Com que els neologismes relacionats amb la veritat (fake news, mentides emotives, postveritats) saturen com mai el discurs públic, potser és el moment de reivindicar la ficció. En aquest espai útil de la mentida s’eviten els debats pesats i infructuosos i té sentit un model artístic que atén la relació emocional que s’estableix a la poesia, a l’espectador com a jugador integrat en un videojoc, al riure incòmode que provoca un gif o la creativitat funcional dels algoritmes no supervisats. Totes aquestes qüestions i alguna més són protagonistes al Festival Internacional de Fotografia Noorderlicht dels Països Baixos, la primera part del qual ha tingut lloc entre el 7 d’agost i el 3 d’octubre a Groningen. La segona part està organitzada a la província septentrional de Friesland, entre el 4 de setembre i el 31 d’octubre.

Aquesta edició d’un festival de solera, organitzat anualment des de 1993, s’ha presentat de forma molt encertada com un recull de diversos discursos al voltant de les arts visuals contemporànies que reconeixen la importància de la imatge a través de la seva manipulació. El títol de la mostra, The Makeable Mind (La ment fabricable), és un sòlid paraigua conceptual sota el qual s’agrupen setze galeries i sales d’exposicions públiques i privades i més de setanta artistes. Al costat de discretes exposicions en galeries, han tingut lloc instal·lacions grandiloqüents com LAWKI-NOW, del col·lectiu ARK, un espectacle sonor a través d’algoritmes no supervisats que creaven una colpidora polifonia entre llums estroboscòpics i vídeos aleatoris en una església del segle XIII.

Tot i que entre tanta abundància destacaven clars protagonistes i era fàcil percebre distàncies més o menys implícites entre obres memorables i altres més conservadores, la tercera edició de la convocatòria per a joves comissaris ha constituït un dels majors èxits del Festival. Rawad Baaklini i Tiiu Meiner han sabut defensar amb soltesa una selecció d’obres visuals, sonores i performances que busquen maneres alternatives de transmissió de coneixement a través d’històries falses o semi-falses. La noció de fragilitat epistèmica recorre tota l’exposició des d’una pantalla situada a l’entrada: un home doblega la cantonada d’un carrer a Holanda i desapareix, deixant el marc buit. La seva fugida resulta còmica i òbvia, sobretot quan el vídeo repeteix la mateixa escena, de menys de deu segons, una i altra vegada. Parlem de Man & Building de Liza Wolters, un senzillíssim recurs de mag tecnològic replicable per qualsevol, però amb un gran potencial per crear ficció. De fet, es pot dir que el seu únic sentit i valor consisteixen en evocar la falsedat de la seva imatge, evitant recórrer al testimoni i al referencial. Aquesta obra funciona com a faula, i res més. Així s’obre una exposició plena d’il·lusions i metàfores, algunes aparentment “reals”, altres fràgilment armades i, per tant, enormement poderoses en requerir una implicació solidària i conscient de l’espectador.

Potser per la fama del seu autor destaca inicialment Sweet Talks: Commissions (streets 1991-1994) de Walid Raad, una sèrie de fotografies preses durant la guerra civil libanesa que, segons el mateix Raad, van ser trobades en un mercat amb anotacions en anglès i en àrab. A cada fotografia s’explica una petita història sobre plànols d’edificis mig derruïts i carrers buits: “el meu cosí Youssef em va ensenyar a conduir en aquest carrer”; “Aquí vaig besar a una noia per primera vegada”. Les petites històries s’entrecreuen amb fotografies aparentment poc eloqüents, suposades ampliacions d’un quadern en el qual s’observa amb gran facilitat l’efecte de l’Photoshop a les vores.

D’alguna manera, el valor de l’experiència de totes les obres d’aquesta exposició és nul o poc rellevant, com demostraven les performances, molt teatrals, en què s’explorava el “Pacte de silenci” en la Transició espanyola (Sergi Casero), el qüestionari anti-homosexual per accedir a el servei militar a Turquia (Emir Hakin) o els records desordenats i recreats de la poeta Sherida Kuffour sobre la seva infància a Ghana.

Aquesta secció del festival semblava respondre intel·ligentment al seu tema principal: la ment és fabricable, la ficció és poderosa. Els joves comissaris Rawad i Meiner proposen superar, per afartament, el debat estèril sobre la veritat pura (per ventura existeix avui, o ha existit mai?). L’alternativa és clara: explicar històries i, sobretot, explicar-les bé.