Dins del trànsit quotidià d’imatges de guerra que ens arriben sempre s’hi amaga un principi d’inversemblança. Darrere de cada bombardeig, atac amb drons o bloqueig econòmic s’hi prolonga, silenciosament, un buit de significats sobre el que està passant. El principi informatiu dels mitjans —la ruptura de la normalitat— ens impedeix veure més enllà de les xifres de persones assassinades, de les declaracions institucionals o dels reels més virals, i amaga, rere un robust règim visual, la vida no explicada que transcorre entre les bombes. El que ens ofereixen, en general, no sol ser res més que un bucle infinit que acaba pornografiant el dolor aliè.

L’exposició Pedagogies de guerra, primera individual a Espanya de Roman Khimei i Yarema Malashchuk, ens mostra l’esforç per construir un contrarelat eficaç des del centre de la mateixa guerra. Mitjançant quatre instal·lacions de vídeo produïdes des que va començar la invasió russa d’Ucraïna, aquestes figures clau de la nova generació d’artistes visuals ucraïnesos ens apropen, des d’una calma inquietant, cap a les imatges de la no-noticia de la ciutat de Kíiv i d’altres territoris ucraïnesos. Comissariat per Chus Martínez per a la Fundació TBA21 al Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, el projecte aconsegueix, amb pocs gestos molt ben pensats, aproximar-nos a la guerra des d’una mirada múltiple: cap als qui es van quedar, als qui se’n va anar i als qui ja ha tornat.

Durant el discurs inaugural, els artistes explicaven que les seves obres eren, en primer lloc, una sèrie de proves de la tragèdia i que només després vindria l’art. Una expressió que es fa aparent tant bon punt entrem a la sala que ens rep amb The Wanderer [El caminant] (2022), una peça on utilitzen els seus propis cossos per escenificar les postures dels soldats russos caiguts, que es confonen amb el paisatge natural de la serralada dels Carpats. Inspirada per El caminant sobre el mar de boira de Caspar David Friedrich, aquesta obra li dona un sentit nou a la tradició d’apropiació visual dels paisatge que la modernitat romàntica va ajudar a consolidar. Queden lluny les imatges icòniques del patiment dels Desastres de la guerra, de Goya, o el Guernica, de Picasso. El que veiem aquí, des d’un retorn a allò pictòric, és una invitació a desaprendre el que sabíem de la guerra.

Vista de la instal·lació “The Wanderer [El caminante]”, 2022. Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid. Març, 2026. © TBA21. Foto: Maru Serrano

Si el segle xix va plantejar la guerra com a espectacle moral, el xx va introduir la sospita sobre la imatge. Després de la Segona Guerra Mundial, artistes com Martha Rosler van desmuntar la retòrica heroica a través de la introducció de la guerra a l’espai domèstic, mentre que Harun Farocki entenia la guerra com un sistema d’imatges abans que com a esdeveniment històric. Avui, Khimei i Malashchuk operen en aquesta línia crítica: la guerra contemporània és infraestructura visual abans que succés, i la seva obra obliga a repensar el paper de l’espectador.

La sala següent ens presenta Open World [Món obert] (2025), una videoinstal·lació on podem veure com un jove ucraïnès desplaçat per la guerra teledirigeix un gos robòtic per visitar virtualment la seva família, jugar amb una nena i recórrer els llocs que recorda de la seva infantesa. La van presentar a la 36a Biennal de Ljubljana d’Arts Gràfiques, i la peça porta l’exposició a un diàleg explícit amb les possibilitats d’un agenciament tecnològic —proper als postulats del tecnofeminisme— i l’apropiació crítica de dispositius que, en aquest cas, havien estat dissenyats per a la vigilància i la destrucció. Aquesta és una idea que ressona durant tota la mostra: prendre el que tenim per dotar-ho de nous usos i significats.

Roman Khimei y Yarema Malashchuk. Open World [Món obert], 2025. Víeoinstal·lació de dos canals, color, so. Dimensions variables. Produïda per TBA21–Thyssen-Bornemisza Art Contemporary per la 36a Bienal d’Arts Gràfiques de Liubliana, 2025, amb el suport de la Bienal d’Art de Pontevedra. Fotograma: cortesia dels artistes.

La tercera obra, You Shouldn’t Have to See This [No hauríeu de veure això] (2024), trasllada la qüestió de la representació cap a un territori encara més incòmode. La videoinstal·lació de sis canals mostra nens i nenes ucraïnesos mentre dormen. No hi ha estridència ni dramatització, tan sols cossos vulnerables entregats al repòs. No obstant, sabem —i aquest saber transforma radicalment la imatge— que es tracta de menors que han sigut desplaçats forçosament a territori rus i més tard retornats. La peça no documenta el trauma; documenta l’interval posterior, l’espai on el terror ja no és visible però, d’alguna manera, encara actua.

L’exposició culmina amb We Didn’t Start This War [Nosaltres no vam començar aquesta guerra] (2026), un tríptic audiovisual produït en el context del conflicte encara obert. El títol, que remet a una consigna repetida per la societat civil ucraïnesa des de la invasió russa, no funciona com a eslògan sinó com a afirmació obstinada d’agència. Lluny de la retòrica patriòtica o de l’imaginari heroic, la peça insisteix en quelcom aparentment menor: la persistència de la vida quotidiana. Gestos mínims, temps morts i rutines quasi imperceptibles ocupen el lloc que en altres relats correspon a l’acció.

Vista de la intal·lació “We Didn’t Start this War [Nosaltres no vam començar aquesta guerra]”, 2026. Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, Madrid. Març, 2026. © TBA21. Foto: Maru Serrano.

En aquests gestos insistents hi ha una veritable pedagogia. La guerra no només destrueix cossos i ciutats; també colonitza l’imaginari, imposa una gramàtica visual on tot ha de ser urgent, extrem, definitiu. La mostra, situada  completament en el present històric enfront de l’escalada bel·licista, assaja una ètica de l’atenció capaç de connectar-nos amb l’altre. En comptes d’amplificar l’horror, el voreja. En comptes d’insistir en la ferida, observa com es recompon —precàriament— el que la guerra no ha aconseguit destruir del tot. Si la pornografia del dolor converteix la mirada en consum —com va advertir Susan Sontag—, aquí mirar exigeix pausa. No tota imatge de guerra ha de cridar. Algunes, per resistir, simplement perduren.

[Imatge destacada: «Pedagogies de la guerra», una exposició de Roman Khimei i Yarema Malashchuk, 2026. Presentada pel Museo Nacional Thyssen-Bornemisza i TBA21 Thyssen-Bornemisza Art Contemporary. No hauries de veure això, 2024. Vista de la instal·lació. Foto: Maru Serrano]