Mirar es converteix en un exercici de precisió matemàtica quan la distància d’enfocament és mil·limètrica. Espai, objecte i ull se’n tornen un de sol. Les cantonades acumulen més del que poden suportar, posant en perill la recta. L’excés amenaça de desdibuixar la forma de les coses i l’opacitat de l’ambient no ajuda gens. Si almenys es tractés de penombra, de moderació lumínica, podríem veure algunes estrelles despuntant entre les ombres. Però aquestes tenebres són enlluernadores, d’un blanc tan fred que gairebé sembla blau, color flaix. La penombra exigeix ​​més temps d’exposició, però la brillantor també requereix acomodament. Quan el material està molt junt, compactat, tendeix a comportar-se com a bloc, però sense adhesiu la unió és molt fràgil i l’aglomerat es desfà fàcilment. La matèria es desorienta amb molta facilitat. Queda saber si s’aprofita aquesta pèrdua de forma per reconfigurar-ne una de nova, una forma que obri possibilitats. El vuelto (Julia Spínola – etHALL) d’un diàleg generós i no extractivista amb l’escultura. Aglutinar petits actes, gestos i disposicions que permetin virar lleument la teva mirada cap al món, la teva mirada del món.

Julia Spínola, El vuelto. Cortesia © etHALL

Seguir rastrejant les cantonades, invocant intervencions minúscules. Recollir, recopilar, assenyalar, apuntar, marcar, habitar els llocs de pas, espais per a tots i per a ningú, cercant on no hi ha res (LUCE – ProjecteSD). On és tot, només amagat, com en una abraçada s’amaga la vida. El que és efímer, que ja no existeix. Allò que existeix, però està condemnat a desaparèixer; que deixa de ser protagonista o, tan sols, personatge secundari per passar a formar part de l’escenari, a integrar-s’hi i fondre’s molecularment. El poder de mirar la vida de front i preservar-la al fons dels ulls fins que aquests s’assequin. Acaronar les males herbes com si fossin el pèl del món. Pentinar cunetes i fer massatges en runes. De què et serveix acariciar un gat? No hi ha producció material, no hi ha superàvit, no hi ha acumulació. Això va d’una altra cosa.

Res a la vida impulsional sembla pròpiament gratuït. Des que una interpretació dirigeix ​​el mateix procés (el combat de l’emoció per mantenir-se contra l’instint de propagació), intervé l’avaluació, és a dir, el preu; però el qui carrega amb totes les despeses, el que pagarà d’una manera o altra, és l’agent constituït pel lloc on es desenvolupa el combat, on es trafica o es negocia un possible o impossible compromís, el propi cos.^[1]Klossowski, P. (1998). La moneda viviente.

Hi ha cossos que són persones i altres que arrosseguen una pugna imposada per assolir aquest estatus. Ser la que no té nom, la que no li interessa a ningú. Parlant amb els miralls i fent carrosses de cotó, curiós per les estrelles que despunten. La càrrega del mascle pesa massa, encara que tots els cossos siguin forts. L’esquena cedeix, les espatlles col·lapsen, les cames tremolen, la mà es fa fallida. Aquesta aleta trencada que guarda una herència bruta, enganxosa i rica, inflada de vida, orgia i jocs perversos. Ni vergonya ni respecte. Lluita. Solidaritat amb un poble que, encara que no sigui el teu, et queda a l’alçada exacta dels ulls. Una frontissa suporta tota la tensió de dues estructures, de les seves forces contràries que pugnen sobirania. Ser “l’entre” és tenir el cor trencat a trossets i repartit, però també tenir moltes cases. El parany és el moment en què, per molt de gust que hi puguis estar, no pots imaginar altres llocs cap a on projectar-te. Les opcions es redueixen, una a una o de forma dràstica, i el teu cos es resol refugi i presó. Entrar, des de la desesperació, en un espai “interanimat” o entre ànimes, intentant recordar qui deia “llibertat”, entre convulsions. Atrapades als engranatges de la història. El problema és crear, és crear ara, és crear bellesa, crear alguna cosa, crear alguna cosa que té a veure amb tu, que té a veure amb l’ara, que té a veure amb les bombes, tot explotant i amb la fi del món. L’honestedat d’un infant, la franquesa d’un rifle, la fatalitat d’un petit tros de metall. El cos obert en canal, brotant tots els colors. La monnaie vivante (Ocaña, Wifredo Lam, Niki de Saint Phalle-Mayoral) en un moment d’inflació aguda.

Mantenir-se juntes, repetit almenys dotze vegades, a manera de mantra. Enfront de la mercantilització, militarització i despossessió dels elements bàsics vitals. Tot i tenir la llengua inflamada i mantenir l’obligació de parlar, tot i saber que cada fonema maltracta i corromp. La glossia (algunas urgencias) (Lauren Gault, Ariadna Guiteras – Dilalica) que exigeix ​​el moment present. Qui pot parar? Davant la negació de l’alteritat, abraçada i transformació en col·lectivitat monstruosa, meravellosa. Palpar l’entranya de la boira i trobar la nit encoberta, calenta; un cor d’una foscor tan tancada que sembla una ceba de vellut negre. Mirar amb la punta dels dits i no tenir por, deixar que ens parli el tacte i exercitar el ritme del cor. Confondre i confondre’t amb, en comptes de tractar de significar allò que és inaprehensible. Ser, en moviment. Evitar el propòsit únic, reduccionista, dictat per la claredat com a dogma d’enteniment superior; o, dit altrament, tancar els ulls de tant en tant i deixar que les coses es desfacin i els seus límits es confonguin.

(Imatge de portada: Lauren Gault, Ariadna Guiteras, glossia (algunas urgencias). Cortesia © Dilalica)

---

11. edició Barcelona Gallery Weekend del 18 al 21 de setembre
24 galeries a Barcelona i L’Hospitalet de Llobregat i + de 50 artistes. Llista completa de galeries aquí.

Totes les mostres de les galeries i la nova secció FLASH s’inauguren el dijous 18 de setembre, i estaran a display tot el cap de setmana. Consulteu programa d’exposicions aquí.

Agenda d´activitats paral·leles: trobades amb artistes, performances, xerrades, rutes guiades o visites per a famílies. Consulteu el programa d’activitats aquí..

9. edició del Programa d’Adquisicions, tota informació aquí.

ADN Galeria durant el Barcelona Gallery Weekend 2023 amb Bouchra Khalili i Abdelkader Benchamma. Foto © Eva Carasol