La Biennale de Venècia és segurament l’esdeveniment contemporani d’art més longeu i arriba enguany a la 60 edició. La proposta està dividia en tres grans apartats. L’exposició central, comissariada per Adriano Pedrosa, dona el lema de la biennal, que enguany és Foreigners Everywhere – Estrangers a tot arreu, amb la presentació de 331 artistes (la més alta fins ara mai presentada). També, com cada any, hi trobem  els pavellons nacionals, que són  propostes des de cada un dels països participants i finalment, els anomenats esdeveniments col·laterals, de caràcter divers, ja sigui per representar nacions que volen ser estats i no ho són, com el pavelló català (amb un projecte molt interessant de Carlos Casas comissariada per Filipa Ramos a partir del text La disputa de l’Ase d’Anselm Turmeda), o altres propostes curatorials i expositives que aprofiten l’afluència de tants interessats per l’art contemporani a la ciutat per deixar-se veure.

Sigui per la tradició històrica de la biennal, iniciar la visita per Giardini sol ser habitual, ja que és l’espai on es va fundar el 1895, i no és fins quasi un segle més tard, quan l’Arsenale es va incorporar per acollir treballs  que ja no cabien en el primer espai. Tot i això, podria no ser-ho, i justament és una de les coses de les quals parlarem més endavant.

Giardini, ubicada als jardins de Castello, a l’extrem de la ciutat, té a l’entrada els pavellons més antics de la Biennale, entre els quals hi ha Bèlgica, Holanda i Espanya. Just després, s’arriba al gran temple de l’art, que en aquesta ocasió es presenta com una de les primeres peces, realitzada amb un mural molt vistós del col·lectiu brasiler MAHKU (Movimento dos Artistas Huni Kuin) inspirada en els rituals sagrats amb ayahuasca. De fet, aquesta primera peça ja ens posa en alerta en què el que potser estem a punt de veure no és més que una continuació del colonialisme propi del segle XIX i XX, portar artistes del sud a veure el gran nord, que se n’aprofita.

L’exposició té com a objectiu destacar una constel·lació de creadors i creadores del present i del passat recent que són considerats estrangers des de diverses perspectives, i que han estat marginats en els discursos predominants. Amb aquesta idea s’incorporen a la Biennale, un dels temples del reconeixement de l’art Europeu i d’Amèrica del Nord,  artistes amb orígens indígenes, colonitzats, racialitzats, patologitzats, migrants, dissidents i queer.

Més enllà de la façana, l’entrada al recinte comissariat és tota una declaració d’intencions o bé hauria de ser així. I és que és el lloc on hem trobat peces precioses en edicions passades que marquen l’imaginari de la Biennale. És impossible no pensar en l’elefant hiperrealista de Katharina Fritsch que hi havia en l’edició passada, comissariada per la Cecilia Alemani o els reis rata gegants de la Biennale de 1999 amb la curadoria de Harald Szeemann.  Si bé Pedrosa no ha optat per aquesta monumentalitat i ha fet una entrada més discreta, amb una proposta de Nil Yalter que reforça el seu discurs.

Després de les dues primeres sales, s’arriba a treballs vinculats  l’abstracció pictòrica partint de l’art no consagrat, mostrant treballs que no són habituals de trobar. La diferència amb el discurs de Cecilia Alemani és que ella ho feia des de la valentia, potser pel fet d’haver hagut de lluitar molt de temps per discursos alternatius a l’art, potser per un domini de la museografia molt més precisa i més discursiva, potser pel fet de ser dona.

Aquesta tendència menys arriscada la trobem en gran part de l’edició d’enguany. S’ha mantingut un discurs molt clàssic i fins a cert punt avorrit. Aquesta museografia se’ns va fent  poc atractiva sobretot a l’Arsenale, on metres i metres d’espai s’omplen d’obres, sense un discurs fort,  sense un efecte de sorpresa, sense un treball de l’espai, com és el cas de la  instal·lació de Daniel Otero Torres. En altres casos, és impossible llegir les cartel·les per la foscor malgrat ser seccions tan importants com l’Archivo de la Desobediencia de Marco Scotini. El corredor principal es proposa entronitzar el queer amb Aravani Art Projecte, un col·lectiu cis i transgènere de Bangalore (Índia) que ha de lluitar amb el xocant record  de la peça que Barbara Kruger  havia instal·lat en l’edició anterior, i amb un final d’exposició  on sembla que al comissari ja se li havia acabat el pressupost i abandona l’última sala a la foscor amb una peça de WangShui que no aguanta bé la pressió de ser la darrera.

Arsenale aposta, així, per artistes indígenes, sovint menystinguts com artesans, que mai han tingut cabuda al discurs de l’art. En aquest sentit, es percep una continuïtat amb la Biennale de fa dos anys, que va trencar un cànon clàssic i va incorporar un gran nombre de dones. Aquesta idea l’ha recollida tèbiament Pedrosa que no aprofita plenament l’oportunitat. Tot i incloure visionàries  com Aloïse Corbaz o Madge Gill, no els hi dona la rellevància  que podrien tenir com a dissidents i novetat en el mercat artístic. El discurs museogràfic de Pedrosa és correcte i  acadèmic, però perd força en intentar ser formalment impecable diluint-se en una white box que manté l’exotització i la mirada colonial pròpia de l’esdeveniment, amb un públic majoritàriament blanc i turista.

Tot i això, la Biennale, com la ciutat, no s’ofega mai,. Resisteix i troba la manera de ser atractiva. En contraposició a altres biennals, la conjuntura política que suposen les exposicions per pavellons nacionals aporta elements interessants, especialment per la visió dels que han volgut sumar-se a la idea de l’Adriano Pedrosa, d’”estrany a tot arreu” per parlar d’aquest tema, confrontar-lo des d’una perspectiva pròpia, més enllà de la proposta inicial curatorial. Destaquen, per valents, el pavelló de Bèlgica,un dels més antics, instal·lat el 1908, amb una ubicació privilegiada al costat de l’entrada principal i que en el projecte actual, posa sobre la taula el seu passat despòtic al Congo.

Un altre país que mereix una menció especial per la seva excel·lència és el pavelló espanyol que, de la mà de l’artista Sandra Gamarra presenta una institució, la  Pinacoteca Migrante,  de la qual el curador en cap seria el curador del pavelló,  Agustín Pérez Rubio. Als seus quadres, Gamarra ha partit de pintures de col·leccions patrimonials espanyoles de l’època de l’Imperi fins a la Il·lustració, que remata amb una instal·lació composta per dotze monuments amb una càrrega simbòlica a la història de les excolònies. El projecte parla de la colonització i la colonialitat, des de la complexitat i sense vergonyes, de la ignorància imposada en el discurs del colonitzador  i de la restitució del colonitzat.

Altres pavellons també destaquen pel diàleg en relació al discurs curatorial central  i posen el dit a la nafra, potser en part assumint un mea culpa o fent evident un passat colonial sense complexos, fent-lo visible. Ho són el pavelló egipci, amb el treball de Wael Shawky sobre la revolució de 1882; el pavelló britànic amb John Akomfrah;   el pavelló suís amb el treball de Guerreiro do Divino Amor; Païssos Baixos amb el col·lectiu Cercle d’Art des Travailleurs de Plantation Congolaise i, finalment, amb Brasil, que canvia de nom el pavelló pel de Hãhãwpuá, nom que rep el territori del poble pataxó. O el d’Australia, que va rebre el premi al millor pavelló amb el treball de Archie Moore sobre la genealogia. Per no estendre’ns més del compte,  com a colofó per entendre què significa aquest “festival”, volem assenyalar que  enguany ha sigut el primer any en tota la història de la Biennale que ha estat visitada pel Papa de Roma, que va anar al pavelló del Vaticà a la presó de la ciutat, l’anomenada Casa Reclusione Femminile Venezia “Giudecca”, un monestir del segle XIII convertit en una presó per a mares solteres, treballadores sexuals i malalts mentals l’any 1859, que presenta una proposta de diversos artistes, comissariada per Chiara Parisi i Bruno Racine i on l’accés està restingit.

En definitiva, més enllà dels seus encerts (i desencerts) sobre el cànon de l’art i la comunió entre art i geopolítica, Venècia continua sent un negoci.  Aconseguir que 87 països cada dos anys hi exposin, sigui a un espai llogat o a un pavelló de dins del recinte, propietat dels països participants, que els financien, no deixa de ser un truc de màgia espectacular a l’hora de minvar les despeses i incrementar els ingressos. Perquè, qui s’atreveix a no ser a Venècia?

Pavelló de la ciutat de Venècia, amb la proposta Stante domestico, de Safet Zec i Pietro Ruffo. Foto: Ester Prat

Pavelló de Serbia, amb la peça de Aleksandar Denić, on a través de la recreació d’escenes posa en evidència les  ramificacions contemporànies del colonialisme i de l’impacte permanent en la  submissió de pobles, capturant les angoixes de la societat.. Foto: Ester Prat

[Imatge destacada:Pavelló de Polònia, amb la peça Repeat after Me II de Open Group. Retrat col·lectiu de refugiats de la guerra d’Ucraïna que recorden la guerra a través del so de les armes de foc i després conviden el públic a repetir-los. Foto: Ester Prat].