Penso en els versos d’un poema d’Elizabeth Bishop, dies després de veure l’exposició Même mot de Julia Spínola en el CRAC Alsace.

«L’art de perdre es domina fàcilment;
tantes coses semblen decidides a extraviar-se
que la seva pèrdua no és cap desastre» ^[1]“One Art” de Elizabeth Bishop en Poetry Foundation

Les claus, les hores que passen sense gaire sentit, sense fer res especialment rellevant, després venen els llocs estimats i fins i tot persones que hem estimat. «L’art de perdre es domina fàcilment», diu Bishop, però és a través de l’assaig, de la repetició i la insistència, que adquirim, tu i jo, la certesa que aquesta pèrdua no és cap desastre. Cada vegada diferent, cada pèrdua té alguna cosa en comú, aquesta repetició que uneix l’idèntic amb el diferent.

En l’exposició de Julia Spínola en el CRAC Alsace s’abraça aquesta estratègia de repetició, d’allò que és el mateix i el distint, donant lloc a la multiplicitat de significats a través d’una similitud de les formes. Un dels moments més enginyosos de l’exposició és la instal·lació de La velocitat 1, un conjunt d’obres gairebé idèntiques en dues sales contigües, que aconsegueix generar una estranyesa espaciotemporal molt singular. Ja he estat aquí, però ara, minuts més tard, torno a recórrer un tram que m’allunya d’on era abans. A través d’aquests gestos, o la repetició de determinades formes i elements, com en les obres Canvi d’ús i Totonaca, es fa evident el perquè del títol de l’exposició, Même mot, la mateixa paraula.

Julia Spínola, La velocidad 1 – sala 1, 2024. Fibra vegetal, retallades de fullets, cola, cartó guix, metall, tub de PVC. Cortesia de l’artista i de la Galeria Ehrhardt Flórez. Encàrrec del CRAC d’Alsàcia.

Penso, en un primer moment, que tot parteix del gest lingüístic, de prendre l’homonímia com un element mitjançant el qual es pot filar perfectament un recorregut per les obres de l’exposició. En aquest primer moment, en el qual el lingüístic prendria un cert protagonisme i passaria a un primer pla –més pròxim, més proper–, recordo unes declaracions de Julia Spínola que he llegit en el catàleg de Lubricán, en el qual l’artista evoca aquesta dimensió lingüística en un determinat moment:

«Quan diem que «val més això que res» automàticament ens estem sostraient de l’equació, estem fent trampa. En canvi, quan diem «aquesta rosa sembla vermella» llavors sí que et fas visible aquí al mig, formant part de l’esdevenir de les coses. Hi ha una presència que no està circumscrita al contorn d’un mateix, sinó que s’obre, es barreja i torna. Descriu un recorregut més circular. Tiqqun diu: hem de ser conscients d’allò que se’ns fa quan parlem. Dius «la rosa és vermella» i aleshores tornes a les teves coses, res ha canviat, però la rosa no és vermella, la rosa sembla vermella. […] També això té molt a veure amb el fet que estic molt pendent, i estar molt pendent potser és estar en aquest fil del llenguatge en el qual un mateix ja és més exterior, estàs més en l’exterior i et dissols, et perds.» ^[2]Julia Spínola a l’entrevista amb Marc Navarro, “Sombra cáscara. Una conversación en Madrid”, en Lubricán, Centro de Arte 2 de mayo, Móstoles, 2018, p. 69.

Tot això succeeix en un primer moment, o millor, en un moment més llunyà. Perquè això que podria ser merament lingüístic es torna una dimensió espacial quan atenem que el mateix significat de l’homonímia inclou una certa llunyania o distància. L’homonímia, estrictament, es produiria entre dues paraules que s’escriuen o pronuncien de manera similar, però els orígens o els significats de la qual són distants. En aquest segon moment, aquest moment més proper, penso en les idees a les quals feia referència Julia Spínola durant una intervenció amb motiu de la seva exposició de 2023, Persona, foto, còpia en Artium Museoa, institució amb la qual s’ha dut a terme aquesta exposició en el CRAC Alsace. La grandària depèn de la llunyania o la proximitat. La distància, major o menor, canvia la grandària de les coses. L’homonímia, com l’exercici que duu a terme Julia Spínola a través de la seva obra, posa en un pla similar elements allunyats, les formes s’allunyen i s’acosten, però aquesta grandària és causada pel gest d’acostar-se o allunyar-se.

Julia Spínola, Vis II, 2020. Fibra vegetal, màstic, vernís, tires. Cortesia de l’artista i Galeria Ehrhardt Flórez, Madrid.

Ressona ara la frase de la comissària i fins ara directora del CRAC Alsace, Elfi Turpin, quan sosté que «comprendre el treball de Julia Spínola consistiria, per tant, a practicar-lo més que a comentar-lo, a agarrar-lo en el sentit primari del terme, és a dir, agarrar-lo en el cos». ^[3]Text curatorial de Même mot, exposició de Julia Spínola en el CRAC Alsace, per Elfi Turpin Per captar plenament el treball de Julia Spínola, per tant, és essencial involucrar-se activament en ell, i permetre que les formes i significats es revelin a través de la nostra interacció directa i corporal amb les obres, però també amb els processos. Per això, l’exposició compta amb una publicació, una sort de receptari de tallers que l’artista havia dut a terme en EINA (Barcelona), Centro Huarte (Pamplona), Artium Museoa (Vitòria-Gasteiz) o ethall (Hospitalet), entre altres. Aquests tallers, que conformen part del programa de mediació d’aquesta exposició també proposen una repetició, similar però distinta, al que van ser en el seu origen.

Julia Spínola, Cajas (#1 y #2), 2023. Caixes de cartó, resina. Col·lecció particular. Palanca, 2024. Tetrabrick, tèxtils, cinta adhesiva, resina acrílica transparent, pintura esmalt alumini. Cortesia de l’artista i Galeria Ehrhardt Flórez, Madrid. Encàrrec del CRAC d’Alsàcia.

Si en els versos d’Elizabeth Bishop la pèrdua es treballa a través de la repetició, l’exposició de Julia Spínola explora aquesta reiteració, des de la similitud i la diferència com a elements coexistents i complementaris. Apareix aquí la idea de valor, des de l’ús dels materials fins al gest de canviar les dimensions i fer grans objectes que normalment serien més petits. El valor, ja sabem, és una qüestió de jerarquia, es constitueix mitjançant la grandària i la distància i és aquí on Julia Spínola subverteix els termes. La llunyania no ha de ser necessàriament pèrdua. Encara més, l’estima sempre portarà a qui (o allò que) estigui lluny més a prop. El record, el contacte, el pensament d’una persona volguda sempre farà que una lluentor en l’infinit ens continuï abrigant en la distància.

[Imatge destacada: Même mot de Julia Spínola en el CRAC Alsace.]