Estic navegant a l’Instagram i veig que en Joan Morey, artista de la performance, penja el que serà una de les activacions de la proposta de Candela Capitán, MOLOKO VELLOCET, realitzada en el marc del Festival GREC de Barcelona. D’aquí a dos dies torno a Barcelona després d’una estança de nou mesos a Madrid, i sembla el pla perfecte per començar les vacances d’estiu.

D’ençà que vaig conèixer en Joan, farà ja cosa d’any i mig, sempre he volgut assistir a alguna de les seves performances en directe. La seva relació amb la performer Candela Capitán, treball que vaig conèixer a partir del contacte amb l’obra d’en Joan, no és pas nova: un exemple és l’obra LA INFLUENT. Una performance estesa per a pantalles i cossos (2019), on la Candela interpretà el paper de la T€R€$A creada pel Joan, i que presentaren al Centre Botin. Veient aquesta combinació d’artistes, i l’ambient de rave que s’intuïa a les publicacions d’Instagram que servien de promoció de l’obra, estava clar que no sortiria decebut.

The Death at the Club [en 45min. male] DJ set de Slim Soledad. Fotografía Daniel Cao

Fa un dia que he arribat a Barcelona i em dirigeixo cap a la Sala Oval del MNAC per assistir a la que serà la tercera activació de MOLOKO VELLOCET titulada The Death at The Club (en 45 min. Female), amb un DJ set de TOCCORORO. Aquesta és l’última de les tres activacions produïdes durant aquesta setmana passada de juliol (dies 7, 11 i 13). En la primera activació, els performers eren tots homes, mentre que en la segona Cadela Capitán va elaborar un Solo. En el cas que vaig presenciar, eren totes dones. He llegit que la performance té diversos punts d’inspiració en la novel·la La taronja mecànica (1962), de l’Anthony Burgess, adaptada al medi cinematogràfic per l’Stanley Kubrick el 1971, una de les meves pel·lícules preferides —per tòpic que soni—. Ja des del primer moment veig aquestes connexions: la construcció d’un escenari distòpic, l’acció repetida que marcarà tota la performance, l’atenció d’un públic a aquesta acció repetida, el vestuari “ravero”, i el fons musical d’una part de la novena simfonia de Beethoven que dona la recepció a la sala són coses que em transporten a la pel·lícula, i en particular a aquella escena on el protagonista del film, el personatge d’Alex, és sotmès al tractament Ludovico, obligat a visualitzar sota l’efecte de les drogues una sèrie d’imatges violentes per tal de provocar un efecte redemptor en ell. Així i tot, el que proposa Candela Capitán en aquest univers distòpic que construeix em sembla més l’efecte contrari: som sotmesos a un mètode Ludovico que desperta en nosaltres un lliure albir, una certa posició enfront del sistema que ens permet qüestionar-lo.

MOLOKO VELLOCET. The Death at The Club [en 45 min. Solo]. Fotografia: Daniel Cao.

Doncs bé, després d’un temps d’espera a la cua, tots els assistents comencem a entrar  a la Sala Oval del MNAC, on ens esperen cinc performers en una posició totalment rígida, com si d’escultures es tractessin. Després de quinze minuts en què aquestes acaben situant-se al voltant d’aquell espai central amb l’acompanyament de la música clàssica de Beethoven, aquesta es comença a transformar en un hard techno. És en aquest moment quan primer una performer, i al cap de poc una altra, comencen a fer la següent acció repetida i totalment sincronitzada entre si: una tombarella cap endavant, tres passes cap enrere. Així es van acoblant al moviment les cinc perfomers presents, creant una coreografia en sincronia total. L’acció es va desenvolupant fins que al cap de 15 minuts una d’elles cau estesa a terra. Pocs minuts després en cau una altra. Una d’aquestes performers caigudes al cap de poc es torna a reanimar. Cau una i s’aixeca una altra: estem presenciant un joc de mort i reanimació constant, una cosa que ens podria recordar als ritmes de vida imposats per la contemporaneïtat, el mateix cicle diari que vivim en aixecar-nos, anar a treballar, descansar i tornar a la mateixa acció l’endemà.

L’aspecte robòtic que mostraven al principi, amb el pas del temps i la fatiga, es veu cada cop més humanitzat. Veig a la performer del centre, que d’ençà que ha començat l’acció no ha parat i porta ja prop de 40 minuts, amb grans marques vermelles a l’esquena i unes respiracions que es veuen molt accelerades. En alguna de la tombarella també li he notat un petit desequilibri, segurament presa d’aquell mareig provocat per l’acció continuada i el flux de sang al cap. Això es fa més evident quan la música pren una breu calma i puc escoltar les espatlles rebotant contra el terra. Ara em sembla encara més espectacular la resistència que mostren. En els últims quinze minuts es produeixen dos moments que construeixen una coreografia preciosa: un en el que la performer del centre— cau i totes les altres segueixen a l’acció al seu voltant; i un altre on totes cauen i només una continua amb l’acció. És en aquest últim moment, ja passat prop de 45-50 minuts des de l’inici de l’acció, on es va intuint un final i la música va baixant de volum. Quan para la música, aquesta última performer continua amb l’acció, realitza algunes tombarelles més, i podem escoltar nítidament tant el cop de l’esquena contra el terra com l’accelerada respiració. Al final para i es queda aixecada, mentre que les altres jauen a terra.

The Death at the Club [en 45min. female]. DJ set de TOCCORORO. Fotografía Daniel Cao

És en aquest instant quan el públic comença a aplaudir, fins que arriba un moment, després de diversos minuts, en el que aquests aplaudiments es van evaporant i el públic dubta entre si sortir de la sala o no. A l’escena s’ha quedat una imatge plàstica preciosa, amb el contrast d’aquesta performer erigida i les altres caigudes, diguem-ne, en combat. Decideixo quedar-me uns minuts a la sala, com esperant alguna cosa, similar al moment que al cinema esperem una escena post-credits. Finalment marxo, després d’acomiadar-me tant del Joan Morey com del Daniel Cao, que s’han encarregat de fotografiar i assistir tot el projecte. Deixo enrere la Sala Oval del MNAC admirant la gran natura morta que dibuixen els cossos en el centre. Un procés de comiat que s’allarga i que, en realitat, em recorda bastant al viscut en diverses festes “techneres” a les que he pogut assistir: aquell moment en el qual et xiulen les oïdes i t’estàs recuperant de tota l’acció i el ball que has realitzat durant hores, encara que en aquest cas el més difícil ha sigut aguantar quiet i assegut, mogut pel ritme marcat pel hard techno que acompanya l’acció en tot moment. Com el mateix títol indica, és en aquell moment en el qual presenciem i experimentem la mort en el club, que en realitat no és més que la culminació d’aquest joc de mort i reanimació que es viu en aquest tipus de festes durant hores, motivat per diverses substàncies i una música que et va portant d’un extrem a un altre. Al cap i a la fi, una metàfora de la nostra pròpia vida diària, però a la vegada un espai que, durant algunes hores, desafia l’statu quo en tots els sentits.

[Imatge destacada: The Death at the Club [en 45min. female]. DJ set de TOCCORORO. Fotografía Daniel Cao]