Empresari i mecenes cultural, Tatxo Benet és una persona inquieta i curiosa, que no té problemes en dir el que pensa i ha trobat en l’art contemporani una via per posar el focus en un tema que el preocupa i reivindica: la llibertat d’expressió. Fa un parell d’anys, la presentació de l’exposició Línies vermelles, comissariada per Cèlia del Diego al Centre d’Art La Panera i al Museu d’Art de Lleida, el va permetre mostrar algunes de les obres de la seva col·lecció, que inclou noms de pes, com Leon Ferrari, Abel Azcona, Andrés Serrano, Colectivo Mujeres Públicas, Robert Mapplethorpe, Picasso, Natalia LI, Inés Doujak, Núria Güell o Eugenio Merino. Ben aviat inaugurarà un museu a Barcelona que les exposarà de manera permanent.

Montse Badia: Portes molts anys col·leccionant art, però al 2018 succeeix alguna cosa que dona un gir a la teva manera de col·leccionar, quan compres l’obra de Santiago Sierra, Presos políticos en la España Contemporánea, hores abans de que la fessin despenjar del estand d’ARCO. Com ha estat la teva trajectòria com a col·leccionista abans d’això, quins eren els teus interessos i què passa a partir del 2018?

Tatxo Benet: Fins al 2018 tampoc em considerava col·leccionista. És una paraula que m’atorguen les galeries o els artistes. Jo em considero una persona que comprava obres d’art perquè m’agradava i un dia algú em va dir, “ets un col·leccionista”, doncs, digues-li col·leccionista, no? Però, efectivament, comprava obres d’art des de fa molts anys. No recordo ni quan vaig començar. Potser hi ha un canvi quan passes de comprar coses per casa teva i comences a comprar coses que t’agraden i no perquè per colors encaixen més en un o un altre lloc de la casa, sinó que les compres i penses “algun dia ja les posaré aquí i ja farem el que sigui per instal·lar-les”. Però sí, és cert que quan va donar un tomb va ser el 2018. Jo cada any anava a ARCO i a altres fires, i sempre comprava coses, el que m’agradava. El 2018 no hi vaig poder anar perquè tenia un viatge a París, però vaig veure als diaris que es parlava d’aquesta peça de Santiago Sierra i em va sembla atrevida i molt d’actualitat. Ja era “la peça d’ARCO” abans de que obrís la fira perquè estava a tots els diaris. Per telèfon, vaig parlar amb un galerista amic meu i li vaig dir que, si us plau, anés a la galeria Helga de Alvear i la comprés per mi. Mentrestant, jo estava en un avió anant cap a  París i quan vaig aterrar em vaig trobar dos missatges al mòbil: un deia que estava comprada, i el següent deia que havien retirat la peça. Jo vaig pensar que era perquè l’havia comprat jo i vaig pensar que no calia, però de seguida, em van explicar que havia vingut algú i l’havia retirat. És a dir, jo la vaig comprar-la abans de que passés tot.

Això va suposar un petit canvi. Em va molestar una mica que comencessin a buscar-li motivacions polítiques a la meva compra. Va haver-hi un diari que va dir que l’havia comprat per atacar España. Una cosa deplorable. Llavors, per posar-hi remei vaig recordar que a Barcelona hi havia hagut també unes peces que havien estat censurades i, per quedar-me a gust amb la meva consciència, vaig interessar-me per elles i les vaig comprar. Aquí va començar la meva curiositat i vaig començar a mirar què passava a altres llocs. Vaig trobar una peça a París, de l’artista Zoulikha Boauabdellah, que em va agradar molt. La vaig trobar molt especial i la vaig comprar. Poc a poc, es va convertir en una mena de hobby particular,  cercant per xarxes peces que havien estat censurades i adquirint-les. Vam veure que hi havia una col·lecció potencial amb molt de pes, amb artistes sobretot d’art contemporani, que en algun moment havien patit censura. Ara tenim 160 peces i la intenció és ensenyar-les, no deixar-les en un magatzem.

Amina Benbouchta. “Piege à loup”

MB: En qualsevol cas, a partir d’aquí sí que clarament ets un col·leccionista,  des del moment que trobes un fil que articula la col·lecció

TB: Sí, però no va ser una estratègia per buscar el meu lloc en aquest món de l’art. Simplement he trobat un tema que m’interessa. Aquesta és la veritat. Tinc una especial motivació per la llibertat d’expressió i la llibertat de pensament. Per mi, la llibertat de pensament i la llibertat d’expressió van absolutament lligades a la cultura del pensament. És intrínsec a la persona. Estarem d’acord que tots tenim dret a pensar el que vulguem i a poder-ho expressar. Si no el podem expressar, de què serveix tenir llibertat de pensament? Això em va portar a continuar explorant i vaig veure que no hi havia cap altra col·lecció en el món que es dediqués a aquest tema. Gairebé al contrari, les obres d’art censurades normalment estaven al taller de l’artista.

En el món de l’art, molesta molt el tema de la llibertat d’expressió, perquè al final, com totes les coses en aquesta vida, també és un negoci. I tot allò que destorba el negoci, molesta. O sigui, quan va passar això d’ARCO, la reacció dels artistes va ser zero. Només va haver-hi un artista, Pere Llobera, que va despenjar els quadres i se’ls va endur, un dels quals li vaig comprar jo.

Què passa quan un artista fa una obra? La fa expressant el que ell vol dir sense limitacions. I, de cop i volta, això crea un boom terrible. Hi ha una polèmica enorme i si hi ha conseqüències normalment fan fora al curador o al director.

MB: I aquesta defensa de la llibertat d’expressió a través de la col·lecció la vols compartir i fer pública amb la creació d’un museu.

TB: Sí, però jo no tic cap intenció de ser un Adalid de res. Jo tinc les meves pròpies opinions que puc expressar, però no vinc aquí a esmenar-li la plana a ningú. Crec que mostrar aquestes obres pot ser en algun punt un exercici de tolerància per part de les persones que les vagin a veure i això sí que pot ajudar en aquest sentit. En alguns casos, les obres han vingut acompanyades de molt d’escàndol, però vistes totes en conjunt, el nivell d’escàndol baixa.

MB: Cadascuna de les obres té una història i un context específic de censura

TB: S’intentarà fer un museu molt didàctic, amb el sentit de que no és només exposar les peces, sinó explicar molt bé què és el que li ha passat a cada una d’aquestes peces. És important la peça, però també perquè està allà, per donar-li un context exacte que ajudi amb aquest exercici de tolerància.

Fabián Cháirez. “La revolución”

MB: En una col·lecció, el fet de que una peça estigui al costat d’una altra, fa que dialoguin i generen noves lectures. Creus que això pot reforçar l’aspecte de prendre consciència o que les peces es poden neutralitzar?

TB: Aquí hi ha un debat complicat, perquè a vegades la gent pensa que un curador d’un museu és una persona que no té impacte amb el seu discurs i això no és veritat. Nosaltres intentarem treballar de la manera més professional i tècnica possible, sense cap intenció moralitzant ni censuradora. Presentarem les coses de la forma més asèptica possible, donant molt context. Ho volem fer i ensenyar-ho d’una manera honesta, tècnicament i artísticament ben assessorats. Sabem perfectament que estem en un terreny súper perillós i que rebrem crítiques de tot arreu, es generarà molt debat. A més,  jo no sóc una persona del món de l’art, sóc un intrús, només sóc un empresari i mecenes.

MB: Teniu data de la inauguració?

TB:  Estem parlant de setembre d’aquest any, a la Casa Garriga Nogués de Barcelona.

MB: Un altre dels teus projectes culturals és la Llibreria Ona. Hi haurà alguna relació directa entre aquest futur museu i la llibreria?

TB: En realitat, són projectes paral·lels, tot i que és molt possible que fem algunes coses junts o que utilitzem amb algun Cross-màrqueting en algun moment. Veurem.

MB: Perquè si parles de censura i de llibertat d’expressió en literatura hi ha mil casos i alguns d’ells actuals

TB: El llibre en català no està censurat, però té una competència enorme amb el llibre en castellà perquè a Catalunya, els catalanoparlants són bilingües i els castellanoparlants no ho són. És normal que una llibreria gran prioritzi el mercat que té, només a Barcelona, de 3 ó 4 milions de persones i deixi una mica de banda el mercat de 2 milions o d’1 milió i mig, que també està comptabilitzat en l’altre.  En canvi a Ona, això no passa, és un homenatge absolut a la llengua catalana.

MB: Les llibreries tenen ara mateix un paper molt actiu culturalment parlant

TB: Sí, s’han convertit en centres culturals de primera magnitud. A Ona fem 2 i 3 actes culturals cada dia.

MB: Em crida l’atenció que, sent periodista i fundador d’un grup mediàtic audiovisual molt potent, Mediapro, i amb capacitat per fer arribar continguts a moltíssima gent, et decideixis per l’art per parlar de llibertat d’expressió. Per què creus que amb la col·lecció, pots reivindicar millor o  d’una manera diferent la llibertat d’expressió?

TB: La col·lecció és un projecte totalment desvinculat de Mediapro. És una cosa particular meva. Però penso que quan estem en el grup Mediapro, la defensa de la llibertat d’expressió també és present en tot el que fem. Els nostres creadors tenen llibertat absoluta per crear els continguts que creuen que han de fer. També, pensa que normalment treballem per tercers i ens hem d’adaptar al que ens demanen.

MB: Em referia més aviat a quin impacte creus que poden tenir els artistes a l’hora de fer-nos pensar en la llibertat d’expressió?

TB: Jo crec que molt, però torno a repetir que no forma part d’una estratègia, sinó que és molt més primari. Les coses han anat sortint així

MB: És exactament així com sorgeixen les bones col·leccions, d’una manera més orgànica, a partir d’interessos que van canviant i que evolucionem amb la persona

TB: Sí, no puc dir, jo a l’any 2000 vaig dir “la meva aportació a aquesta societat serà aquest, un cant a la llibertat d’expressió i de pensament i artística i que els artistes puguin venir i expressar el que vulguin”, sinó que he anat fent, és clar que sinó tingués un interès per l’art contemporani, això no hagués passat mai.

MB: La línia de la teva col·lecció ara està molt acotada, al marge d’estils, generacions, contextos o mitjans emprats pels artistes. Com col·lecciones? Com fas recerca? Quina és la teva relació amb els i les artistes?

TB: Primer era una simple recerca que jo feia a les xarxes. Després, quan es va fer públic, ja va començar a haver-hi gent que m’avisa de casos que em poden interessar i, amb un equip, hem anat treballant. Busquem informació i fem recerca per trobar artistes. Hi ha coses que hem descartat, altres que no hem pogut comprar…

MB: I segur que sovint et va saltant l’alarma, per casos que apareixen a la premsa, com per exemple amb la documenta.

TB: Sí, hi ha molta gent que no entén el concepte i que m’envia propostes de coses escandaloses, però aquest no és el tema. És una col·lecció d’obres que han patit censura, que han estat prohibides en algun moment, o que tenen alguna relació amb la censura

MB: Muntadas va fer un treball, The File Room, a partir d’un cas de censura que ell havia patit, va voler fer un gran arxiu a Internet de casos de censura, no només contra obres d’art, al llarg de la història i que es va actualitzant. Creus que la polarització i la intransigència són cada cop més presents en les nostres societats?

TB: A mesura que he anat comprant peces, he vist que cada vegada ha pujat més aquesta intolerància, diguem-ne, progressista. És molt curiós, que aquells que fins ara rebien la censura, ara resulta que com que els seus valors comencen a ser menystinguts, doncs, intenten censurar els altres. Això fa que pensar també. Defenso la llibertat d’expressió. Als Estats Units van voler invisibilitzar en Chuck Close, acusant-lo d’abusos sexuals i tancant-li una exposició. Llavors, nosaltres li vam comprar una peça.

MB: Tradicionalment, sempre és el poder el que censura, però potser ara la censura és més complexa, més estructural i, més eficient quan no es mostra com a tal, quan ja no li cal ni actuar, quan genera autocensura, mecanismes preventius (als museus, en la creació, els “ sensitivity readers” en literatura), el no ofendre, el no crear tensions amb possibles patrocinadors …

TB: Sí, però qui censura és sempre algú que té poder. El poder està a molts llocs. Això em recorda una pintada al maig del 68 que deia: “le pouvoir est a les universités, les étudiants les ont pris, le pouvoir est à les usines, les travailleurs les ont pris, le pouvoir est à la rue, les gens l’ont pri, le pouvoir est à le pouvoir, prenez-lui“. El poder està a molts llocs, no només al Ministeri o a ARCO. Un grup de pressió té poder i un grup de pressió organitzat, té poder i si el pot exercir, l’exercirà. No sé, imagina l’associació més benvolent que et puguis trobar en aquest món, posem de defensa dels animals o la plataforma contra la hipoteca, el que vulguis, són grups que pressionen per uns interessos propis molt legítims, però que arriba un moment que quan tenen poder, de vegades l’utilitzen per intentar callar allò que no els hi sembla que s’hauria de dir. El problema és que hi ha gent que se n’adona ara que no sols fan callar uns determinats Estats “dolents”, sinó que també “els bons” utilitzen aquest poder per fer callar al que no pensa com ells, al dissident.