Produir cultura en sincronia amb els temps geològics és el nucli de Pensare come una montagna, el capítol final d’Il Biennale della Orobie sota la direcció artística de Lorenzo Giusti. Un programa de dos anys que rebutja la lògica expositiva convencional per arrelar-se al territori prealpí de Bèrgam, a la Llombardia. El bienni activa allò que Donna Haraway anomenaria staying with the trouble: un compromís prolongat amb el «problema» ecològic, amb un ecosistema viu i amb un estar-amb-i-en el territori que refusa els terminis expositius convencionals. La muntanya no és un escenari, sinó la interlocutora.

Paisatges extractius i cicatrius de l’Antropocè

La memòria de l’extracció ressorgeix en múltiples capes. En una mina abandonada a Dossena, al Vall Brembilla, Julius von Bismarck transforma les parets rocoses de la mina en un paisatge bidimensional. Landscape Painting (Mine) interroga els llegats de l’extractivisme en l’era de l’Antropocè. L’obra no representa, sinó que converteix la ferida minera en un espai de reflexió sobre la violència inscrita en el territori.

Julius von Bismarck, Landscape Painting (Mine), 2025, Mines de Dossena, Bèrgam. Foto: María Muñoz-Martínez

Julius von Bismarck, Landscape Painting (Mine), detall, 2025, en las Minas de Dossena, Bérgam

Al polígon industrial de Dalmine, Abraham Cruzvillegas instal·la una escultura gegant realitzada amb materials de rebuig de l’entorn, que es converteixen en formes assimilables a fòssils contemporanis. El seu gest actua com una arqueologia inversa: en lloc de desenterrar restes del passat, comprimeix els residus del present en futurs estrats geològics. Aquests projectes cartografien una mena de necropolítica del territori, les empremtes d’un poder que decideix quines vides (humanes i no humanes) mereixen ser viscudes i quins espais poden ser sacrificats.

Arquitectura fràgil. El vivac com a gest curatorial

El projecte més radical, però, no es troba en una sala, sinó a 2.000 metres d’altitud. Es tracta del nou Bivacco Frattini, concebut per l’estudi EX en col·laboració amb el Club Alpí Italià. Aquesta estructura tèxtil, lleugera i reversible, rebutja la monumentalitat. No acull exposicions, sinó que es proposa com a base de la GAMeC a les muntanyes alpines: un refugi sempre obert que conviu amb el paisatge sense dominar-lo.

El vivac encarna una política de la fragilitat. La seva coberta vermella, tensada com una tenda de campanya, no és un símbol de conquesta, sinó de vulnerabilitat compartida. Equipat amb sensors ambientals, el refugi funciona també com una estació de monitoratge ecològic, ampliant la noció de “curadoria” fins al “cura” de l’ecosistema alpí. En lloc d’extreure recursos o significats, el gest és d’escolta: una etnografia multiespècie que registra els batecs d’un territori viu.

Estudio EX., Nou Bivacco Frattini

Comunitats més-que-humanes

El bienni estèn la seva recerca cap a formes de comunitat que transcendeixen l’humà. A la Vall de la Biodiversitat d’Astino, Asunción Molinos Gordo realitza un taller que connecta art i agricultura a través de bancs de llavors. El seu projecte reivindica el parentiu vegetal com a pràctica de resistència, transformant conreus orfes en relats de cura, memòria i comunitat, establint aliances entre espècies.

Mentrestant, el col·lectiu Atelier dell’Errore, que treballa amb joves neurodivergents, presenta TEN a la GAMeC: una retrospectiva de dibuixos que semblen emergir d’una biologia fantàstica, on cérvols elèctrics i llops transparents parlen el llenguatge del bosc. Lluny de qualsevol enfocament terapèutic o sentimental, el projecte afirma una intel·ligència ecològica alternativa que desafia els patrons neurotípics del món de l’art.

Atelier dell’Errore, vista de l’exposició TEN a GAMeC, 2025

Art en temps profund, metabolismes i materialitats

A més, l’exposició desplega allò que podríem anomenar estètiques del metabolisme —obres que comparteixen ritmes amb allò viu i amb allò geològic. En un poble afectat per la despoblació, Sottochiesa, Gaia Fugazza presenta Mother of Millions, una escultura d’argila porosa que replica la planta Kalanchoe delagoensis, capaç d’autoreproduir-se asexualment. L’obra funciona com una metàfora orgànica de la resiliència, però també com una crítica a les polítiques que abandonen territoris improductius. Aquí, la pràctica artística s’alinea amb els cicles vegetals, proposant un model de creació que no imposa, sinó que germina.

Gaia Fugazza, Mother of Millions, 2025, detall de la instal·lació a Stalla Gherba, Sottochiesa, Bèrgam

A Almenno San Bartolomeo, Agnese Galiotto desmaterialitza el paisatge amb el seu mural públic La muntanya no existeix. Un triangle que prolonga la silueta del Mont Albenza, on mans humanes, ocells migratoris i flors siameses es fonen en un mateix gest de cura, proposant un paisatge relacional on tot està connectat.

Agnese Galiotto, La montagna non esiste, 2025, fresc a Almenno San Bartolomeo, Bèrgam

En una imponent església romànica en desús situada a Gerosa, Bianca Bondi instal·la Graces of Gerosa, un conjunt escultòric que incorpora cristalls, sal i processos d’oxidació que reaccionen amb la humitat. L’obra respira amb l’espai, actualitzant una noció d’escultura com a entitat metabòlica, en diàleg constant amb el seu entorn i en un estat de transformació contínua. Aquestes peces operen en temps profunds, desafiant la immediatesa per abraçar cicles més lents, gairebé geològics, on la creació es mesura en processos més que no pas en productes acabats.

Bianca Bondi, Graces for Gerosa, 2025, vista de la instal·lació a l’església de Santa Maria in Montanis, Gerosa (Val Brembilla), Bèrgam

Projecció a llarg termini i sostenibilitat radical

El model del Biennal de l’Orobie es fonamenta en tres pilars on la sostenibilitat no és un tema, sinó un mètode: d’una banda, ecologia pràctica (obres site-specific que utilitzen residus locals i reflexionen sobre la biodiversitat); d’una altra, compromís social (participació directa dels habitants locals en processos creatius); i finalment, perspectiva cultural (esculpir amb allò que ofereix el territori).

Desaprendre la institució

Pensare come una montagna, el darrer cicle d’aquest programa biennal, culmina així no amb una clausura, sinó amb una cristal·lització de metodologies. Il Biennale della Orobie no només tematitza l’ecologia, sinó que reconfigura la institució artística des de la desacceleració, la reciprocitat i el compromís amb allò local. Davant del model de biennal global convencional, Orobie proposa un arrelament crític. Aquí, el global arrela en el local; els artistes internacionals no imposen visions, sinó que estableixen diàlegs prolongats amb les comunitats dels valls i pobles, generant obres que escalen segons el context.

Una pràctica cultural que es mesura no pel seu impacte immediat, sinó per les empremtes que deixa en el paisatge i en l’imaginari col·lectiu. Pensar com una muntanya, al cap i a la fi, és acceptar que l’art més necessari és aquell capaç d’erosionar-se lentament, com la roca, per esdevenir part del sòl comú.

Abraham Cruzvillegas, An unstable and precarious self-portrait munching some traditional Fritos, sipping a couple of caballitos of Casa Dragones, after a busy journey with some dear friends, listening at the same time to the ‘Clair de lune’, performed by Menahem Pressler, and ‘Folie à Deux’, by Stefani Joanne Angelina Germanotta, 2025, vista de la instal·lació a Fondazione Dalmine, Bèrgam

Totes les imatges (excepte on s’indiqui) de Nicola Gnesi Studio © GAMeC

[Foto de portada: Gaia Fugazza, Mother of Millions, 2025, detall de la instal·lació a Stalla Gherba, Sottochiesa, Bèrgam.]

Il Biennale della Orobie: el vivac de l’Estudi EX. i els projectes de Von Bismarck, Galiotto i Francesco Pedrini (fruit d’una iteració anterior) romanen. La resta es podran visitar fins al 18 de gener de 2026.