Em va sorprendre la metàfora utilitzada per Juan Uslé (Santander, 1954) en ocasió de la seva recent exposició al Museu Nacional Centro de Arte Reina Sofía, que en arribar a Nova York, va triar oníricament el capità Nemo com el seu alter ego: l’imaginava avançar trepitjant les seves pròpies petjades, les mateixes que havia traçat en nits anteriors. No vaig poder evitar pensar en els seus moviments aquàtics enmig d’una jungla de pedra submergida, propera als de tots nosaltres flotant, niats a l’úter matern. El que després em va permetre comprendre millor la seva constant relació amb la infància, així com la de tants altres personatges literaris, com el nen Benno von Archimboldi, que, de manera singular, plora sota l’aigua als sis anys, la mateixa edat en què Uslé s’assabenta de l’enfonsament del vaixell Elorrio a la costa de Cantàbria, a escassa distància de la seva exposició (Ese barco en la montaña) podria recordar-nos les embarcacions de Noè, Utnapishtim, Deucalió i Pirra…i a mi em va portar inevitablement a pensar en Herzog, a aquest impuls gairebé desmesurat de col·locar un vaixell sobre un cim i, en aquest xoc frontal amb l’altra cosa (i potser en aquest punt lacònic lacanià on l’Imaginari deixa de sostenir-se i treu el cap el Real), afirmar que en aquell lloc els ocells no canten, sinó que criden de dolor. Al llarg d’aquesta antologia no he percebut ni la frustració ni la racionalitat capaç d’esclafar allò viu i allò irregular en nom d’una abstracció geomètrica absoluta, com passa amb la “maligna” línia Mason-Dixon en mans de Pynchon. La naturalesa de les retrospectives té aquest esperit d’avançar trepitjant les pròpies empremtes, com quan Mason i Dixon avancen en un somni fins arribar a una ribera infranquejable, on un indígena els revela un antic pont inaccessible fins que compleixin una tasca prèvia en deixar d’avançar, com corcs a cegues dins d’un pal, i acaben, amb sort, traçant un cercle i trepitjant la seva pròpia merda, únic inici possible de la saviesa, instant en què finalment desperten. Pensar en aquests topògrafs, amb la seva mirada migrant als Estats Units, em porta inevitablement Uslé en la seva pròpia arribada a aquest país aliè, on van ser els seus somnis, més que el seu despertar, els que li van oferir un lloc per caminar. I aquesta exposició remet amb força a aquest estat oníric que travessa de forma tan nítida la sèrie iniciada el 1997, “Soñé que revelabas”, que, des de la primera vegada que la vaig veure, em va fer pensar en el seu vetejat sinusoïdal, lluent com a nervis de llum concentrada, una llum que es blava en fregar un nus de fum en perpetu bullici, en núvols reduïts pel vent a traços de guix, fins a deixar-me en un estupor magnètic. Com podia sentir en algunes obres una absència i una presència simultànies? Crec que, en reflexionar-ho ara, té a veure amb aquesta idea de śūnyatā: una manifestació sense nucli substancial, sostinguda per un entramat fugaç de condicions i destinada a dissoldre’s en el mateix gest de la seva aparició, com el Shinano (que dóna títol a una de les pintures incloses a la mostra), aquell mastodòntic portaavions de la Segona Guerra Mundial que, tot i la seva escala colossal, es va esvair en el temps amb la fragilitat efímera d’una bombolla. En completar el recorregut de l’exposició es percep amb nitidesa la circularitat proposada pel comissari Ángel Calvo Ulloa i, en tornar a accedir-hi, més endavant, vaig comprendre com els llenços s’obren com si un ingressés en una cambra de flotació on la imatge batega en un vaivé més proper al líquid amniòtic que a qualsevol geografia estable. La metàfora inicial del capità Nemo es va tornar llavors encara més evident: va tornar per recordar-me que Uslé habitava aquell exterior novaiorquès indiferent, insinuant, a la manera de Melville, que el veritable infern és sempre el fora. Des d’allà construïa bombolles-submarí duradores de refugi interior, des d’on recompondre el passat i reactivar la matèria primera de la infància; una circularitat en què només alguns descobreixen que la veritable saviesa comença en trepitjar la merda.

L’exposició Juan Uslé. Ese barco en la montaña. Pot visitar-se al Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía de Madrid fins al 20 d’abril de 2026.

[Imatge destacada: Juan Uslé, Sin título, 1987. Colección Uslé-Civera. © Juan Uslé, VEGAP, Madrid, 2025]