Em costa trobar un vincle evident entre les ones, els ocells i els textos. No obstant això hi ha alguna cosa que lliga els tres elements. És la seva dimensió onírica, la seva capacitat d’aconseguir que ens imaginem altres mons, llocs, espais i temps diferents als que ens envolten. Iniciar aquest viatge és cosa de dues: també nosaltres hem de posar de la nostra part. Hem d’estar disposats a trencar amb els significats i els significants que hem construït de manera col·lectiva. I entendre que en realitat les ones, els ocells i els textos són una  excusa per a volar cap a noves direccions. Cadascun projecta les seves i construeix així el seu propi imaginari. En aquest punt de partida ens situa Julia Mariscal amb la seva performance Ocells-Textos-Onades en el Teatre Lliure.

Mitjançant l’ús d’elements biològics i artificials, l’artista explora les seves diferents possibilitats i la capacitat que tenen de transformar-se. Amb cadascun d’ells manté una relació única en la qual els observa i després els manipula amb delicadesa. Evidència el seu valor individual i també col·lectiu: a través d’actes espontanis estableix, sense voler-ho, una narrativa que uneix els significats de tots ells. Crea un diàleg entre el vidre, la llet, el cabell, la sal, el pigment o l’aigua. També de manera evident: la llet emmagatzemada dins d’un gran recipient de vidre, la sal lliscant-se per un embut de vidre, la textura del cabell abans i després de submergir-lo en aigua… Crec que hi ha una cosa molt primitiva en la majoria d’ells, i això ens trasllada a un espai i un temps llunyans al present. Alguna cosa que es reforça amb la idea de ritual que embolica tota la performance: des dels suaus moviments de l’artista en desplaçar-se per l’escenari fins a aquesta peculiar manera d’acariciar cadascun dels elements que entren en joc. Es crea una transició fluida entre el cos i els objectes; en ella les mans, les cames i els peus esdevenen parts fonamentals, són el motor de cadascun dels moviments. Com quan es desplaça suaument per l’escenari amb uns esquís de mirall.

A més dels materials existeix un altre element important: la llum. És interessant el joc d’ombres que duu a terme l’artista a través d’un petit mirall situat en el centre del seu pit. Mitjançant una tela blanca explora la seva transparència i reflex, creant així un cercle que va dilatant-se i contraient-se sobre diferents materials i espais de l’escenari. Posar de manifest el potencial de la llum a través d’un objecte tan senzill com el mirall és, una vegada més, una picada d’ullet a un espaitemps passat. Tal vegada a alguns els remeti a una cova paleolítica, en la qual el contrast entre claredat i foscor es torna molt evident i on l’enginy és l’únic motor per a construir relats visuals.

Però en Ocells-Textos-Onades la llum també adquireix un altre protagonisme: potencia la materialitat dels objectes. Julia Mariscal incorpora la calor procedent dels focus de llum del teatre com un material més en la performance. En ella ha creat peces penjants de cera sobre les quals dirigeix la calor d’un focus, aconseguint així que en arribar a certa temperatura la superfície comenci a suar i fondre’s.

La calidesa de la llum és un element clau en el viatge oníric proposat per l’artista. Ens ajuda a endinsar-nos en un lloc protegit, resguardat de qualsevol factor extern i en el qual hi ha reminiscències a la infància. La llet materna no deixa de ser una cosa íntima que connecta dos cossos, una substància que alimenta i permet la vida d’un altre ésser. Fins i tot el gest de remoure l’interior d’una gran olla pot recordar-nos a l’amor amb el qual algú cuinava un plat de menjar per a nosaltres. Caldria no oblidar que l’economia de les cures és aquí, en aquest espai gratuït que avui dia es torna cada vegada més necessari i que ens demana que el tornem a conquistar.

Ocells-Textos-Onades es va poder veure en el Teatre Lliure de Montjuïc el 25 i 26 de gener. Van col·laborar Joan Cot Ros (espai sonor i intervenció musical), Marc Lleixà (il·luminació) i Jordi Canudas (ajudant d’escenografia).

(Imatge de la performance. Fotografia: Anna Fábrega)