Galícia s’entén com un espai animista, un recòndit territori al nord-oest de la península on l’ànima s’amaga a la natura i s’hi podria pensar com la meca del panteisme. Una costa premsada per l’aclaparadora força de l’oceà que impacta sobre el granit que forja casa seva. Que amb el seu mantell pesat de boira crea una atmosfera nostàlgica als lents matins d’hivern. Posseeix una forta tradició oral lligada a les llegendes del Samaín, la Santa Companya i als contes de Llops i misteris recollits a la prosa d’Ànxel Fole, l’única literatura que no necessita narrador. Aquestes característiques es van traslladar a la cultura al segle XX a través del nacionalisme cultural de tall artúric recolzat per alguns membres del grup Nós com Vicente Risco i Álvaro Cunqueiro.

El canvi de segle i l’arrelament de la globalització va fer desviar l’atenció cap a camins aliens a la reivindicació de la cultura galega oral. El costumisme es concebia com una visió obsoleta, ara interessaven els problemes transfronterers, sense saber que eren també locals. En la crisi d’aquest model globalista, un grup de joves cineastes, que havien crescut escoltant les àvies i els avis relatar llegendes, van reivindicar un nou llenguatge. En una obsessió per nomenar-ho tot, se li ha apel·lat com a Novo Cinema Galego (en al·lusió al Free Cinema britànic o la Nouvelle Vague). Entraven en una llarga trajectòria de creadors que havien estat subjectes a la reivindicació de la terra i els seus agents com Isaac Díaz Pardo al laboratori de Formes de Sargadelos, Milladoiro i Emilio Cao a la música o la poesia agrària de Lois Pereiro.

Van crear un cinema que s’entén com un retorn a casa. Galícia com un espai de diàleg constant en paraules de Diana Toucedo. Un corrent de costumisme contemporani que ha inundat els principals festivals independents i ha posat el nord-oest al mapa. Un exemple clar que els relats poden ser locals i viatjar a imaginaris d’altres països. Res de nou. El Novo Cinema Galego naixia com un moviment impulsat per directors que s’havien format a capitals europees i posteriorment van desplaçar la seva mirada cap a latituds perifèriques. El relat es mou entre la ficció (Lúa vermella, Trinta lumes) i el real (Longa Noite, O que crema). Destaca per impregnar l’estètica de la terra a cada fotograma, transmetent olors, sabors i vitalitat.

Fotograma de la pel·lícula Lúa Vermella (2020) de Lois Patiño

Un exercici fílmic que busca unir la població gallega i originar un cercle obert en què es fomentin les històries locals. Una conseqüència lògica tenint en compte que Galícia ha estat el segon territori amb més emigrants d’Europa. Un contingut que busca reconnectar la societat amb el mitjà d’expressió, el cinema. Oliver Laxe és un dels fars més visibles d’aquest moviment amb films com: Tots vós sodes capitans, Mimoses i O que Crema. Al tercer, evoca l’essència rural gallega. La seva vara per mesurar l’èxit representa molt bé els ideals del NCG. Oliver s’enorgullia quan algú l’interpel·lava o li escrivia dient-li que la pel·lícula li havia recordat a la manera de la seva àvia de cuinar o del seu avi de parlar a les vaques. Un èxit que difereix molt de la recaptació a taquilla o de les mencions a festivals internacionals. Aprofitant la presència als Goya i a Cannes, Laxe va reivindicar la capacitat del rural per construir un llenguatge fílmic propi. En un exercici de total coherència amb el discurs, ha muntat una sèrie d’activitats que fomenten la connexió del cinema amb el rural i ha fet de la casa dels seus avis un espai destinat a les residències artístiques de joves creadors.

Fotograma de la pel·lícula O que arde (2019) d’Oliver Laxe

El NCG actua amb la tasca urgent de reformar el panorama visual gallec. Des de l’absència de cinemes que promoguin la projecció de films independents (a la Coruña, la segona ciutat més poblada de Galícia no existeix ni un cinema privat que projecti pel·lícules independents), a la inexistència d’escoles de cinema al territori. El moviment assenyala a través del seu exercici les esquerdes del teixit cultural gallec. Un senyal és que només a través de la centralització de les propostes hem vist Galícia aparèixer sota repetits clixés. Reflectida com un territori salvatge, de groller enfrontament i solitud al centre o de murris i atrevits narcos al sud.

As Bestas (2022), l’últim llargmetratge de l’afamat director Rodrigo Sorogoyen, representa una història carregada per la intriga, en què el clima modela la grollera mentalitat dels personatges. Un relat carregat de reaccionaris estigmes. El paisatge modela les mentalitats de la gent, com bé havia representat Txékhov, però d’una manera menys subtil. És el resultat d’un cinema rural fet per a urbanites. Els protagonistes gallecs apareixen com a bèsties sense sensibilitat i raciocini. El guió remarca discussions que neixen i moren moltes vegades a les ciutats i que es traslladen en forma d’imposicions per a ramaders i pagesos. Allò ecològic, les energies renovables o la idealització bucòlica són diverses de les perspectives que Sorogoyen intenta casar amb la societat rural.

El llargmetratge també és un exemple de poder visual i suspens. Un conflicte central que ja residia en el pensament de Benjamin, quan aquest va criticar el cinema com un malbaratament d’estètica sense contingut. El cinema ha d’estendre llaços a la societat, creant una relació constant que, en el cas de no produir-se, només amplia els tentacles d’un model dominant: el hollywoodià. Aquest llargmetratge es podria haver rodat a Navarra, Astúries, Extremadura o Catalunya, però Galícia sembla quallar millor amb un estil de western rural. Utilitzar un territori amb una tradició oral i escrita tan forta com decorat no sembla el més just.

Les tres pel·lícules “independents” que han viatjat als grans festivals europeus són Cinco Lobitos, Alcarràs i As Bestas. Èxits a taquilla i variants del neo costumisme que ha inundat els certàmens internacionals. Suposa un gran avenç per a la perifèria, necessitada de contar històries. La disjuntiva consisteix en si aquesta tendència, que ja s’està desmarcant de l’independent per l’impacte comercial i els seus alts pressupostos, serà capaç d’eixamplar el camí perquè transcorrin nous llenguatges. El corrent ha de proposar simplement noves narratives o reformar-les?

El NCG seguirà com un moviment de referència que continua la tendència del Nou Cinema Libanès, La Nova Onada Romanesa o el Nou Corrent de Cinema Asiàtic, com a refundadors de llenguatges. Un esglaó per sobre del que havia iniciat Free Cinema o el realisme social, concebent el cinema com a agitador de consciències. Les fronteres s’han de moure i anar més enllà, és a dir, la traducció de les obres en elements tangibles, com l’organització que Laxe ha creat a Os Ancares. La materialitat dels projectes és allò que construirà acadèmia, en relacionar l’espectador amb el creador. On també s’afavorirà la gènesi i el manteniment de la tradició oral i escrita, traslladant-la al llenguatge fílmic. Amb el clar objectiu que el paper del cineasta i de l’espectador (que pot ser una mariscadora, un electricista o una advocada) sigui semblant o si més no assumible. La distància que l’art havia esborrat entre públic i mostra pels volts dels anys 70′, està a punt per inundar la gran pantalla.

(Imatge destacada: Fotograma de As Bestas (2022) de Rodrigo Sorogoyen)