Hi ha alguna cosa de subversiu en escoltar (fins i tot per pura tafaneria), davant d’una cultura visual que ens atrapa i ho envaeix tot. Una societat colonitzada per l’ull, saturada d’estímuls fugissers, que ens dissocia de l’experiència. Allà on les imatges es tornen instruments de desinformació, propaganda, deshumanització o esborrament —pensem en la documentació del genocidi, la violència estructural o el desplaçament— el so persisteix: cru, immediat, indefugible.

Potser per això l’acabada d’inaugurar MOMENTUM 13 desactiva la primacia de la mirada per obrir espai a l’invisible: al so que irromp i al que roman com a resistència i memòria. L’audible no és només vibració; és arxiu viu de la naturalesa, testimoni silenciós que es resisteix a ser esborrat. No hi ha raça, idioma ni frontera que contingui una ona sonora. L’oïda és un sentit universal, un territori comú on l’emoció circula sense intermediaris. El sonor ens fa viatjar en el temps i en l’espai, n’hi ha prou amb un eco per retornar-nos la infantesa o una melodia per transportar-nos a un altre lloc.

Fins i tot abans d’arribar a Moss —seu de la biennal noruega— alguna cosa batega en l’aire. MOMENTUM 13, comissariada pel danès Morten Søndergaard, obre un espai per a la ressonància, no com a traducció visual del sònic, sinó per permetre que s’encarni, que passi a través del cos. Perquè això fa el so: s’hi fica dins. Com deia Pauline Oliveros: “El cos és el primer instrument. Escoltar comença per dins”.

I després el títol, Entre/Mons: Ecologies ressonants. RESSONÀNCIA com a fenomen pel qual un cos vibra en resposta a les vibracions d’un altre. O com una resposta acústica o afectiva a quelcom que ja no hi és, o que no es veu. ECOLOGIA, no només de sistemes naturals, sinó també relacionals. L’ecologia pensa interdependències, fragilitats, llindars. Aquest any, la biennal es dispersa en cinc espais interconnectats com si fos una nota sostinguda(♯). Cada un funciona com a estació d’escolta per percebre l’urbà a la ciutat de Moss, al bosc el natural, a l’illa de Jeløy el geològic i mineral i a la Galleri F 15 l’institucional.

El so desarma perquè no es pot posseir. És sempre fugida, ombra, cos i atmosfera. No es pot domesticar ni tancar en marcs. I encara que no pot ser fàcilment comercialitzat, l’art sonor irromp cada cop més en l’esfera contemporània. Aquí no es tracta de l’espectacularitat museogràfica, el que MOMENTUM 13 proposa és quelcom més radical que una mostra d’art sonor. Es tracta d’un ecosistema d’obres que ressonen entre elles i amb nosaltres més enllà de la lògica visual. Ens arrisca al silenci incòmode, al murmuri residual, a la freqüència espectral d’allò que normalment s’esborra. Proposa una sintonització, un estar amb l’aigua, el vent, el mols. Amb els acoblaments. És clar que hi ha sales blanques, però sobretot artistes que exploren el so com a experiència no només sensorial, sinó ètica, estètica, política i poètica.

Una de les obres més pertorbadores és FOREST (for a thousand years…) de Janet Cardiff i George Bures Miller. El duo canadenc ha instal·lat 22 altaveus entre els arbres per entrellaçar enregistraments de guerra —explosions, crits, helicòpters— amb el paisatge acústic del bosc: cruixir de les branques, el vent, els ocells. La peça genera una experiència sensorial, així com una sensació de temps suspès —creada el 2012 però tristament vigent avui— que confronta el visitant amb una coexistència brutal: la de la violència humana i la persistència del que és orgànic al bosc.

Janet Cardiff & George Bures Miller. Forest (for a thousand years…), 2012

La biennal, a més, articula un vast lèxic sònic. Un dels seus eixos és la justícia acústica, un concepte desenvolupat per Brandon LaBelle^[1]LaBelle, Brandon. On Acoustic Justice. The Listening Biennial, https://listeningbiennial.net/essays/on-acoustic-justice. que convida a preguntar-se: qui té dret a fer soroll? Qui pot ser escoltat? A Vis.[un]necessary force_4 (2019), Luz María Sánchez instal·la un cercle d’altaveus i una pantalla tàctil: en tocar-la, el visitant activa enregistraments de Las Rastreadoras de El Fuerte, dones que busquen els seus desapareguts al nord de Mèxic. No hi ha veu institucional. Només terra, vent i la insistència tenaç del so com a arxiu d’una violència que es resisteix a ser silenciada. Aquí, la justícia acústica no es proclama, s’encarna, es transmet, s’escolta amb el cos.

Luz María Sánchez. Vis.[un]necessary force_4, 2019

Douglas Gordon apunta una altra forma d’interferència. A les seves instruccions telefòniques (1992–2018), la intimitat irromp per via telefònica. Una veu anònima, sense rostre, llança preguntes incòmodes i activa la idea de ciutadania sònica^[2]Søndergaard, Morten, and Ida Uvaas, editors. MOMENTUM 13 Reader: Between/Worlds – Resonant Ecologies. MOMENTUM 13 & Galleri F 15, 2025, que aquí no es basa en la identitat ni en la visibilitat, sinó en la participació a través del so, del cos afectat, del receptor exposat. És una obra que crea formes d’estar plegats sense representació.

Douglas Gordon. Instruction (what would you like to know), 1992

A l’altre extrem de l’espectre, Misterios (2017) de Christian Boltanski erigeix tres trompetes gegants a la costa patagònica, que activades pel vent produeixen un cant que evoca el de les balenes. El registre visual que es presenta a la biennal —una projecció de 12 hores— documenta el lent devenir d’aquesta vibració natural i construïda. El que sona no és només el vent sinó el temps profund de l’espera.

Christian Boltanski. Misterios, 2017

Així mateix, apareix el concepte d’ultralocalitat^[3]Søndergaard, Morten, and Ida Uvaas, editors. MOMENTUM 13 Reader: Between/Worlds – Resonant Ecologies. MOMENTUM 13 & Galleri F 15, 2025. Un terme que no remou al folklore ni al pintoresc, sinó al que només pot passar en un encreuament específic de matèria, vent i memòria. Jana Winderen extreu freqüències del fiord com les interaccions sonores invisibles dels ecosistemes marins, convidant a una escolta ultralocal que connecta el públic amb els canvis ecològics de l’entorn.

Jana Winderen. here: this place, a listening exercise, 2025

En definitiva, hi ha una línia que connecta totes les propostes, aquesta línia és el so com a espai intersticial, com a llindar entre mons (marí, geològic, animal i humà). No es tracta de representar el món, sinó de ressonar-hi. La peça de Leena Lee i Robertina Šebjanič FOAM – Sonic Allegories (2025), transforma l’escuma del mar en metàfora de l’enllaç entre l’orgànic i l’industrial. A través del vidre bufat i sons recollits, l’obra proposa una escolta empàtica del fràgil, el líquid, el liminar.

Leena Lee & Robertina Šebjanič. FOAM – Sonic Allegories, 2025

Des d’una perspectiva geopolítica, presenta 33 obres signades per 42 persones (algunes en duos o trios): 6 noruecs, locals, 9 de la resta de països nòrdics semi locals, seguits per 5 canadencs i 4 del Regne Unit. Fins i tot hi ha una diàspora llatinoamericana amb un colombià i 3 mexicanes. Alemanya, Japó —països amb pes en la història de l’art sonor— més França apareixen amb dos noms cadascun; Letònia i EUA amb un. I si aquesta ressonància (no tant) ultralocal s’estengués també cap al sud? Bé podrien estar aquí col·lectius com els nostres Cabo San Roque, que componen instruments amb objectes que altres rebutgen: el seu taller és laboratori, arxiu i orquestra de l’inesperat. O Fito Conesa, la investigació del qual sobre el coral i el queer ressona amb ecos emocionals que desestabilitzen la lògica extractiva de l’arxiu sònic europeu.

Per acabar, MOMENTUM 13 transmet un je-ne-sais-quoi de ritual, de trànsit, de connexió extracranial. Per això, la biennal llança una crítica latent a la mirada colonitzadora, a aquell gest que vol anomenar-ho tot abans d’escoltar. Perquè el so emergeix com un espai per a la resistència, per a la reconnexió amb l’essencial. Ens connecta amb la naturalesa en el seu estat més primitiu, amb el batec del planeta, ens fa sentir la presència del vent als arbres, el xiuxiueig de l’aigua, l’eco de què va ser i podria ser. No és casualitat que moltes cultures ancestrals el considerin com l’origen mateix de la creació, un llenguatge primordial que precedeix la paraula i el pensament racional.

Davant la lògica de la biennal espectacular, que colonitza territoris per institucionalitzar tendències, MOMENTUM 13 proposa una política de l’atenció arrelada en el relacional, en el situat, en l’inestable, i que opera a una altra escala, la sònica i ecològica. Perquè potser ja no es tracta de comprendre, sinó de ressonar. De deixar que alguna cosa ens travessi, com aquell xiuxiueig a Calling the Glacier (2007) de Kalle Aldis Laar, on una línia telefònica connecta en temps real amb el soroll que produeix un glacial que es fon. El planeta respon, encara que no pas amb paraules.

Kalle Aldis Laar. Calling the Glacier, 2007

(Imatge de portada: Stephanie Loveless. Spisslønn / Norway Maple, 2025)

Momentum 13, fins al 12 d’octubre a Moss, Noruega. + info i llista completa d’artistas aquí.