textos, les paraules d’altres èpoques fins aquí, fins a una taula situada en el centre de La Capella. La comunitat present contactava així amb altres comunitats, que es feien presents a través de tecnologies com la veu, el wifi, el retolador, la pantalla o l’aiguardent. Quina relació té aquest gest de pensar els cossos porosos travessats per les veus d’unes mèdiums que van viure fa dos-cents anys amb el d’invocar l’origen del projecte escenogràfic cultural? I més concretament, amb el de generar un relat que el faci intel·ligible?

Per extensió, una escena s’entén com un ambient o una esfera, un conjunt de circumstàncies en les quals es dona una situació. I sovint tenim la temptació de revisar aquests ambients per a comprendre si són singulars i per tant productors d’una cosa específica -alguna cosa així com un “art català”, “barceloní” o fins i tot “emergent”-, o no. La prova és que cada any hi ha algun esdeveniment celebratori del context, que més enllà de la revisió busca reconèixer la comunitat en el seu ambient, o tal vegada fins i tot mitjançant la representació, generar comunitat. I per tant, un fora de la comunitat. Alguns exemples serien “Matèria primera” en el Centre d’Art Fabra i Coats de l’any passat, o “La qüestió del paradigma” que va tenir lloc en 2011 en la mateixa Capella, o bé “Querer parecer noche” fa uns mesos en el CA2M de Móstoles. Fins i tot el nou reordenament de la col·lecció del MACBA podríem dir que té la intenció de pensar en relació a un context determinat i en un determinat relat de la història localitzada. En Fabra i Coats, en lloc d’“escena” es proposava el concepte d’”ecosistema” local de les arts visuals, i a Móstoles parlaven precisament de la “sortida d’escena”, i de la voluntat d’escapar a la continuïtat cap a l’excentricitat, situant-se –almenys des del relat curatorial– en la foscor de la nit. En l’obscè, potser?

Situar-se en l’obscè implica afrontar un repte: donar-li la volta al parany i demolir el cartó. Trencar el prosceni i perforar la quarta paret. Fer miques el fardell que encobreix l’escena o ratllar allò escrit sobre el paper. Estrenar el ja mostrat. Celebrar el ja vist. Exposar-se. Exposar el mai exposat. Convocar les veus que habitualment no s’escolten. Desapoderar l’escena: arrencar-la d’aquests llocs propis que l’aïllen, la codifiquen i la neutralitzen, i així poder intricar-la de ple en la realitat en la qual està inscrita. Anar més enllà de la tirania de la visibilitat i de la mateixa idea d’escena com alguna cosa a defensar.

Si “parlar de la cultura ha estat sempre en contra de la cultura en tant que ja conté la captació, catalogació i classificació que lliura a la cultura en mans de l’administració”¹, parlar de “l’escena” podria tornar-se en contra de l’escena a la qual es refereix? Una escena, com a esfera, defineix primer de tot un espai per a la visibilitat. Estableix quins noms propis i quines propostes hi estan o compten. És a dir, determina qui són els interlocutors vàlids a través dels perfils, expectatives o criteris de selecció que permeten accedir a la visibilitat. Però i què ocorre amb el que no es veu en l’escena? Què fer amb el que no cap en ella o es posa en fugida? Esquinçar l’escena no és juxtaposar diferències sinó assumir que no tot el que hi és es veu i que no tots aquells amb els qui es compta poden ser comptats. Que és important estar en l’escena, però també no estar-hi. Que és important guanyar convocatòries, però més encara no guanyar-les. Esquinçar l’escena suposa renunciar a l’especificació dels perfils, de les generacions, de les quotes, dels llocs o de les geografies perquè els límits que imposen no només no donen compte de la potència permeable del que ocorre, sinó que la mutilen i l’asfixien. Situar-se en l’obscè radica a obrir-se a les múltiples escenes possibles que entren i surten de l’escena. Perquè no es pot veure tot, ni volem fer-ho.

(Fotografia: Marianne Blanco)

^[1]Adorno y Horkheimer, Dialéctica de la Ilustración