Cercar
Per buscar una coincidència exacta, escriu la paraula o frase que vulguis entre cometes.
Spotlight
30 juliol 2022
Pristina a Kosovo es “Manifesta”
Biennal Nòmada Manifesta 14Amb l’ola de calor extrem a Europa, la guerra de Ucrania i la creixent inestabilitat socio-política mundial com a teló de fons, la catorzena edició de Manifesta, la bienal europea nòmada va obrir les seves portes el 22 de juliol a Pristina, la capital de Kosovo.
El tema central d’aquest any explora noves pràctiques i modes de narració col·lectiva, de creació històriques i de com compartim entre cultures i comunitats; molt apropiat per a la situació geopolítica actual. Pristina és la ciutat ideal per acollir la bienal nòmada, la capital més jove d’Europa —en doble sentit: per ser la d’un país nou nat i perquè el 50% de la seva població té menys de 25 anys— es reinventa després d’una guerra fonamentada en narratives històriques i culturals conflictives.
Després de la guerra de Kosovo (1998-99) que va posar fin al domini serbi sobre la nació balcánica, la regió es va convertir en un protectorat de les Nacions Unides, passant a ser un estat independent el febrer de 2008. Per a Kosovo, els ciutadans només poden viatjar a quatre països sense necessitat de visat, Manifesta és una potent crida d’atenció a la comunitat internacional encarnats en amants de l’art, col·leccionistes, artistes i periodistes que arribaran de tot el món.
Entre els molts discursos dels polítics durant els dies de preobertura, es repetia la reivindicació que Kosovo es converteixi en part integrada de la comunitat europea i mundial —actualment Kosovo és reconegut com a estat sobirà només per 98 (entre els quals no hi ha Espanya) dels 193 membres de les Nacions Unides—. “És pecat ser albano-kosovar?” Pregunta Driton Hajredinien, natural de Pristina i musulmà, des de la foscor d’una cabina de confessió d’una catedral catòlica alemanya a les seves peces Sin 1 i Sin 2. Tot i que el segon sacerdot li diu que es pot tractar d’un “pecat estructural”, podria ser que aquests capellans cristians aclarissin per què ell i la resta de kosovars estan condemnats a viure com a ciutadans de segona dins d’Europa. És un càstig pel pecat d’haver nascut al lloc equivocat?
Pristina aposta amb força, i amb el seu desig de convertir-se en una “metrópolis de ment oberta” va rebre, amb la profunda hospitalitat de les seves gents, als convidats del cap de setmana inaugural amb presentacions, discursos, performances, concerts, festes i fins a un after. En aquests dies els comentaris sobre l’esdeveniment per part de diferents actors del món de l’art han estat abrumadorament positius. Catherine Nichols, la seva mediadora creativa —cal remarcar que no s’usa la paraula comissària o curadora—, ha posat en marxa un format expositiu de col·laboració divertit, a la vegada seriós i revelador, mostrant el treball de 103 artistes, dels quals més de la mitad son kosovars o de los Balcanes Occidentales —terme encunyat a principis del segle XXI per referir-se a les nacions que formaven l’ex Iugoslàvia + Albania—.
Manifesta 14 presenta un extens programa públic i múltiples intervencions als seus carrers i places, i que té com a seu principal el Grand Hotel Prishtina, acompanyat per altres 24 seus repartides per la ciutat. L’hotel està coronat per la instal·lació estrellada de Petrit Halilaj, un dels artistes kosovars més coneguts internacionalment. A l’interior, l’exposició ocupa 7 plantes (de la 3ª a la 9ª) organitzades temàticament sota El gran esquema de les coses: transició, migració, aigua, capital, amor, ecologia i especulació. Sota l’epígraf de “capital” figuren els vídeos de les artistes espanyoles Lúa Coderch i Nuria Güell. Per la seva part, Luz Broto presenta el projecte públic i col·laboratiu d’intercanvi de claus. Destacar la peça visualment satisfactoria de l’albanés Adrian Paci, un poderos examen de les emocions de la migració, i la íntima In the Name of the Father, d’Alketa Xhafa Mripa, en la que banya al seu pare. L’assidu de les biennals, Lawrence Abu Hamdan, presenta una instal·lació que dóna continuïtat a la seva anàlisi dels testimonis de presos polítics. Mentre que els artistas kosovars emergents Brilant Milazimi, Dardan Zhegrova i Doruntina Kastrati utilitzen la pintura, l’escultura i la instal·lació multimèdia inmersiva per a injectar mons estranys i, per vegades inquietants, en els llargs passadissos i les habitacions polsoses de l’hotel.
Instal·lacions Grand Hotel Pristina per ordre de plantes. Fotos: Majlinda Hoxha. Cortesia © Manifesta 14 Prishtina
Deixant l’hotel, a Rilindja, antiga gran seu editorial i de premsa, hi ha la instal·lació Brutal Times del turc Cevdet Erek. El ruïnós però dotat d’una aura especial cinema socialista Rinia s’ha recuperat per mostrar un programa de cinema africà a càrrec de Christian Nyampeta; al pati adjacent hi ha una instal·lació del col·lectiu tamtam. La Biblioteca Nacional de Kosovo, joia arquitectònica i edifici insigne dels Balcans amb la seva pell mallada metàl·lica i les seves 99 cúpules, acull la biblioteca del col·lectiu RomaMoMa. Al Gran Hammam del segle XV, Chiharu Shiota ha creat una etèria instal·lació de fil vermell amb històries personals escrites a mà per centenars de kosovars. I el gran magatzem Gërmia (similar al nostre Corte Inglés però de l’època socialista) està rematat per la instal·lació d’Alban Muja consistent en una petita casa construïda a la teulada.
Instal·lacions en Rilindja, Kino Rinia, National Library, Grand Hammam, Gërmia. Fotos: Ivan Erofeev i Majlinda Hoxha. Cortesia © Manifesta 14 Prishtina
La importància geogràfica i geopolítica de Pristina, amb la seva arquitectura otomana barrejada amb la filosofia neoliberal de la postguerra —diuen de la majoria de països del teló d’acer que les seves ciutats van passar de les mans estatals comunistes a les mans de les màfies— i on la paràlisi jurídica i política dels anys 1990 es va traduir en una pèrdua del sentit d’espai públic i en una manca de reconeixement del comú, ha aprofitat l’altra missió de Manifesta, la de reivindicar el model de ciutat basat en “urbanisme participatiu” per reconstruir, redefinir i reclamar un espai públic radicalitzat i divers… I és que això, encara avui dia, es considera un acte cultural subversiu.
Per airó, Manifesta 14 va escollir l’estudi de disseny Carlo Ratti Associati (CRA) per dur a terme la renovació sensible i el rellançament d’una biblioteca en desús sota la nova aparença del Centre de Pràctica Narrativa (Centre for Narrative Practise), on es presenten projectes de Speculative Tourism o StoryLab, i que a més ha aconseguit finançament per funcionar els propers 5 anys. CRA després de converses amb els ciutadans ha fet que el comercial carrer Korriku sigui de vianants —almenys durant els 100 dies de la Manifesta—. I també ha creat el Corredor Verd, un altre camí de vianants construït sobre vies de tren en desús amb arbres i plantes, que connecta el centre de la ciutat amb la zona industrial. Davant d’aquest corredor hi ha el principal enclavament postindustrial de Pristina, l’abandonada Brick Factory (fàbrica de maons), que ha estat netejada, habilitada i intervinguda pel col·lectiu berlinès raumlaborberlin. Aquí realitzaran tallers d’aprenentatge ecourbà. Estem expectants de veure com es desenvoluparà la visió de la transformació urbana al llarg de la biennal.
Centre for Narrative Practise, Green Corridor, Carrer Korriku, Brik Factory. Fotos: Ivan Erofeev. Cortesia © Manifesta 14 Prishtina
L’espectacle no s’atura a Pristina, a 45 km hi ha Mitrovica, epicentre de les tensions entre kosovars i serbis. Allà, al riu que divideix la ciutat, a l’ombra d’un pont encara patrullat per soldats de l’OTAN, hi ha la instal·lació Europa sense monuments de Stanislava Pinchuk, una reflexió sobre el potencial positiu i també el perill dels monuments.
Instal·lacions a l’espai públic: Stanislava Pinchuk a Mitrovica, foto: Marcello Maranza. Swap Keys de Luz Broto, foto: Ivan Erofeev. Susan Philipsz amb Radio International Collective a la Plaça Zahir Pajaziti, foto: Majlinda Hoxha. Ugo Rondinone a la Plaça Adem Jashari, foto: Ivan Erofeev. Sislej Xhafa al Monument als Partisans al Cementiri dels Màrtir, foto: Ivan Erofeev. Cortesia © Manifesta 14 Prishtina
Ara només cal esperar que Manifesta deixi un llegat durader tant per a l’escena artística com per a la comunitat general de Kosovo. Una crida al canvi i un debat honest sobre la direcció de la ciutat i del país, així com un exemple de renaixement de les ciutats, l’art i l’arquitectura als Balcans occidentals. Des de la seva creació el 1996 a Rotterdam, la Manifesta nòmada ha examinat, de vegades amb més encert que altres, la topografia cultural canviant d’Europa a través del prisma i la situació específica de cada nova ciutat amfitriona. Pròxima parada, la quinzena edició de Manifesta a Barcelona el 2024.
Instal·lacions al Palau de la Joventut i Esports de Pristina, Galeria Nacional de Kosovo, Ethnological Museum, The Flat, Hertica School House i Observatori de Pristina. Fotos: Majlinda Hoxha i Ivan Erofeev. Cortesia © Manifesta 14 Prishtina
Manifesta 14, fins al 30 d’octubre a Pristina (Kosovo).
[Foto de portada: Petrit Halilaj, When the sun goes away we paint the sky, 2022, © Petrit Halilaj, Foto © Arton Krasniqi]
María Muñoz Martínez és gestora cultural i educadora formada en Història de l’Art i Enginyeria de Telecomunicacions, aquesta hibridesa forma part de la naturalesa. Ha estat professora d'”Història de l’Art de la primera meitat del segle XX” a ESDI i actualment imparteix l’assignatura d'”Art en un context global” al Màster de Gestió Cultural IL3 de la Universitat de Barcelona. A més, a cavall entre Berlín i Barcelona, col·labora habitualment en diferents mitjans escrivint sobre art i cultura i posant èmfasi en la confluència entre art, societat/política i tecnologia. Us apassiona la imatge en moviment, la música generada electrònicament i els mitjans digitals.
Retrat: Sebastian Busse