Farà un parell de mesos, mentre netejava casa meva, em vaig aturar per un moment en sentir la conversa que arribava des de la televisió. Era una d’aquelles seccions “informatives” que formen part dels magazins matinals, on presentador i tertulians comenten tota mena de notícies amb la intensitat emocional més rendible. Aquesta vegada, es mostraven visiblement consternats davant de les imatges captades per la càmera de seguretat d’una botiga: al vídeo, es veia una persona en cadira de rodes robant mercaderia. El que em va cridar l’atenció no va ser el fet en si, sinó el to de la conversa: una barreja de sorpresa, indignació i una mena de desil·lusió moral.

Segons els tertulians, resultava impropi que una persona discapacitada cometés un delicte. Era inaudit, deien, que algú en cadira de rodes, a qui se sol associar amb la fragilitat o la bondat, pogués actuar d’aquesta manera. Encara més, els escandalitzava que aquesta persona s’hagués aprofitat de la confiança de l’amo de la botiga, que havia donat per fet la seva innocència. El que és correcte, segons ells, és assumir que una persona discapacitada és sempre una persona inofensiva. Sí? Doncs no.

Per a aquesta persona que roba amb cadira de rodes i per a totes les disca d’aquest món, tan diverses i complexes com siguin, està dedicada a l’exposició Accident d’Hac Vinent, abans coneguda com a Helena Vinent. La proposta, comissariada per Irina Mutt per a la Fundació Miró de Barcelona, ​​és un desafiament conceptual i físic. En aquesta mostra, les persones capacitades tenim l’entrada vetada, tant metafòricament com materialment. L’artista deixa clar des de l’inici que aquest espai pertany als cossos disca, aquells que han estat històricament exclosos d’altres llocs i experiències. Així, Vinent intenta capgirar el que va apuntar Silvia Federici sobre la marginalització de certs cossos com a resultat d’una lògica econòmica capitalista que classifica, exclou i sotmet. Ara, els subjectes que suposadament som més rendibles en serem els exclosos.

Per fer aquesta venjança, l’entrada a la sala d’exposició ha estat bloquejada. L’accés habitual a l’Espai13 implica baixar una llarga escala, però en arribar a baix ens trobem amb un mur que impedeix el pas. Només podem entreveure l’interior a través de petits orificis a la paret. És aquí on trobem també la firma Banda disca. Amb ella, Vinent fa referència a un hipotètic grup que funcionaria com una mena de col·lectiu terrorista format per persones discapacitades. Aquesta banda opera com a símbol de resistència i transgressió, desafiant la normativitat imposada per la societat capacitista. La idea d’aquesta agrupació no sols aporta un component narratiu a l’obra sinó que és una crida a la lluita col·lectiva de les disca. En aquest sentit, el treball de Vinent es posiciona com una declaració política: la reivindicació de les persones discapacitades a ocupar espais, generar incomoditat i redefinir la realitat. Aquest sentit de comunitat no és aliè al treball de l’artista que col·labora constantment amb persones dins i fora del món de l’art per dur a terme tots els projectes.

Però tornem al mur que inhabilita l’entrada: aquest gest carregat de significat ens col·loca, encara que sigui per un breu instant, a la mateixa posició d’exclusió que moltes persones discapacitades enfronten constantment. No obstant, jo vaig sentir, potser més fortament, una altra transformació: la de convertir-me en voyeur, mirant a través d’aquests orificis sense saber gaire bé què estava passant a l’altra banda del mur però sentint el desig, prohibit, de saber-ho.

En girar-me, les escales em van dir que Vinent m’esperava a l’ascensor. I era allà. Vaig baixar fins al soterrani escoltant la seva veu de sorda dir-me: “tenim una relació”. Vaig entendre aleshores que la seva veu ressonant dins de l’ascensor, com un fil musical càlid i íntim, era una invitació a reflexionar sobre les connexions, visibles o no, que ens uneixen amb altres cossos, altres vivències, altres realitats. Una interdependència que ens ajudaria a desaccelerar i que no ens incapacita, sinó que, com defensa la Judith Butler, ens proporciona l’única manera de viure plenament.

En arribar al soterrani, vaig trobar per fi la porta oberta. Tot i això, un rètol lluminós sobre ella em recordava que la meva presència no era del tot benvinguda: “aquest espai no és accessible per a cossos no disca”. Era una advertència i alhora una afirmació de l’espai expositiu com un lloc de resistència ocupat per les disca.

Un cop dins, em vaig veure envoltada d’una sèrie d’instal·lacions escultòriques a base de teixits brillants, sostinguts per cordes i abaloris que recordaven l’imaginari BDSM. Aquestes peces representen cossos fragmentats, disca, plens de cicatrius recosides, que es mantenen en un equilibri precari constant. Tot i això, no és el seu dolor el que reverbera a l’espai, sinó la seva suavitat i sensualitat, que sembla obrir-se a l’espectador convidant-lo a jeure amb elles. L’erotisme de l’obra arriba al punt àlgid quan aquestes peces comencen a moure’s. Vibradors sexuals ocults sota la seva superfície activen a intervals un suau contoneig, generant un so rítmic i visual. El so i el moviment repetitiu, amb la dringadissa de les cordes que pengen, acaben per conformar una atmosfera de celebració orgiàstica de cossos discapacitats que són objecte i subjecte de plaer.

L’artista presenta així una reflexió íntima i poderosa, que no només desmunta els estereotips al voltant de la discapacitat, sinó que també qüestiona les normes que regulen allò que es considera desitjable, accessible i legítim, en sintonia amb les teories de Paul B. Preciado sobre el cos com a espai polític redefinit pel desig i la dissidència. L’escena es completa amb un parell de pantalles des de les quals Vinent reprèn l’ús de la paraula per parlar-nos de tu a tu. Per parlar del plaer que, com gairebé sempre, trobem més enllà de la norma, com per accident.

Accident és, en definitiva, un recordatori que les persones discapacitades no són àngels ni màrtirs, sinó individus complexos, amb desitjos, emocions i contradiccions. En un món que insisteix a classificar-los com a inofensius i infantils, l’obra de Hac Vinent ressona com un crit de llibertat i autonomia. És una invitació a deixar de mirar les persones disca amb condescendència i a començar a reconèixer-les com allò que són: subjectes plens, capaços de transgredir, d’estimar i de ser.

[Crèdits fotogràfics: Accident de Hac Vinent. Dins del cicle de l’Espai 13 “Ens acompanyarem quan es faci fosc”, comissariat per Irina Mutt © Fundació Joan Miró, Barcelona. Fotos Roberto Ruiz].