La Berlinale viu una època convulsa. En l’edició de l’any passat, diversos cineastes van retirar les seves pel·lícules de la programació per la seva suposada complicitat amb l’Estat d’Israel. A més, la doble victòria del documental No Other Land (Premi del Públic Panorama a Millor Pel·lícula Documental i Premi de Cinema Documental) va provocar que diferents organismes polítics alemanys pressionessin el festival perquè es desmarqués de la visió sobre el conflicte israelià-palestí que presentava la pel·lícula. La directora d’aquell moment, Mariëtte Rissenbeek, es va veure obligada a qualificar d’inapropiat el discurs de Yuval Abraham (Israel) i Basel Adra (Palestina), codirectors del documental, i va convidar altres cineastes a mantenir-se imparcials.

L’acomiadament d’un empleat per signar un correu intern amb “from the river to the sea” va ser el detonant final per iniciar el boicot promogut per la PACBI (Campanya Palestina per al Boicot Acadèmic i Cultural a Israel) i la creació d’un festival paral·lel anomenat Palinale. Amb projeccions, música, xerrades i exposicions, Palinale busca fomentar el diàleg sobre l’alliberament de Palestina i les formes de resistència davant l’opressió dels pobles i les veus dissidents. Inicialment, vaig anunciar que seria millor seguir únicament aquesta programació i donar suport a la PACBI.

Un boicot és una acció dissenyada per desestabilitzar una persona o entitat i forçar un canvi. La por instaurada en el sector cultural alemany —alimentada per la repressió policial i política contra els discursos pro-palestins i contra el genocidi— va fer impossible que Palinale funcionés realment com un boicot. Això va quedar clar des del panell d’inauguració del festival, on els convidats van trobar dificultats per posar-se d’acord sobre les intencions darrere de l’esdeveniment, alternant discursos a favor i en contra de participar (com a professional o espectador) a la Berlinale. Tanmateix, el Palinale sí que va aconseguir convertir-se en un espai segur per al debat.

Imatge de la projecció de la pel·lícula ‘Eccomi…Eccoti’ durant Palinale. © Matías Daporta / Palinale 2025

En una de les xerrades posteriors a una projecció sobre interseccionalitat en la lluita, un membre del públic va parlar sobre el repte de la incomoditat. Va descriure com la incomoditat intrínseca a l’activisme no es distingeix de la que experimenta en el seu dia a dia, per haver nascut en una nació en conflicte, Síria, i ser migrant a Alemanya. En canvi, va assenyalar que les comunitats blanques i europees, gràcies al seu privilegi, poden triar quan involucrar-se en una causa, entrant i sortint sense que això afecti la seva quotidianitat.

Tilda Swinton va ser l’actriu guardonada amb el premi d’honor en aquesta edició de la Berlinale, en una decisió estratègica per part de la recentment nomenada directora del festival, Tricia Tuttle (Regne Unit). Gràcies a una acurada selecció de projectes, Swinton ha aconseguit el reconeixement del sector cultural més avantguardista i s’ha consolidat com una figura associada a un espectre polític progressista. Swinton era la cara perfecta per restituir la qüestionada imatge del festival.

En els seus discursos, va parlar eloqüentment sobre dissidència i resistència i ens va revelar la utopia que considera que hauríem d’aspirar a assolir, l’anomenat “Estat Independent del Cinema”, un lloc immune a gestos d’ocupació, colonització, persecució i deportació. El seu discurs va mancar de mencions específiques o referències directes a conflictes actuals, cosa que li va assegurar un aplaudiment unànime. Durant la conferència de premsa, Swinton va esmentar que l’organització del festival li va atorgar total llibertat per expressar-se, reafirmant que la Berlinale és un espai per a la llibertat d’expressió.

Tanmateix, els esdeveniments posteriors van revelar una certa ingenuïtat o incapacitat per part de Swinton per llegir el context en què es trobava, mostrant les seves intervencions com un exercici d’“activisme performatiu”, impulsat més pel desig de reconeixement dins d’aquest “Estat Independent del Cinema” que per un compromís real amb la situació actual. En abstenir-se de senyalar figures o agents concrets i mantenir-se en un pla simbòlic, va evitar la incomoditat inherent a tota acció política transformadora.

El Palinale va estar més a prop de ser aquest “Estat Independent del Cinema” que la Berlinale. En el primer, podia portar una kufiya (mocador tradicional de l’Orient Mitjà, representatiu de la comunitat palestina) sense ser qüestionat; a la Berlinale, en portar-la, em vaig exposar a mirades intimidants i de desaprovació. Una incomoditat similar es va manifestar en els discursos de diversos participants. Per exemple, el director de la pel·lícula Queer Panorama, Jun Li, en llegir unes paraules en nom del seu actor Erfan Shekarriz, va haver de suportar xiulets i comentaris racistes. Situacions similars es van repetir al llarg del festival i és en enumerar-les quan la frase final del discurs de Jun Li cobra més sentit: “Ningú no és lliure fins que tothom sigui lliure”.

La manca d’un posicionament clar per part de la direcció de la Berlinale genera una incòmoda contradicció en la seva programació. Encara que moltes de les pel·lícules exhibides adopten postures explícites contra el feixisme, a favor de la diversitat sexual i de gènere, i celebren la interculturalitat, aquestes eleccions semblen més un gest superficial de distanciament respecte a la realitat colonial, classista i racista europea, que un intent autèntic de qüestionar les estructures que perpetuen aquest llegat i que repercuteixen en el context sociopolític global actual.

Seguint la lògica que bell hooks desenvolupa a Eating the Other sobre l’exotització i el consum simbòlic de l’alteritat, la Berlinale sembla caure en el parany d’utilitzar la diversitat com el “condiment” clau per generar una narrativa progressista que la diferenciï d’altres festivals de mida i rellevància similars, com Cannes, Sant Sebastià o Venècia.

És un exercici anàleg —com suggereix hooks— al desig de “gitar-se” amb la major diversitat possible. Jo mateix vaig caure en l’atractiu d’aquesta diversitat. Encara que inicialment havia decidit centrar-me exclusivament en el programa del Palinale, vaig acabar assistint indistintament a tots dos festivals, no per necessitat, sinó per desig (d’atenció, prestigi, consum, coneixement, reconeixement, etc.).

L’objectiu del Palinale s’allunya de tot això per convidar-nos a habitar la incomoditat. En oferir una programació carregada de política i presentada sobre una safata de valors, aconsegueix activar i col·lectivitzar la lluita. Les seves projeccions ens conviden a abandonar la passivitat del discurs individualista i a abraçar l’acció i el conflicte en col·lectiu… I ho aconsegueix, però només fins a cert punt.

Sóc un exemple d’esquirolatge cultural. Alguns amics em van confrontar per no haver respectat el meu pla inicial. Fins i tot desconeguts a Grindr, l’aplicació de cites gai, van exposar la meva incongruència en mostrar al meu perfil la icona de la síndria —símbol de suport a Palestina— mentre gaudia de la Berlinale.

Conversació a la aplicació de cites Grindr © Matías Daporta / 2025

O potser això no és més que una altra excusa per justificar ser un esquirol a la Berlinale.

Adhesiu als banys del cinema Arsenal seu de la secció Forum de la Berlinale © María Muñoz / 2025

(Foto de portada: Tilda Swinton durant el seu discurs a la gala de lliurament de l’Ós d’Or honorífic © Richard Hübner / Berlinale 2025)