Vivim en un moment en què la comprensió ha adquirit una funció tranquil·litzadora. Tot sembla exigir traducció immediata, enquadrament, mediació. Allà on es resisteix alguna cosa, s’activa un dispositiu que el torna llegible. L’opacitat deixa de ser una dimensió de l’experiència per esdevenir un problema a resoldre.

Aquest gest no respon només a una voluntat pedagògica, sinó a una economia del sentit: tancar calma, ordenar pacífica. La resposta funciona com a garantia de control. No obstant, en aquest moviment alguna cosa es desactiva. No desapareix allò que no encaixa, però perd estatut. La cultura contemporània no elimina els espais sense resposta; els torna transitoris, tolerables només mentre avancen cap a una forma de resolució.

Des de la psicoanàlisi, Jacques Lacan va formular aquesta tensió de manera precisa: quan el sentit es tanca sense resta, una mica del subjecte queda exclòs. No com a accident, sinó com a efecte estructural. Hi ha dimensions de l’experiència que no es poden integrar plenament sense perdre el gruix.

Forçar-ne la traducció no les aclareix: les neutralitza.

Aquest diagnòstic troba avui ressonàncies en lectures contemporànies que des d’altres registres descriuen una cultura marcada per l’expulsió de la negativitat. Byung-Chul Han, per exemple, ha assenyalat com la transparència, la fluïdesa i la positivitat es converteixen en imperatius que redueixen la fricció. Allò que no circula, allò que no es mostra, allò que no produeix un retorn clar, es torna sospitós. El silenci incomoda. La interrupció es percep com a ineficiència.

Absence 01. Fotografia en blanc i negre manipulada digitalment. Victoria Pérez Quesada, 2025

En aquest context, certes pràctiques artístiques –no totes– continuen habitant aquests espais residuals. No perquè renunciïn al sentit, sinó perquè no s’afanyen a clausurar-lo. No operen oferint missatges clars ni posicions estables, sinó sostenint una tensió: alguna cosa passa, però no es deixa resoldre del tot.
L’experiència no avança cap a una conclusió; s’atura, es repeteix, es desplaça.

Aquest gest no es pot reduir a una estètica del buit ni a una poètica de l’absència. És més aviat una relació específica amb la demanda contemporània de llegibilitat. Allà on s’espera una resposta, l’obra introdueix demora. Allà on se sol·licita claredat, manté una zona opaca. No com a provocació, sinó com a forma.

Aquests espais, però, no pertanyen únicament a l’àmbit de l’art. També apareixen en el símptoma, el desig, en determinades formes de silenci, en experiències que no es converteixen immediatament en relat. El símptoma no és només una cosa a corregir; és una insistència que no es justifica. El desig no coincideix amb allò que s’espera ni amb allò que s’ofereix. El silenci interromp el circuit de l’explicació automàtica.

Lluny de ser marginals, aquests espais són constitutius. Assenyalen un límit a l’expansió del sentit i recorden que no tota experiència pot ser absorbida pels llenguatges de la claredat i l’eficàcia. Quan aquest límit s’esborra, la falta no desapareix: reapareix com a saturació, com a cansament, com a malestar difús. S’entén molt, però alguna cosa no se sosté.

Habitar un espai sense resposta no implica passivitat ni retirada. Implica acceptar una forma d’exposició: suportar que alguna cosa no tanqui, que no torni imatge, que no confirmi. Implica assumir que la pèrdua no és un error del sistema, sinó una condició de possibilitat de l’experiència.

Potser el que és contemporani no es defineixi per la proliferació de discursos, sinó per la dificultat creixent de sostenir aquests espais on el sentit no es completa. No com a promesa ni com a programa, sinó com a pràctica: mantenir oberta una zona de fricció en un context que exigeix ​​tancament constant.

Absence 09. Fotografia en blanc i negro manipulada digitalment. Victoria Pérez Quesada, 2025

[Imatge destacada: Absence is everything. Fotografia en blanc i negre manipulada digitalmente. Victoria Pérez Quesada, 2025]