Com en altres peces del Tanztheater Wuppertal Pina Bausch, l’ambivalència dels sentiments, l’afecte aspre i la tendresa amarga són ben presents a Nelken (Clavells), interpretada a finals de juliol al Burgtheater de Viena en el marc del festival ImpulsTanz. L’escenari, cobert per milers de clavells, esbossava un jardí de l’Edèn contemporani on la innocència, la sensualitat i el desig s’entrellacen en un equilibri fràgil; un paradís precari que es va erosionant lentament a mesura que avança la funció.

De la puresa a la pertorbació

Cadascun dels intèrprets entra carregant la seva cadira, amb cura, com si trepitgessin un refugi verge, fèrtil i vulnerable. S’escolta el passatge de Richard Tauber: “Schön ist die Welt, wenn das Glück dir ein Märchen erzählt” (“El món és bonic quan la felicitat t’explica un conte”). Alguns s’apropen al públic amb un aire conspirador i el fan aixecar de les butaques. Una dona plora com una nena i es renya com una adulta, posseïda per una mare interior que exigeix autocontrol. Ja des del començament, Nelken estableix un to ambigu —amb freqüents regressions a la infància—, suspès entre la tendresa i la inquietud. Amb una dramatúrgia antinarrativa i rapsòdica, el Tanztheater Wuppertal evidencia que la pèrdua de la innocència no és un esdeveniment puntual, sinó una ferida permanent.

Nelken comença sense dramatisme i amb suavitat submergeix l’espectador en una intimitat afectuosa. L’amor i la innocència perduda són els conceptes essencials d’aquesta incursió a l’interior del desig. Tot i així, en aquest Edèn restringit, amb una atmosfera alegre i paradisíaca, la candidesa conviu amb l’amenaça. El tema The Man I Love, traduït a llengua de signes per Reginald Lefebvre, impregna l’obra d’un anhel sord i persistent a través d’una interpretació nostàlgica i commovedora. Que des de l’estrena l’any 1982 aquest gest sigui dut a terme per un home no és irrellevant: Nelken és una declaració afectiva on la tendresa i el desig no coneixen ni gènere ni barreres sensorials o comunicatives. En aquest acte es condensa la utopia amorosa que emana de la peça.

Entre el joc i la perplexitat

La coreografia alterna moments d’alegria espontània amb imatges inquietants: homes disfressats de nenes que salten, oloren compulsivament els clavells fins a destrossar-los, nois que ploren forçadament després de fregar-se ceba per la cara, dos homes que es fan un petó a la galta seguit d’una plantofada… I tanmateix, enmig de la confusió, emergeixen instants de bellesa extrema: el batec d’un cor amplificat per un micròfon, Andrey Berezin ruixant la sala amb dos ambientadors com si fos una avioneta fumigadora, Simon Le Borgne reptant el públic amb la destresa dels seus passos de dansa clàssica…

Nelken avança amb el típic enrenou escènic calculat de Pina Bausch. Jocs com un, dos, tres, pica paret es succeeixen amb la lògica onírica d’un malson plaent, entrellaçats amb fragments musicals de Schubert, Lehár, Gershwin, Armstrong o Sophie Tucker. Cada escena frega l’anterior sense voler resoldre res, compon una constel·lació d’estats emocionals que oscil·len entre el candor i la desesperació, la tendresa i l’estranyesa, la nostàlgia i la distorsió. El jardí, que al principi era idíl·lic, va mostrant les seves esquerdes: no tot s’hi val, en aquest Edèn restrictiu.

Vaivens i ondulacions: la dramatúrgia trencadissa de Nelken

Aquest mar de vuit mil clavells de seda brodats a mà feia presagiar expectatives desbordants, que ben aviat s’atenuen per una dramatúrgia irregular i una estructura sovint vacil·lant. L’obra s’obre amb serenitat i un to d’aparent felicitat, però la tensió no triga a emergir. A mesura que avança la representació es perceben desequilibris en el ritme i l’estructura temporal que n’afecten la cohesió. Alguns passatges sense música allarguen l’acció més del necessari, diluint la tensió dramàtica i refredant-ne la progressió. Nelken pateix d’una escassetat d’escenes coreogràfiques pròpiament dites i acusa la falta d’un acompanyament musical més continu que en reforci el desenvolupament. En aquest muntatge, el gest i l’acció teatral predominen sobre la dansa física, cosa que priva l’obra, en alguns passatges, de l’energia corporal que caracteritza altres peces de Bausch.

En aquest caos mil·limètricament orquestrat, els intèrprets masculins apareixen sovint travestits de nenes, amb vestidets i comportaments caricaturescos. Un vigilant autoritari custodia les fronteres —de vegades ombrívoles— d’aquest paradís perdut, exigint passaports i humiliant els interrogats. Els lladrucs de dos gossos en escena reforcen la sensació que no tot està permès en aquest Edèn artificial. El clímax indiscutible de la peça combina frenètiques danses corals amb cadires i les acrobàcies de quatre especialistes en escenes d’acció, entre els crits desesperats de Blanca Noguerol. La dansa grupal s’allunya i s’apropa al prosceni amb agilitat; un enginyós efecte de zoom i contrazoom que genera en l’espectador la il·lusió d’estar manipulant un teleobjectiu mentre es deixa envaïr, amb plaer, per un vertigen contundent i embriagador.

L’abraçada com a darrer consol

Durant la representació, Naomi Brito entra i surt d’escena vestida amb un culotte blanc, talons i un acordió, però no és fins al final que interpreta la dansa de les estacions amb música de Louis Armstrong. A aquest gest s’hi sumen la resta dels intèrprets, fusionant-se en un moviment col·lectiu màgic que connecta la dansa-teatre amb els cicles de la natura. En el tram final, els ballarins conviden el públic a aixecar-se i assajar junts el gest de l’abraçada, per després barrejar-se amb els espectadors i regalar-los abraçades de debò. Amb les mans alçades formant un arc damunt el cap, alguns expliquen amb ingenuïtat per què van voler ser ballarins. L’obra conclou com una fotografia d’escola de dansa infantil imaginària: tots junts, posant tendrament amb els braços en couronne.

Durant 110 minuts, Nelken flueix amb un ritme vacil·lant: a estones festiu, a estones desolador. Fusió de bellesa visual i contrastos emocionals potents, és la manifestació poètica d’un microcosmos utòpic on la sensualitat, la innocència i la fragilitat conviuen en una harmonia estranya. Entre clavells trepitjats i gestos suspesos, suggereix que la felicitat —delicada i contradictòria— pot ser compartida. Amb tot, manté amb fermesa la seva idea central: la innocència perduda no es pot recuperar. Tot i que puguem continuar abraçant-nos, les cicatrius romanen inalterables en aquell Edèn interior que —com l’amor— floreix, s’asseca i torna a florir.