20 anys després d’exposar en el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA) William Kentridge torna a Barcelona amb una exposició al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB), un lloc idoni que incideix en la contextualització del seu treball tot desplegant un programa públic de xerrades i debats, disponibles online i que versen sobre el racisme, la ciutat i els seus conflictes o la cicatriu colonial, amb noms com el propi Kentridge, Angela Davis, Tania Adam o Maria Campbell entre altres. 

L’eix central de l’exposició és la sèrie de treballs iniciada en 1989, Drawings for Projection, en els quals Kentridge dibuixa al carbonet, filma, esborra i torna a dibuixar en una sort de tècnica d’animació que ens retorna als orígens dels films animats, però també a la presència de la mà de l’artista, als errors i arrugues en el paper, al que s’esborra però roman, a la memòria. Els Drawing for Projection, els dibuixos per a projectar de Kentridge expliquen històries molt concretes, la de Soho Eckstein i FelixTeilebaum, la de Sud-àfrica, la història del Apertheid, la de la ruptura i la reconciliació, la de l’explotació i la culpa, la de les ferides i la seva curació. Per això, les històries que explica Kentridge no són només les de Sud-àfrica, sinó que el local ens porta a l’universal, a tots els traumes històrics que cal superar. 

És interessant analitzar també com indirectament els films reflexionen també sobre la posició de l’artista en relació als temes que tracta. Blanc, nascut a Sud-àfrica, per tant amb una posició privilegiada, d’una família d’advocats activistes i defensors del moviment anti-apartheid, s’ha escrit que potser el personatge de Felix Teilebaim el poeta, és l’alter ego de l’artista i en el film Tide Table (2003), Felix/ William apareix literalment meditant i mirant el mar. Potser aquest és el seu paper: observar, analitzar, reflexionar, presentar…

Fotograma del film Tide Table (2003). Cortesia Studio William Kentridge

Projectar és una manera de visibilitzar, de maximitzar. Els dibuixos per a projectar funcionen com a anotacions personals (l’artista que dibuixa amb carbonet, esborra, retoca i corregeix) i que en ser projectats, filmats, es converteixen en intangibles i alhora envolupants, omnipresents. Un aspecte reforçat per la importància de la música en els films de Kentridge, de Philip Miller a Duke Ellington, de Dvorak al Immanuel Essemblies BrassBand, la música ens embolica com a espectadors i ens fa partícips de les històries. Fins al final, fins a la culminació de l’exposició que és l’espectacular (per grandària i intensitat) “More Sweetly Play the Dance” que, literalment, fa que com a espectadors/es quedem immersos/es en aquest gran fris de 40 metres de llarg pel qual desfilen en processó tots els desposseïts de la terra (pagesos, revolucionaris, músics….). De Plató a les danses macabres, de les processons a les danses de l’esperança, amb la banda sonora d’Immanuel Essemblies Brass Band, totes les referències visuals de manifestacions, desfilades, marxes, processons, fugides i travessies apareixen en la publicació específica sobre aquest treball publicat pel CCCB, Eye Filmuseum d’Amsterdam, co-organitzadora de la mostra i PLANTA de la Fundació Sorigué, l’espai que allotjarà la instal·lació de manera permanent a Balaguer (Lleida) a partir del mes de febrero.

Amb els anys, el treball de Kentridge s’ha tornat més i més transdisciplinar, a través de textos i produccions de teatre i òpera. En l’exposició es mostra també un altre aspecte remarcable que són els tapissos (dels quals ha realitzat prop de quaranta, en col·laboració amb l’empresa sud-africana Stephens TapestryStudio). Per a l’artista els tapissos funcionen com a “projeccions congelades”, dit d’una altra manera, projeccions que queden marcades en la memòria.

(Imatge destacada: Dibuix de la pel·lícula Other Faces, 2011. William Kentridge | Carbó vegetal i llapis sobre collage de paper, 72 x 79 cm | Cortesia de l’artista)