Katharina Stadler: Ferran, m’agradaria començar la nostra conversa agraint-te un cop més per proporcionar el teu fantàstic vi d’estil georgià per a la presentació del fanzine “On the brink of dying with your time to be told” (A la vora de la mort, amb la teva hora per anunciar-se).
Quan vaig presentar aquest fanzine sobre l’origen de la meva investigació artística “ON DEATH, TIME, AND SACRIFICE” (Sobre la mort, el temps i el sacrifici), vaig intentar interrelacionar la meva recerca sobre cosmologia local a les muntanyes de Khevsuret amb les protestes actuals a Geòrgia.

Ferran Font i Planella: Hauries imaginat que aquest canvi polític es produiria tan ràpidament?

KS: No crec que la situació política actual hagi aparegut de sobte, del no-res. Com hem observat i parlat, ja hi havia protestes molt abans de les eleccions de la tardor passada

FFP: Llavors la pregunta és: com podem saber les coses amb antelació, per després reaccionar o no, o saber com hem de reaccionar?

KS: És millor reaccionar com més aviat millor. És més difícil donar la volta a les coses, lluitar contra els canvis que ja han passat, que prevenir-los.

FFP: Amb tota l’expressió artística i cultural i política, a Geòrgia, però també en altres parts del Caucas; em pregunto, con ho veus? Creus que l’art es fa més fort quan cal lluitar per alguna cosa?

KS: No ho sé. Em pregunto per les decisions que prenen els artistes. Quan crear una obra impecable esdevé més important que el que s’intenta expressar, o quan es permet a un conservador, per exemple, posar sentit a una obra després de la seva creació…

FFP: A més, Tbilisi és un gresol tan gran, durant la història, fins avui. Molta gent, cultures, llengües… I ara tot està sota amenaça.

KS: Per això vaig començar a fer els senyals de protesta. Al principi era una forma de fer front al que estava passant, a distància. I a poc a poc, també vaig veure la connexió amb el treball de Khevsureti, on una part central qüestiona el que es considera “veritat”. I ho veiem un cop i un altre, que el que decideix el que és veritat és el que està al poder.

FFP: Crec que a Barcelona potser li falta política en l’art, però és impressionant en l’activisme. Amb el tema de la crisi de l’habitatge, el moviment Palestina Lliure…
Hem de connectar aquestes esferes. Això és el que m’encanta de la Free Music School: la connexió entre artistes, veïns, activistes de generacions diferents, procedències diferents, etc.
Hem de connectar perquè les qüestions socials i la política sempre van de la mà de les arts.

KS: Estic d’acord. Cal adoptar una postura.

FFP:Tinc un dubte, el canvi a Geòrgia, d’on creus que ve?

KS: Crec que per al partit Somni Georgià és només una qüestió de poder. Poder i diners.

FFP: Però abans, abans de les eleccions, quan parlava amb els meus companys, era evident que la majoria defensa l’alineació de Geòrgia amb la Unió Europea. Els joves…

KS: …No només els joves.

FFP: Per descomptat, es pot veure això en els centres…

KS: …Per mi aquest és un aspecte interessant de les protestes que van esclatar. En general, les protestes es centren bastant en Tbilisi, si no són protestes d’una causa específica en una regió específica. Aquest cop, les protestes van esclatar per tot el país.

FFP: Vas anar allà abans de les eleccions, oi?

KS: Vaig anar com a observadora electoral per l’Oficina d’Institucions Democràtiques i Drets Humans de la OSCE…

FFP: I vas veure que les eleccions estaven falsejades?

KS: He vist moltes coses. Abans, durant i després de les eleccions… He observat prèviament l’atmosfera d’intimidació. La guerra electoral. M’he adonat ràpidament, després de l’obertura dels col·legis electorals, que es podia veure fàcilment el vot de tots. Res de vot secret… I després, quan penso el govern que va prendre mesures que no seguien els procediments, quan penso en les lleis que s’han aprovat i s’aproven, en els càrrecs als quals s’enfronten les persones detingudes… Veig un partit que gira l’esquena a qualsevol cosa democràtica.

FFP: Com una dictadura.

KS: Sí, com qualsevol sistema autoritari. Per aquesta raó és important donar suport al periodisme independent, per garantida que no només es comparteix informació inventada a través dels mitjans del Somni Georgià.

FFP: I no només s’està atacant als mitjans de comunicació.

KS: No és una cosa que hagi començat la tardor passada. Ha estat un procés i per això és tan important el que una amiga meva sempre diu: hem de protegir i lluitar pels nostres drets mentre els tinguem, mentre els gaudim. No sols quan se’ns amenaça o ens els treuen. I, per nosaltres, això és el que és rellevant recordar, vivint aquí a Barcelona.

FFP: Sí, igual que la situació de l’habitatge és una llibertat que estem demanant! I després només uns pocs polítics reaccionen a aquestes peticions, perquè per descomptat, són ells mateixos els amics dels amos i propietaris… Fins i tot quan parlen de canvi, és només parlar, durant anys; ens alimenten amb mentides tot el temps.

KS: En els esports d’equip es pot veure que un equip és sempre tan fort com el més feble dels seus membres. I la societat també és així. Necessitem més solidaritat. En tants aspectes. Més equilibri.

FFP: Més igualitarisme. Aquesta és la pregunta: com podem convertir-nos en una societat igualitària?

KS: No estic segura. Crec que la pregunta clau és: Com volem viure? Com volem viure amb els altres? I en l’educació. Quan treballo amb estudiants, intento centrar-me en la teoria crítica exactament amb aquest objectiu, per fer preguntes…

FFP: Però ensenyes en l’educació superior. Si parlem de l’escola secundària, hi ha molta violència, així com violència simbòlica a través de la divisió de poder, jerarquia, etc., a tota l’aula. Em cansa moltíssim, haver d’ensenyar en aquests contextos.

KS: Què creus que pots fer en la teva posició de professor?

FFP: És molt difícil respondre al que es pot fer. Hi ha tres grans àmbits d’influència: l’escola, la família i la societat. Podem ensenyar certes coses, com a dibuixar, però en el dia a dia, hi ha tantes coses que se’ns escapen…

KS: Sé que és molt utòpic, però imagina si penséssim en l’educació com un lloc on aprenguéssim a fer preguntes. I, per tant, aprendre a entendre i discutir preguntes diverses de persones diferents. Sent aquest un focus a part dels coneixements bàsics que, clarament, s’han de continuar ensenyant com la lectura i l’escriptura, matemàtiques, història…

FFP: També, l’educació actual es centra en les capacitats, que en el fons és un concepte molt capitalista. Preparant per la feina futura a persones que no reflexionen. I llavors la part de reflexió només s’introdueix en l’educació superior.

KS: Però això ha de canviar, la reflexió no com un privilegi de l’educació superior, sinó com a base de tota l’educació. Només llavors, podrem veure les coses i reflexionar sobre elles de manera diferent. Com amb el menjar. Em sembla xocant veure quant menjar s’acaba llançant a les escombraries, menjar que encara es pot aprofitar. I no és només el menjar, el tomàquet, per exemple, quan pensem en tot el cicle de producció d’aquest tomàquet, quants recursos, aigua, mà d’obra, combustible de transport, etc., que es destinen a la producció, només per veure com es llença tan fàcilment… Per tant, hem de fer preguntes i reflexionar des de joves.

FFP: Sí. Però aquest enfocament no està en cap pla d’estudis. I si els nens, els estudiants porten aquesta actitud de fer preguntes, la nostra societat ho intenta tot per frenar-la…

—–

Pròximament, l’última presentació (de moment) del projecte ‘ON DEATH, TIME, AND SACRIFICE’ de Katharina:
Diumenge 29 de juny a les 18:00
Presentació del Fanzine de ‘PURSUING PSYCHOPOMPOI PERCEPTIBLY’ (Perseguir psicopomps perceptivament) (Catalunya i Illes Balears)
Escola de Música Lliure, Carrer de Lleida 39, Poble Sec, Barcelona

[Imatges: Katharina Stadler. Vista de la instal·lació  ‘on the brink of dying with your time to be told’, Free Music School, Poble Sec, 2025. Totes les fotografies: David Regañas Flores]