El fèrtil debat actual sobre art i gènere creix i continua, i sembla arribar el torn de les exposicions col·lectives de dones artistes, tema que ha centrat el col·loqui “WAS (Women Artists Shows·Salons·Societies): expositions collectives d’artistes femmes 1876-1976”, celebrat el 8 i 9 de desembre al Jeu de Paume de París.

El laboratori d’investigació Artl@s (Ecole normale supérieure de París)i l’associació AWARE (Archives of Women Artists, Research and Exhibitions), s’han encarregat de la primera sessió pública d’un programa d’investigació dedicat a estudiar les iniciatives d’organització artística estrictament femenines. Promogudes des de finals del segle XIX i coincidint amb els primers moviments per l’emancipació de les dones, aquestes iniciatives van sorgir per tal de combatre la discriminació, afirmar l’estatus de la dona artista, donar visibilitat al seu treball i construir la seva pròpia història al marge dels cercles masculins.

La infrarepresentació d’aquestes exposicions, associacions i col·lectius en la historiografia artística tradicional ha portat al projecte a començar, en un primer moment, per un catàleg descriptiu d’aquestes exposicions. Aquest permetrà en una segona etapa fer una reflexió crítica sobre la història específica del fenomen, abordant qüestions com les condicions socials, culturals i institucionals en què es va desenvolupar, per poder treure conclusions sobre la seva recepció crítica i la seva repercussió simbòlica en el procés d’emancipació de les dones artistes.
Es tracta dels primers resultats de la investigació, fruit d’un treball d’arxiu i de reconstrucció, ja que la majoria de la documentació es troba perduda; una posada en comú de la informació fàctica (artistes, exposicions, corpus d’obres, finançament, suport institucional i cobertura mediàtica) per situar aquests casos desconeguts en la trama de la Història de l’Art.

El col·loqui, que va comptar amb especialistes reconeguts com els espanyols Juan Vicente Aliaga i Patricia Mayayo, va incloure comunicacions sobre casos tan dispars com el Saló Femení d’Art Actual de Barcelona dels anys 60 i 70, el de Dones Artistes de Chicago de 1930 a 1950 o l’exposició de pintores russes al Moscou de 1914.

Més enllà de l’especificitat de cada context, la majoria dels ponents van coincidir en diversos punts: en primer lloc, en la diversitat d’estratègies d’emancipació i de construcció de la subjectivitat de les artistes modernes, que no estaven totes interessades en abraçar el feminisme , però sí en la creació d’aquests espais de reunió i d’intercanvi, des dels quals lluitar contra l’etiqueta de “feminitat” i les seves connotacions ideològiques. En segon lloc, el fet que l’interval entre els dos moments més estudiats -el període d’entreguerres i els anys 70, encara que buit en la historiografia, és molt fèrtil i intens en activitat femenina. I en darrer lloc, en la necessitat de continuar treballant per la visibilitat de les dones artistes, ja que el problema de marginalització i de baixa representació persisteix i, per tant, el debat continua (i continuarà) centrant col·loquis com aquest.